16 de novembre de 2012

RESUMINT (2a part)

 
Aquest any vam fer les vacances el juliol ja que teníem intenció de tornar a Euskadi a repetir la Ehunmilak en el meu cas i la G2haundiak la Montse. Ja que teníem unes tres setmanes vam aprofitar per anar a córrer la Kilian's Classik a Font Romeu i així la Montse li demanaria a en Kilian si li podria signar el llibre "Córrer o morir".
La Montse va córrer la cursa de 25 km i 900 m+ i jo vaig córrer la de 45 km i 1.700 m+. A Font Romeu ens vam trobar amb els amics Narcís i la Rosa i el Toni, l'Alfons i la Mònica. La cursa va ser molt bonica i una festa "made in Salomon" amb tots els seus icones internacionals i lògicament el seu abanderat Kilian Jornet presidint la cerimònia.
Córrer per Font Romeu, un plaer i un goig pels ulls i sentits: la Calma, les Bulloses, els nombrosos estanys...
De 1.757 m que es troba Font Romeu fins 2.581 (poca broma). Molt bon ambient i punt de trobada de molts aficionats al trail per veure, conèixer o fotografiar-se amb els que normalment veiem a les revistes, facebooks o You tube's.
El que havia de ser una tiradeta llarga per mi ja que només set dies després m'esperaven 100 milles es van convertir en una bona esmolada de potes. Entre el desnivell acumulat i el paissatge que t'engrescava a apretar el resultat va ser una sobrecàrrega al cuàdricpes que em tindria tota la setmana següent pendent del doloret al genoll. Finalment 07:01:51 pels 45 km's
Cap de setmana molt bonic on a part de córrer vam sopar amb la Rosa i en Narcís a Puigcerdà i l'endemà de córrer la Montse va aconseguir que en Kilian li firmés el llibre i fotografiar-se junt a ell i la Mireia Miró. Felicitar a en Toni Calderón 7è de la general i un total de 5 hores per infiltrar-se dins la tropa que vestien de gris, blanc i vermell.


 

Passat el cap de setmana ens vam desplaçar cap Euskadi pel sud de França. Vam arribar una setmana abans de la cursa i vam aprofitar per fer una mica de tursime pel nord, Baiona, Irun, Donosti... i com no, ruta gastronòmica.
Finalment ens vam plantar a Beasain punt de sortida de la Ehunmilak i la G2haundiak.
La Montse s'estrenava en la cursa G2haundiak de 88 km i 6.000 m.+ i jo repetia la Ehunmilak de 168 km i 11.000m.+ (Ehunmilak 2010).
Com ja va sent habitual, cares conegudes, l'Antonio qui seria company de fatigues de la Montse, va fer cap el mateix divendres cuita corrent ja que havia estat fent unes sessions d'hidratació específica als San Fermines de Pamplona, en Marc que també repetia, la colla del Trote capitanejats per en JaumeG, en Xavi de Flix, els vascos de la Tor... en fi, els tarats de sempre.
Tenia un molt bon record de la cursa tant pel recorregut, entorn, organització, gent... i és que córrer a Euskadi és una altra història. És com córrer a Itàlia o França (hi ha més cultura de l'esport i de la muntanya). A Catalunya només he vist un ambient similar a curses com Cavalls del vent (curses de la Catalunya central) i alguna de les de l'Ebre, però ja dic, res a veure com Euskadi. En fi en tenia un molt bon record tot i acabar amb els peus destrossats a causa del fang i l'aigua.
La idea que tenia era acabar i és que en una cursa de 100 milles acabar ja és molt i tots els que n'heu fet alguna sabeu del que parlo. De fet, un pot pensar que de 100 km a 100 milles només van uns 67 km i si has fet 100 km la resta és "calderilla". Doncs NO! la diferència és un abisme ja que la majoria de mortals hi invertirem si no dues nits, gairebé. Crec que el cos pot aguantar una nit sense dormir i rendir amb prou garanties, però quan li demanes una segona nit la cosa ja canvia i o bé pares a fer una dormideta o recorres a estimulants com la cafeïna (Durvitan).
Al meu parer el millor és parar i dormir 20 minuts o una horeta, com que m'incloc al grup que invertiré de 40 a 50 hores, lògicament no em vindrà d'una horeta i així m'estalvio patiments innecessaris i millor rendimeht posterior. Sembla mentida però el fet d'estar estirat i tancar els ulls una estona (ja no dic dormir) et recarrega les piles a tope.

Tornant al que anava... la meva intenció era acabar però, i ja que repetia, si podia esgarrapar alguna horeta o alguns minuts no diré que no fós una motivació extra. Així doncs divendres 13 de juliol a les 18:00 hores sortiem els participants de la Ehunmilak de Beasain, la previsió meteorològica no era gaire bona. Semblava que es repetia la història del 2010.
Només sortir ja vaig cometre una errada, la típica errada que sempre dius que no et tornarà a passar, que aniràs de menys a més, que correràs amb el cap, que seràs conservador...
Doncs que a la mitja hora ja anava esbufegant com un porc i suant de mala manera per haver sortit a un ritme més alt del que em corresponia. Em va enganxar pujant a Izazpi. Se'm va fer un nus a l'estómac i em costava respirar, els corredors m'anaven passant, entre ells els del Trote, va ser quan em vaig trobar amb en Xavi de Flix el qual em va anar esperant. Vaig insistir que tirés però no hi va haver manera, és així de tossut. Pel cap em van invair els mal pensaments: retirada, la que m'espera, on estarà el cony d'avituallament, Xavi tira que et faig anar malament, com "pillaré", seré burro... i així els primers 30 km. Lògicament se'ns va fer de nit, ens va començar a ploure, francament molt mal temps però tot i el mal temps la muntanya estava farcida de gent animant amb totes les seves forces. I és que entre "aupa's" i "oso ondo's"  treies forces d'on fos i tiraves i tiraves.
Al km 30 o 40 i ja en plena nit, crec que als voltants de les 02:00 (tot i que no ho recordo exactament) ens va avituallar un matrimoni ja grandets davant de casa seva, en una pista enfangada i ens van oferir menjar casolà, crec que un coc si no recordo malament i beure. Estaven sota la pluja, sense més aixopluc que els seus impermeables i no eren pas de l'organització. Resulta que en les tres edicions de la cursa allà havien estat. Tota la meva admiració i respecte cap aquesta gent. Això és capital humà i la resta són tonteries, gràcies, gràcies i moltes gràcies.
Això a qui a casa... no em feu riure!!
No sé si va ser el gest d'aquesta bona gent o el coc miraculós que vaig recuperar l'alè i vaig començar a tirar una mica fins al punt i no sé com que em vaig separar d'en Xavi i en Yosu (company bascTor 2011) .Ens retrobaríem al cap d'una estona a Azpeitia (km 53), allà en Xavi va arribar amb dolors al genoll de tal magnitud que va optar per deixar-ho córrer.
Portava unes 12 hores en cursa i tot i el mal temps em trobava prou bé. Abandonava Azpeitia recuperat definitivament de la "pájara" inicial i amb força per afronyar els 115 km restants.

 
Tocava pujar a Ernio a a la cota 1.078 per tornar a baixar fins Tolosa, primer avituallament gran. Portava 18 hores en cursa, o sigui eren les les 12:00 i poc del migdia. Tocava menjar bé i canviar-se de roba ja que venia un dels plats forts de la cursa, el Txindoki en plena serra d'Aralar. Ja sabíem que havíen neutralitzat el cim per les condicions meteorològiques però tot i així al coll pujant el Txindoki realment feia molt mal temps: vent, boira pixanera, sensació tèrmica molt baixa (d'això us en pot parlar bé la Montse...).
La pujada se'm va fer amena ja que em vaig ajuntar amb a un parell de vascos i l'anavem fent petar, en May i en Ricardo Cabanillas de Tolosa i des d'aquí agrair que ens acompanyessin en David el fill d'en Ricardo i un amic seu en Raul fins al coll del Txindoqui. A partir del coll fotia un fred que pelava i això que vaig passar per allà de dia (a les 19:00 més o menys). Fins l'altre cim, el Ganbo les condicions meteorològiques van ser molt dures, per aquest motiu vaig intentar apretar una mica i descendir al més aviat possible ja que tot i ser juliol i estar a 1.400 m. d'alçada fotia un fred que pelava.
El següent avituallament sòl·lid era a Lizarrusti, eren les 22:00 hores i portava unes 28 hores en cursa, el cansament ja es feia notar, estava al km 115 i a 15 km d'Etxegarate. Aquells 15 km sense cap mena de dubte van ser els més durs, per mi i per la majoria. És la segona nit, és un tram molt monòton (tobogans de pista ampla gairebé tot recte), va ploure tota la nit, el camí estava inpracticable pel fang (no es podia ni sortejar el camí de la quantitat de fang, els peus et quedaven sotarrats fins els turmells). Realment van ser 15 km de batalla psicològica, maleïnt la cursa i maleïnt-me a mi mateix ja que jo ja sabia el que era passar per allà i en aquelles condicions...
Vaig arribar a Etxegarate a les 03:00 destrossat psicològicament, em vaig canviar de roba, vaig menjar, em van curar els peus (tenia les plantes bastant malmeses) i vaig procurar dormir una mica. Tot i treure'm la sòn, vaig agafar fred.
Em quedaven menys de 40 km per arribar de nou a Beasain, així doncs i abans que arrenqués el dia vaig reempendre la marxa per tal de pujar a San Adrián, Aizkorri i Andratx (zona de marató de Zegama). Se'm va fer de dia a l'ermita de San Adrián i si no recordo malament, vaig parar a fer algun cop de cap ja que tenia atacs de sòn, era un tram que anava sol i amb 36 hores a les cames ja pesava tot.
Entre l'Aizkorri i Andratx em vaig trobar amb l'Edu Uribe (company vasc de la TOR 2011 i amb qui seriem companys d'equip al següent repte del 2012: Grand Raid des Pyrenees), vam compartir els darrers km de la cursa.
Vam fitxar plegats a Mutiloa poc després de les 13:00 hores i ara si, va començar a fer bon dia, sortir el sol i fer calor (per acabar de rematar). Anavem bastant tocats i a 10 km de l'arribada em vaig enxufar un gel de cafeïna que em va donar energia suficient per oblidar el dolor de peus, de genolls i arribar corrent fins el final.
Per sorpresa meva, la Montse em va venir a buscar corrent a uns km's de l'arribada i vam fer els darrers km's plegats. Gràcies Montse!!! entre tu i la cafeïna em vau ajudar a acabar prou dignament. Finalment i per sospresa meva vaig esgarrapar uns minuts a l'edició del 2010 i vaig acabar en 45:24:22. Després del calvari que vaig passar: pájara inicial, condicions meteorològiques, fang... no pensava pas fer menys temps que la primera edició.
Deixo que sigui la Montse qui expliqui la seva vivència perquè lo seu si que no té desperdici i alhora mèrit.
Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra... Ho corroboro i de fet... no sé perquè... em sembla que el 2013 hi tornem.
Gràcies bascos!! sou colllonuts!!
Zorionak eta laster ikusiko duzu.
 
 
 

 
 
 
fotos d'Eduardo Uribe FINISHER Ehunmilak2012 Zorionak!
 
 

18 d’octubre de 2012

RESUMINT... (1a part)


Abans que res i des d'aquest petit espai tan la Montse com jo volem retre-li homenatge a la
 
 Teresa Farriol
 
experta corredora i Campiona veterana de curses d'ultraresistència de Catalunya 2012.
Morta en cursa a la Cavalls del Vent del 29 de setembre de 2012.
Totes les condolències a família i amics.
 
No la coneixíem personalment però sí sabíem qui era i en el meu cas (Enric) havíem coincidit en més d'una cursa. Concretament encara recordo quan em va avançar a la Cavalls, tot pujant cap al Niu de l'àliga. També tinc la seva imatge d' Emmona, vam coincidir una estona a Núria. En les dues ocasions vestia la samarreta de Corredors.Cat, per això m'era fàcil reconèixer-la. Les dues vegades vaig pensar: collons si que està forta aquesta paia! (tant en una com en l'altra jo anava treient la llengua i  ella a part de concentrada semblava molt còmoda i no vegis com enfilava...).
 
Ja fa gairebé un mes d'aquest injust accident i se'n ha parlat i escrit molt. Aquest esport s'està globalitzant cada dia més i cada vegada més, més gent en parla i n'escriu. Algunes opinions resulten interessants, altres d'encertades, altres de desafortunades i d'altres que no s'haurien de publicar enlloc, com l'escrit del carallot del Salvador Sostres. Veient la seva cara i la seva fesomia  no m'estranya que aquelles idees hagin pogut sortit d'un individu com ell (juraria que es tracta del germà bessó del Torrente). Cal dir que no em sorprenen gens els seus pensaments, doncs reflexa a la perfecció el rol d'"españolito" de sèrie. (futbol, toros, la roja, vivir bien, comer bien, futbol, la liga, la copa, la chámpion, escaqueo, siesta, futbol, playa, tapita, vinito, cervecita, futbol...).
 
Per altra banda, m'emociono i em cau la llàgrima al llegir els escrits i les paraules de tots aquells que l'heu conegut, que heu corregut i heu conviscut amb ella. Em fa molt feliç veure com l'esport i la muntanya (una combinació perfecta) poden arribar a unir tant la gent i crear uns llaços afectius tan grans que molta gent seria incapaç d'imaginar-se (posem el cas del Sostres i símils). Una prova d'això són la colla de correcats en el seu espai virtual de Corredors.cat. Fa temps que tafanejo en el seu forum i certament és un espai en el que hi ha molta informació de curses i de tot tipus i on hi intercatua moltíssima gent, inclús en coneixem uns quants. Veient que són una gent tan maca i sana (d'ànima !, físicament no hi ha cap dubte). He pres la decisió que m'hi associaré.
 
Teresa, tot i no haver-te conegut personalment et tindrem present i en el meu cas (Enric) quan torni a Emmona el 2013 tindré un pensament per tu a Núria així com quan torni a fer la travessa de Cavalls, doncs són les imatges que en tinc de tu.
 
 
*****
 
Com bé diu el títol del post resumiré... i bastant ja que hem tingut el bloc bastant abandonat, no sé si per la calor de l'estiu, la mandra o una mica tot plegat, el cas és que hem tingut la paradeta tancada uns 4 mesos.
Aquest cap de setmana tancarem la temporada de muntanya 2012 amb l'Ultra trail Serra del Montsant (per 4t any seguit i 3r que el fem plegats amb la Montse). De fet amb la Montse vam considerar que seria la nostra cursa, ja que a part de ser a casa, el Montsant ens agrada molt. També cal dir que a partir de l'any que ve ho haurem de tornar a considerar, ja que el cony de cursa m'ha costat 80 euros (poca broma! i sort que teníem una invitació i la Montse tot això que s'ha estalviat).
És la bombolla de les ultres. Massa gent s'ha apuntat a aquest carro i la cosa ja comença a espetegar. Que en tingui coneixement aquest any  ja se'n han hagut de suspendre tres per manca d'inscrits (Tunez Dune Trail, Delta Run, Evasion Spirit Trail). On anirem a parar... i és que, qui està disposat a pagar 300 o més euros per una cursa i més, i curses que encara han de veure la llum. Una cosa és Sables,  4deserts, Curses per l'Himàlaia, Tor des Geants, UTMB o curses que ja tenen el peix venut, però l'altra, és esquitxar una morterada per simples projectes...
Bé, enguany tornarem a UTSM (que em sembla que aquest cap de setmana ens mullarem) i l'any que ve ja es veurà...
 
Ens vam quedar amb la Camí de Cavalls de Menorca el maig. Per cert, cursa molt recomanable i gent molt maca.
El juny vam anar a Sant Joan de les Abadesses per córrer la Ultra Emmona (106 km i 8.300+ en un màxim de 36 hores) I Campionat de Catalunya de curses d'ultraresistència. És una cursa que tot i la seva duresa vaig disfrutar molt. Era la primera de l'any en alçada i tenia l'oportunitat de pujar els cims més importants del Pirineu Oriental, que no coneixia, el Taga (2040m), Bastiments (2882m), Pic del Freser (2835), Pic de l'Infern (2860) i el cim més alt, el Puigmal (2914m)
Com sempre vam coincidir amb molts amics: Assumpta i Bodi, Enric Sabaté, kiko i Carol, la tropa de Tortosa i l'Álvaro de Carlets amb qui vaig fer tota la cursa (ho sento si m'he descuidat algú però a aquestes alçades ja tinc llacunes). Vam tenir molta sort amb el temps, ja que m'imagino que fer el Puigmal amb mal temps ha de tocar una mica els nassos. De fet, em va agradar tant la cursa que l'any que ve tinc l'intenció de tronar-hi i això que l'última pujadeta al Taga és de les que fan mal...
 
 
 

12 de juny de 2012

TRAIL MENORCA CAMI DE CAVALLS


La Montse ens relata:
Un cap de setmana per recordar.

El tercer cap de setmana de maig es disputava la primera edició del Trail Menorca Camí de Cavalls. Aquesta competició constava de 5 modalitats. L'ultra, de 185km que donava el tomb a tota l'illa de Menorca, sortint i arribant a Ciutadella. Els trails nord i sud, i els trekkings nord i sud.
Una servidora va realitzar el Trail Sud de 91 Km i un desnivell positiu de 1124m.
En el que es sortia de Maó i s'arribava a Ciutadella. L'Enric, va competir a la CDC de 185km, d'on ens farà el seu relat, ja que no li vull prendre protagonisme.
El tret de sortida es donava el dissabte 19 a les 8 del matí. I vaig compartir aquell moment amb el nostre company obridor Narcís i la Rosa amb els que vaig passar molt bones estones. Vaig sortir molt enèrgica i contenta, i pensant en tot moment que, del que es tractava, era de gaudir d'aquella cursa d'una manera especial, ja que no era el paisatge habitual. Gaudiria en tot moment de la companyia del mar Mediterrani, i això s'havia d'aprofitar. Els avituallaments estaven força distants uns dels altres, una mitja de 18km aproximadament i havíem de portar força previsió de líquid, ja que la xafogor era elevada i el perill de deshidratació també, d'això ens pot donar un breu consell el nostre company Narcís... La primera part de la cursa la vaig fer a un ritme força elevat, i quan portava uns 25 km vaig pensar sàviament i vaig reduir el ritme, encara me'n quedaven uns quants i no volia fotre un pet. Al meu cap estava poder agafar a l'Enric per poder gaudir d'aquella cursa amb ell, ja que havia sortit 24h abans que jo i creia que el podria atrapar. Un cop passat Cala Porter km 30, vaig rebre una trucada de la Rosa, informant-me que l'Enric acabava de passar per Sant Tomàs, avituallament situat a 15km aprox. d'on jo estava. La emoció em va captivar, podria agafar-lo i gaudir d'aquell paisatge, gaudir d'aquella cursa d'una manera molt especial. Però tant em va captivar l'emoció que em vaig passar les fites... i em vaig perdre... Més de tres km, si és que ja ho diuen, que l'amor és cec. I tant cec que quan vaig reaccionar i vaig decidir tirar enrere, trobo el senyal que em desviava cap al camí correcte, i vaig pensar: SERÉ GILIPOLLES... Em vaig desmotivar, agobiar, cansar, i més adjectius acabat en ar... Així doncs, vaig continuar la meva aventura pensant que no el trobaria... Passat Cala Gandana Km55 vaig començar amb les butllofes, però allò no em podia aturar. Al Km 75, Cap d'Artruix, decideixo ajuntar-me amb la Mari i l'Àlex, una parella de corredors amb que vam anar coincidint durant tota la cursa, ja que se'm feia de nit, i la meva devoció per trobar a l'Enric ja havia disminuït de tal manera que ho donava per perdut. Arribant a Ciutadella, al poble, ens vam perdre. Estava un pèl mal senyalitzat i com l'Àlex coneixia una mica el poble ens vam guiar per la seva intuïció per arribar a l'arc d'arribada. Sorpresa la meva quan sento una veu coneguda, darrere meu, una veu que em torna boja, una veu que estimo. Siii, era ell. Ens vam trobar l'Enric i jo a Ciutadella i vam poder creuar l'arc d'arribada junts. Al perdre'ns al poble ens va veure creuar anant ell pel camí correcte, i va ser ell el que em va atrapar a mi, no m'ho podia creure... Realment va ser una experiència inoblidable. Però aquí no va acabar tot. A l'endemà quan ens retrobem amb la Mari i l'Àlex, em comuniquen que vam fer i femenines !! Vam entrar juntes i allò acabava de rematar el que va ser un cap de setmana perfecte!! Realment una cursa que m'ha marcat molt positivament.
 













l'Enric ens relata:
Poca cosa puc afegir.. la Montse ho ha dit gairebé tot. A aquestes alçades (11 d'octubre de 2012) no recordo tots els detalls de la cursa però si el més important i és que en tinc un bon record.
La cursa que vaig fer, com ha dit la Montse constava de 185 km i es tractava de donar la volta a l'illa de Menorca amb inici i arribada a Ciutadella i Maó com a meitat de cursa. El desnivell positiu era escàs, poc més de 2800+ (detall traïcioner, ja que anava amb l'idea que seria un passeig i més aviat va ser una penitència). El paisatge impressionant, vaig veure si no totes les cales, gairebé totes al llarg del sender històric que dóna nom a la cursa: GR-223 camí de cavalls. La primera meitat (Nord) més feréstega, salvatge i pel que deien, la més dura. La segona meitat (Sud) més poblada i pel que deien, més planera (tot i que la vaig trobar tan o més dura que la primera, suposo que pel cansament i que ja anava amb els peus tocats).

 
 
Com ha dit la Montse hi van haver uns quantes deshidratacions per la calor i l'alta humitat. Si a això li sumem que el terreny era pedregós i de "mal trepitjar" la duresa s'accentuava considerablement.
Finalment vaig tardar 38:30:40 a donar la volta a l'illa, parant a dormir una estona a Maó i alguna que altra en algun banc de zones de lleure a la meitat sud.
Bon paper dels amics i dels catalans en general:
CdC: 1r Mia, 2n Marc, 5è Joel i 6è Calaburra
Trail sud: 5è Narcís i 4a Montse (per mi 3a)
Felicitar a l'organització per la feina feta, el millor... el buffet lliure de l'hotel la nit abans i el dia després.
 
 

 

16 de maig de 2012

COMENÇA LA TRALLA

Ja ha passat el primer quadrimestre i aquests quatre mesos que venen toca festival de km, una cursa per mes i curses prou maques. Un pro o un esportista amb una adequada planificació  parlaria de macrocicles, de fi del primer macrocicle i inici del segon amb els corresponents mesocicles i els microcicles. En el meu cas parlaré de fi del fred i inici del bon temps (per dir-ho d'alguna manera). Aquests quatre mesos han servit per acumular suficients km com per acabar amb garanties les 4 properes curses. Si les lesions ens respecten clar, perquè de moment ja vaig amb el bessó dret tocat (és el que té no tenir una adequada planificació).

De moment, la setmana que ve, marxem amb la Montse cap a a Menorca per participar en una ultra nova, la trailmenorca camí de cavalls. Ja comença a ser una tradició el fet de visitar una illa a l'any i de pas participar en alguna cursa. Vam començar el 2010 amb Mallorca i la ultra Serra de Tramuntana, el 2011 a Gran Canaria a fer la Transgrancanaria i enguany a a Menorca a participar a la cursa més llarga d'Espanya (o si més no això és el que diuen ells) en format non stop. Fins el moment crec que la més llarga era la Ehunmilak, doncs aquesta la guanya per uns 18 km, no pas per desnivell, ja que amb els 185 km de distància que compta té un desnivell positiu de 2.863 m (o sigui, és plana) i la Ehunmilak en té uns 11.000. No ens barallarem perquè la idea és fer les dues. No sóc partidari de repetir curses a no ser que siguin les que tenim a casa o que es tracti d'una cursa que m'hagi captivat prou. Doncs el 2010 vaig fer la Ehunmilak i malgrat haver acabat amb els peus trinxats em va agradar molt, tant que aquest any hi tornem, la Montse a fer la G2haundiak i un servidor la Ehunmilak.
Aquest és el planning pels propers quatre mesos:



MAIG - TRAIL MENORCA CAMI DE CAVALLS


Enric


Montse


JUNY- ULTRA TRAIL EMMONA, I CAMPIONAT DE CATALUNYA FEEC-LAFUMA

Enric


JULIOL - EHUNMILAK - G2HAUNDIAK
Enric

Montse


AGOST - LE GRAND RAID DES PYRENEES - RAID

Enric


Doncs aquesta és la idea que portem tant la Montse com jo i si les lesions ens respecten allà estarem. La Montse farà el trail sud a Menorca de 91 km i la G2haundiak a Euskadi de 88 km. Jo faré la resta, resumint dues de 100 milles, Emmona que potser és a la que li tinc més respecte i la cirereta del pastís: GRP modalitat Raid, en equip amb companys vascos, tots tres TOReros: en Edu, en Javi i en Yosu. Aquesta modalitat és nova d'enguany i vindria a ser com un Petite trote a Leon de l'Ultra trail du Montblanc, però en versió una mica més reduïda:  240 km i 16.000 m+.
A veure com va...


11 de maig de 2012

II ULTRA TRAIL BARCELONA

UTBCN
28, 29/04/2012 Sitges (Barcelona)
106 km  4.750 m+

HTBCN
28, 29/04/2012 Sitges (Barcelona)
72 km  2.805 m+





Segona edició d'aquesta ultra. L'any passat la Montse i un servidor hi vam ser i un cop acabada vam decidir que no hi tornariem, motiu? Principalment perquè no ens va agradar l'últim tram de cursa i perquè vam considerar que va ser un risc innecessari el fet de fer passar els corredors per la riera tal i com baixava de plena reflexions-ultra-trail-barcelona-2011. Els organitzadors van tenir la mala sort que algú va sabotejar el marcatge i va fer que uns quants corredors es perdessin amb les consegüents neutralitzacions d'algun tram a posteriori i el descontentament d'alguns. Així doncs l'idea era no tornar-hi, PERÒ...

Quan estavem a Xerta fent les Fonts a finals de març, la Montse estava amb l'Ana Sebastian i  l'Olga, amb qui ja havíem coincidit a Canàries i en alguna altra cursa. El curiós es que aquesta noia i com a novetat d'aquest any, estava en la organització de l'UT Barcelona. La Montse li va comentar l'experiència de l'any passat i l'Olga li va dir que enguany la organitzaven ells i que entre altres coses, havien variat el recorregut (per cert havien incrementat el desnivell positiu). La Montse i jo ja teniem més o menys el "planning" fet i volíem fer la Riudoms - la Mola, però aquest aspecte ens va fer canviar els plans. Tant a un com l'altre ens interessava fer tirades llargues i què millor que cascar-se 100 i 70 i escaig km respectivament.

Així doncs, el divendres 27 d'abril ens plantavem a Sitges. Una altra novetat d'aquest any era que la sortida es donava a la Plaça Baluart (com l'any passat) però l'arribada era al Port d'Aiguadolç. Aquest aspecte ja ens agradava més ja que prop de l'arribada hi havia una gran esplanada per aparcar l'autocaravana. Vam anar a buscar els dorsals a un hotell i allà ens vam trobar amb uns vells amics. en Salva i en Loren (amfitrions). Un cop recollit el dorsal vam anar a hidratar-nos convenientment a una terrassa que ens van portar en Salva i en Loren i cadascú ens vam cardar una pinta que ens va deixar a to.

El dissabte a les 07:00 es donava el tret de sortida de la UTBCN i la HTBCN. A la sortida com és habitual, amics i cares conegudes. Ens vam retrobar amb en Salva i en Loren, acompanyats de la Tatiana i també amb en Xavi de Flix. La Montse que serà ella qui explicarà la seva experiència, va fer la HTBCN amb el "grupetto" mencionat, jo vaig fer l'altra i així va anar:

Els primers metres d'enguany també eren nous, ens van fer recórrer el passeig marítim fins el port d'Aiguadolç els quals vaig fer amb la Montse i el grupetto. Llavors pujavem fins la part alta d'una urbanització i allà ja agafavem un corriol que ens portaria fins la creu de Sant Isidre. Fins a Begues (km 30 i escaig) vaig anar prou bé, tot i que des del km 12 que arrossegava les ditxoses molèsties al bessó / soli dret. Vaig arribar a Begues cap allà a les 12:00 amb la Pilar Caixach i en Jaume Terés (dos autoritats de l'ultraresistència d'aquest país) i a un ritme de 7,4 km l'hora. Vaig menjar bé, ells van començar a tirar i poc després vaig sortir, les molèsties no desapreixien, però vaig continuar igual. Durant el matí i bona part de la tarda vam tenir un temps agraït tret del vent, com que estava tapat no vam passar calor (a diferència de l'any passat). A Torrelles (meitat de la cursa) encara mantenia un ritme prou bo, entre 7  i 7,5 km/h. Allà vaig tornar a menjar bé i les molèsties que no desapareixien, era un dolor suportable sempre i quan no forcés però continu. Cap al vespre se'ns va posar a ploure, primer de forma molt suau i aquí un dels errors: com que plovia tan suau vaig decidir no parar a tapar-me. Quan va començar a ploure una mica més fort ja anava xop. L'altre error i per cert de novell, va ser que per no parar a canviar piles i voler apurar el frontal, no hi veia tres dalt d'un ruc. De fet em guiava més per la llum posterior vermella del que portava davant que no pas del meu frontal.
Lliçó apresa:  A les curses s'hi ha d'anar amb el frontal amb les piles noves i si no es gasten del tot ja les apuraré en entrenaments.
Els últims km se'm van fer especialment durets, tenia els peus xops i em feien mal, quan vaig arribar vaig comprovar que tenia una butllofa al taló del tamany d'una ametlla. Un altre aspecte a millorar va ser que en els últims km (20, 15...) com que ja tenia més ganes d'acabar que altra cosa, en els darrers avituallaments gairebé no vaig menjar i.. error! vaig acabar buit. Tot i així vaig finalitzar amb 18 hores i 34 minuts i ben content. Havia fet una previsió d'unes 16 hores, però en aquestes distàncies millor no fer gaires previsions i sortir a gaudir! A diferència de l'any passat, l'últim tram no era la maleïda riera sinó que tornavem pel mateix corriol que havíem pujat.

El dilluns de la mona encara tenia dolor al bessó, així que me'n vaig anar a urgències. A l'espera d'una eco ja em van comentar que tenia pinta de trencament de bessó intern de grau 1 i de 1 a 2 setmanes de repòs.

La Montse ens relata: 
    Tal i com us ha explicat l'Enric una servidora va assistir a l' HTBCN. On vaig posar el meu peu a prova després de la lesió que em vaig fer a la Marxa de la Selva-Prades. Però en vaig sortir molt contenta, ja que no vaig sentir dolor en cap moment. La sortida d'aquesta cursqa va ser una barreja de sensacions. En primer lloc, tenia mal record de l'any anterior, però a l'hora, curiositat per com seria enguany. En segon lloc, por per com reaccionaria el meu peu, el qual es va portar molt bé. I en tercer lloc, alegria per poder gaudir de la cursa amb molt bons amics de fatigues als que feia molt de temps que no veia. Només que per aixó últim ja valia la pena estar en aquell arc de sortida, Lóren i Vadó, m'ho vaig passar genial!!! I com no també gaudir de la companyia d'en Xavi de Flix amb qui coincidim assiduament en aquestes batalletes inoblidables. L'organització d'aquest any s'ho va currar de valent i la sensació final va ser molt bona... Ara de cap al següent repte: Trail Menorca Sud.


            
   

4 de maig de 2012

ABRIL AIGÜES MIL

Trail des Citadelles
8/4/2012 Lavelanet (França)
73 km, 3.600 m+





Comença la primavera, l'abril i setmana santa i per variar... aigua!! fantàstic! i més si un vol gaudir de la muntanya!! Em trenquen el cor els del sud amb les seves engalanades i pomposes processons o les Eves Maries que van buscant el sol a la platja, jajaja! (sóc un cabró ho sé...). No patiu que el dia de la mona tindreu solet (i per variar així ha estat).

Així doncs aquest dijous la Montse i un servidor cardem el camp cap al nord, a terres càtars a gaudir una mica del fang. Perquè de fet, quan sento parlar d'aquesta cursa o en veig imatges i vídeos només veig fang. Anem a Lavelanet (França) a fer el Trail des Citadelles i de pas visitarem el castell de Montsegur 1.200 m (punt més alt de la cursa).

Quan hem sortit de casa encara aguantava el temps, ennuvolat, però aguantava. Hem anat a sopar amb la family a Balaguer, de fet hem fet nit als peus del Segre. El divendres de bon matí (cap allà les 11 o les 12...) tirem amunt, la Seu d'Urgell, Puigcerdà on hi fem parada per carregar provisions enmig de l'alta burgesia barcelonina. Entrem a França per Bourg madame o la Guingueta.

Podíem haver passat pertun túnel però hem decidit fer un coll, el coll de Porte-Puymorens. A mitja pujada se'ns fot a nevar de mala manera. De fet dalt al coll hi havia força neu. Sortosament hem pogut baixar bé amb l'autocaravana. Sort ja que no portavem cadenes. Baixant del coll hem seguit la carretera pel mig d'una vall amb uns paisatges molt bonics. Aquesta part de França és força bonica, una mica marginada per part dels propis francesos, però val la pena apropar-s'hi, ja que ho tenim ben bé al costat de casa.

El divendres hem fet nit a un poble com podíem haver fet nit a qualsevol altre. Però ha donat la casualitat que era Roque-fixade, un poble molt bonic, que com el nom indica té un castell fixat a la roca. Curiosament per aquest poble hi passa la cursa ja que el dissabte al matí hem pujat al castell i hem vist cintes. De fet si tornem un altre any per aquesta zona, segur que hi tornarem a fer nit ja que és molt bonic i tranquil.

El dissabte arribem a Lavelanet, no puc dir el mateix d'aquest poble. No sé com definir-lo però segur que no diré que és bonic... Recollim dorsal i a dormir d'hora ja que el diumenge comença la cursa a les 06:00.

La Montse tenia intenció de fer la cursa de 40 km però a causa de la lesió que arrossega de la marxa de la Selva ha decidit fer repòs. Bé repòs, repòs, tampoc ja que m'ha fet el seguiment en BTT.

La cursa m'ha agradat molt, molt fresca, paisatges molt bonics, molt de fang i bon ambient. És una cursa molt corredora i més aviat poc tècnica. L'unica tecnicitat és no caure enmig de tant de fang. Els avituallaments molt complets i la organització molt atenta. Un punt a favor d'aquesta cursa és que malgrat ser francesa no et demanen certificat mèdic (si estàs federat es clar!). Has d'enviar una còpia de la targeta federativa i llestos i l'altre punt a favor és que pels que no són francesos tenen l'opció de fer el pagament de la inscripció el mateix dia de recollida del dorsal. Finalment l'he acabada en 11 hores i 31 minuts i prou sencer, tret d'una mica de molèstia al bessó dret. La Montse ja té clar que l'any que següent hi ve!

més fotos al face

3 d’abril de 2012

9a MARXA LA SELVA - MUNTANYES DE PRADES

I ja en van 9, la marxa de casa nostra segueix creixent, cada dia capta més participants i sempre en marxen contents. No és d'estranyar, les muntanyes de Prades tenen el seu encant i no només pels escaladors, si a això se li suma una bona organtizació amb bons avituallaments la gent repeteix. Aquesta fòrmula no falla...
La Montse ja és una incondicional de la marxa, amb aquesta ja en van 3 ininterrompudes i amb una progressió ascendent, felicitats !... Serà ella però, qui explicarà la seva vivència.
En el meu cas, és la segona vegada que hi participo, la primera va ser el 2009 en la que vàrem tenir aigua tota la marxa. Per motius laborals no vaig poder fer-la ni el 2010 ni el 2011, però enguany ho tenia bé i no me la volia perdre pas. Tenia moltes ganes de fer-la, perquè és la de casa i perquè és la que organitza el club al qual estem federats, l'Arítjol.
Aquest any hem tingut molt bon temps i ens ho hem trobat tot fresquet ja que a principis de setmana va ploure una mica (ja convenia!).
Com sempre retrobament amb amics de tot arreu i molt bona ambient. Felicitar en Marcel Maldonado que és qui va guanyar, membre de l'Arítjol i mig OT, i agrair els km compartits amb un parell d'OT desperdigonats per aquestes muntanyes, en Marc entre Prades i els Cogullons i en Joan (Presi) entre Capafonts i les antenes de la Mussara.
Finalment la vaig acabar en 9 hores, 54 minuts i molt content. Si l'any que ve les obligacions laborals m'ho permeten, allà estaré. A veure si es pot fer en 9 hores...

La Montse ens relata:
Gràcies, Enric, per la teva felicitació. Ja saps que és la que més valoro... Com us ha comentat l'Enric anteriorment he fet una petita progressió desde la primera vegada que hi vaig participar. Enguany ho he fet en 11h30min. I vaig quedar en una 7a posició femenina que em fa sentir molt orgullosa. Degut al meu esforç, però, he patit una petita lessió que m'està impedint seguir els meus entrenaments (encara que són justets). I de moment no he pogut realitzar una de les curses que tenia al calendari d'enguany, Citadelles. Espero recuperar-me haviat i poder realitzar UTBarcelona el dia 28 d'abril. He patit un esguinç a la zona del tendó extensor del dit gros del peu dret, el qual m'ha probocat un ematoma intern en aquesta zona. Encara que sembli una cosa greu (per la llarga definició), més aviat és una cosa que requereix repós de la zona i antiinflamatoris. Col·loquialment parlant m'ha sortit un bulto al peu que em dóna pel cul.
A part de tot això, només volia fer un petit incís en les destrosses que han fet asfaltant les pistes de les muntanyes de Prades. Cosa que ha desgraciat el paisatge per complert, per afaborir no se a qui.... O sento, però algú ho havia de dir.


14 de març de 2012

II UT LES FONTS

120 km 6.000 m+
Xerta, 9,10 i 11-3-12

Aquest cap de setmana passat es va celebrar la segona edició de l'UT Les Fonts. Com a novetat d'aquest any la segona etapa s'incrementava en km i desnivell i es passava per la població de Prat del Comte. Aquest any la Montse es va animar a fer-la tota ja que l'any passat només  va fer la trail (segona etapa). Malhauradament no va poder acabar la segona etapa a causa dels exigents talls horaris. Tot i així i sent conscient que no podria ser finisher de l'ultra, el diumenge va sortir i va acabar la cursa dignament.
Sens dubte aquesta ultra és la més dura de tota la província de Tarragona i no només per distància i desnivell sinó pel terreny i els pendents. Potser per això i pel format en etapes la fa tan atractiva i personalment li auguro un gran futur. De fet aquest segon any ja ha crescut en número de paticipants i la seva procedència. En fi! una ultra digne per formar part de la Lliga catalana de curses d'ultrarsistència, per duresa, pels llocs on transcorre i sobretot per la organització ja que i segons el meu parer, guanya en qualitat a més d'una i de dues de les que hi formen part. Llarg futur a l'Ut les Fonts!!
Ha estat un molt bon cap de setmana en el que ens hem retrobat amb molts amics i coneguts i ens ho hem passat d'allò més bé. També ens ha servit per veure que la gent no està quieta i que ens hem de posar les piles ja que es pot dir que ja han arribat les curses. La gent està molt forta !

Etapes:
 - Nocturneta 09-03-12, 21:00, (Xerta, Aldover) 23 km i 350 m +
 - Trail 10-03-12, 06:00, (Xerta, Paüls, Prat del Comte, Alfara de Carles) 70 km i 4.000 m+
 - Cursa 11-03-12, 08:00 (Xerta) 27 km i 1.650 m+




més fotos al face

24 de gener de 2012

GR10 XTREM


La Montse ja ha explicat com vam acabar el 2011. De fet, i en el meu cas, tenia intenció d'acabar l'any fent les 6 hores de Calella i les 24 hores d'atletisme de la Marató de tv3. La primera setmana de desembre es va celebrar la cursa d'atletisme en ruta de les 6 hores de Calella de la costa. El 2010 hi vaig participar i em va agradar força i per aquest motiu hi tornava. En l'edició del 2011 però, no em vaig trobar gaire bé. Ja vaig sortir emprenyat perquè algun fill de la gran #;+*"%*´!.. durant la nit ens va fer una pintada a l'autocaravana, d'aquestes amb retolador permanent que non se'n van. A part no em vaig sentir cómode i quan portava uns 36 quilòmetres, vaig deixar-ho córrer. Dues setmanes després tenia les 24 hores i una setmana abans vaig enganxar un bon refredat. Finalment no m'hi vaig presentar ja que no estava en condicions i a part fotia un fred i una ventada que feia por.
Tot i així la valoració global del 2011 que en faig és esplèndida, amb 2.200 i pocs km a les potes i molt content no haver pres mal.
Comencem el 2012 amb l·lusió! Més per menys! com diu l'Arturo MAnoStijeras (cago en tot...). Encara no hem paït els excessos del Nadal que el dia 13 de gener ens presentem a Puçol, tocant València per tal de participar en la tercera edició de la GR10 Xtrem (93 km i 3.800 m+)


Es surt del nivell del mar i tal i com diu la cursa es segueix el gr10 al seu pas per la comunitat valenciana. S'assoleix el Bellida a 1.323 m. i la prova finalitza a la Pobleta de Andilla, tocant Aragó. La cursa és molt corredora, pista ampla, excepte la primera part que són més tècnics, puges per un parell o tres de canals equipats amb cordes. Superats els canals, que per cert es fan uns taps macos, la resta és tot pista.
Cursa molt recomanable tant pel que fa la organització (molt atenta), avituallaments com per les característiques de la cursa. Va bé que la primera de l'any sigui corredora i poc complicada, en quant al terreny, es clar.
Em vaig trobar prou bé, tret d'alguna punxada als bessons i alguna tibada als isquios. A mitja cursa em vaig trobar amb l'Ana Sebastian (TORera) i l'Álvaro amb qui m'hi vaig ajuntar i vam fer la cursa fins el final plegats. Aquesta Ana està feta una fiera, després de la Tor se'n va anar al Nepal a fer una cursa en autosuficiència marca Racing The Planet (pata negra) de 200 i tants km i per si fós poc també va fer l'ultra del Montsant. M'ho vaig passar molt bé amb ells dos. De fet, gràcies a una pastilla miraculosa de l'Àlvaro que em va dir que eren sals, va ser prendre-me-la i els dolors als isquios van desaparèixer. L'única pega que vam tenir, va ser a 3 km de l'arribada (té collons la cosa...). l'Ana va quedar fosa, a 0, sense combustible... va jeure i ja no va poder arrancar, la vam tapar amb la manta tèrmica ja que feia un fred que pelava i tot i menjar-se una barreta no tenia el cos ni el cap per continuar ballant. Vam trucar la organització i vam esperar que la vinguéssin a buscar. Almenys van estar mitja hora i això que estavem a 3 km, el problema és que no teníem cobertura al mòbil i van haver de donar l'avís els corredors que ens anaven avançant. Arriben a tardar més i ens han de recollir a l'Álvaro i a mi que ens estavem quedant gelats. Finalment arribem a la Pobleta 15 hores i 35 minuts després d'haver sortit. Vam anar a veure l'Ana i començava a fer millor cara, la van tapar bé i li van donar un caldet calent.
Bé, doncs ja tenim la primera de l'any a la saca. Ara fins el març res de llarg, anar sumant quilometrets i el març tornarem a Xerta, que enguany la Montse fa la llarga, al tantu ! 120 km i 6.000 m.+ , per etapes.




16 de gener de 2012

I AIXÍ ÉS COM VAM DESPEDIR EL 2011


La Montse ens relata:
Com que amb la saga de l'Enric ha passat una miqueta de temps, em disposaré a fer un breu resum del que va ser el final de la meva temporada de l'any passat. Més que res perquè se m'acumula la feina i jo no tinc tanta memòria com el meu campió personal.

Començo per l'UTSM, el 15 d'octubre a les 9 del matí, una servidora i l'Enric comencem el que és el meu repte de l'any, baixar temps respecte l'any anterior de l'Ultra Trail Serra del Montsant (100km i 4.005 m. de desnivell positiu). Sortim amb alegria de Cornudella, com no, rient i saltant, és clar, era el començament. Ens dirigim cap a Ulldemolins (km 18), primer avituallament sòlid, amb la mala sort que, quan casi arribem, un desgraciat (perquè no té altre nom) va atropellar una companya de curses molt estimada per tots, en un camí asfaltat i es va donar a la fuga. Allò ens va fer endarrerir a tots plegats, ja que no podiem sortir sense solventar el problema. Veient que la nostra campiona, forta com un roure, continuava en carrera, tot i utilitzant solsament un pal per la lesió al braç, vam decidir continuar la cursa amb moltes ganes. Ens dirigim a Cabacés (km 57), segon avituallament sòlid. Allí decidim canviar-nos de roba i tapar-nos una mica, ja que l'any anterior vam patir una mica de fred (una miqueta de res). Justament aquest any em foto de calor, jajaja. Vaig tindre el plaer de gaudir d'un bon tram de cursa amb l'Ana Sebastian, l'Enric Sabaté, juntament amb l'Enric. Tres gegants finishers de la Tor 2011, tot un plaer. També vam gaudir durant la cursa de la companyia d'en Xavi de Flix i de la seva dona, la que ens donava recolzament psicològic als controls. Un cop a Escaladei (km80) i últim avituallament sòlid, vaig anar de cap a caiguda, vam perdre de vista a la parella de campions, Enric i Ana, i vam continuar amb en Xavi. Per mi va ser dur el fet de no poder tirar i haver de reduir ritme. Dur psicològicament, ja que el meu company d'equip, tot i venir recentment d'una proba duríssima, hagués tirat amb més rapidesa. Tot i això vam finalitzar el recorregut amb un temps de 21h. (Repte superat)

















Tres setmanes més tard, ens decidim a fer la cursa de la Riera de Gaià, una cursa majoritàriament per pista de terra, de 21km, per començar a preparar el cos per a les properes competicions.

El dia 13 de Novembre ens endinsem al món de l'asfalt. L'Enric amb la Marató Costa Daurada, on va fer un temps de 3h32min. i una servidora amb la 10Km, on vaig fer un temps de 52min. No ens podem queixar.




I dos setmanes després, em decideixo a realitzar per tercer any consecutiu la mitja de Tarragona. Tot un repte per a mi, ja que l'esforç que realitzo a l'asfalt, per a mi és molt més gran. Com s'acostuma a dir: La cabra tira pal monte. I jo sóc una cabra boja. Tot i això, vaig baixar 14 min. de l'any anterior.

I ara si que em despedeixo del tot esmentant la meva participació a la Sant Silvestre de Reus. Dic participació perquè, el que no es pot pretendre, és inflar-se a menjar, beures 3 ampolles de vi amb 3 colegues i anar a córrer un cursa. Bé, això ho reservo per a mi, jaja...