29 de desembre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 8 I ÚLTIMA

Per fi, últim episodi. Sens dubte se'm fa més dur escriure que no pas caminar. S'acaba l'any i s'acaba la crònica de la Tor. Ja tinc ganes de començar el 2012 el qual tinc ja tinc més o menys muntat. Poc a poc aniré, bé anirem, ja que la Montse té uns quants projectes molt interessants, exposant les aventures que tenim intenció de fer. D'entrada, desitjar-vos a tots una molt bona entrada d'any i que el 2012 sigui millor que el 2011.
Per on anava...
A les 08:37 del divendres 16 de setembre i uns 10 minuts després d'en Javier i l'Edu, vaig sortir d'Ollomont direcció Courmayeur. 48 km i 2.880 m. positius per acabar la Tor. La darrera etapa també va ser prou macota, teníem un parell de colls pel davant, el primer a 2.700 m. i el segon el gran Col Malatra, en el qual tornavem a acaronar la barrera dels 3.000 ( bé, 2.936 m. exactament) per darrera vegada. Així doncs, només sortir d'Ollomont a 1.400 m. teníem el col Champillon a 6 km, però també a 1.300 m. positius. Al poc temps de sortir, vaig atrapar a l'Edu i en Javier i vam anar junts una estona, la veritat és que ja anavem bastant tocats. No sé en quin punt vaig començar a notar molèsties al genoll però es podien aguantar. l'Edu anava bastant eufòric i va decidir avançar pel seu compte. No sé com va anar, que jo també em vaig distanciar del Javi i vaig fer bona part de l'etapa  en solitari.

Un cop a Champillon, tocava baixar a Bosses. Descens d'uns 900 m. negatius i planejar fins Saint Rhemy de Bosses al km 303. Vig arribar a les 14:26 i feia moltíssima calor. Allà em va rebre la Montse. Em va fer molta il·lusió veure-la ja que estava a 30 km de Cormayeur, només em faltava un coll, un coll maco, però només un ! i si tot anava bé aquella nit podia deixar enllestida la feina. Vaig aprofitar per menjar bé perquè el darrer coll eren uns 1.200 m. positius i el cos ja feia estona que deia prou. Eren 12 km de pujada.
De fet, no recordo que la pujada se'm fés molt dura, suposo perquè era l'última i per les ganes d'acabar. Vaig disfrutar molt pujant, el paissatge era esplèndid. Vam pujar vorejant una vall fins Merdeux i vam continuar pujant fins el Refugi du Lac. El guarda del refugi era molt simpàtic i agradable. Ara sí que ja només quedava cremar l'últim cartutx, estava a 2.537 m. i tant sols quedaven 400 positius. Va ser un ascens genial, el Col Malatra imponent!! Mentre pujava em queien les llàgrimes, ara si que sabia que ho havia aconseguit i per fi em començava a veure FINISHER. Mentre pujava em van venir molts sentiments emotius al cap. S'apropava la fi d'un projecte que ja feia quasi dos anys que li anava al darrera. Em van venir al cap les coses que vaig haver de renunciar al llarg de l'any per tal de poder fer la Tor. Suposo que algunes decisions que en el seu moment vaig haver de prendre no tothom les compartiria en la seva escala de valors. Però tots els que fem coses d'aquestes sabem com això que fem ens arriba a omplir personalment i la necessitat que tenim  de superar-nos i travessar noves barreres.  Per la meva part el fet que els nostres éssers més propers acceptin les nostres decisions i les puguin comprendre ja em satisfà.

Un cop dalt el coll, a 2.936 m. Vaig parar una estona a gaudir de les vistes i de l'alçada. Ja es començava a veure el Mont blanc, encara era de dia però començava a fer fresca. Vaig decidir tapar-me una mica, em vaig prendre un ibuprofeno ja que la molèstia al genoll continuava i tenia ganes d'apretar una mica baixant. El descens fins al Refugi de Bonatti va ser espectacular. No sé d'on, però vaig treure forces per córrer i vaig baixar a un ritme bastant maco. Un cop a Bonatti, el refugi estava ple de gent que estava sopant, em van rebre com una autoritat. Em vaig sentir molt afalagat. Vaig prendre Coca-Cola i vaig continuar, sabia que estava a temps d'arribar a Courmayeur i fotre'm una pizza, vaig calcular que podria arribar entre les 21:00 i les 22:00. Ja començava a estar fins els nassos de la "pasta al pommodoro" i del "brodo". Així doncs vaig sortir escopetejat de Bonatti direcció al refugi de Bertone.
Mentre baixava baix adelantar algú que altre i per sorpresa meva vaig trobar en Jaume Garrosset del Trote extrem de Tarragona. Em va fer molta il·lusió trobar-me'l, el pobre anava fet un nyap. Tenia els peus destrossats, gairebé no podia ni caminar. Si no recordo malamanet em va comentar que fins Gressoney, o sigui els primers 200 km els va fer corrent i sense dormir.

A partir de llavors va començar la seva penitència amb els peus. Vam arribar plegats al Refugi de Bertone, ja havíem descendit 1000 m. des de Col Malatra i encara ens en quedaven 600 m. Em va explicar que sense paracetamol no podia ni caminar i se li havia acabat. A part ja feia estona, ja que en un refugi no li en van voler donar. Anava demanant pastilles per aguantar el seu dolor als corredors i algun que altre li "passava" algo. A mi em quedava algun ibuprofeno i li vaig donar un. Em va comentar que tirés ja que no podia caminar gaire ràpid. Ah!! i a part dels peus em sembla que tenia una llaga als ous, bé... deixem-ho en l'entrecuix, "vamos"... que anava ben servit. Li vaig dir que no tenia cap intenció d'anar més ràpid. Em feia il·lusió arribar amb en Jaume, amb qui ja vam compartir km en la malaurada edició del 2010.
Recordo que la baixada de Bertone a Courmayeur es va fer bastant llarga, només eren 4 km però 600 m. negatius. Es van fer pesats però com que anavem xerrant anavem matant el temps. Vam entrar a Cormayeur per una zona residencial de cases i fins arribar al centre del poble també es va fer llarg. Finalment a les a les 22:28 finalitzavem la Tor amb un temps de 132 hores, 28 minuts i 32 segons i posició 149 de 300 finisher's. A l'arribada ens va rebre la Montse i un grapat d'espectadors. Només acabar ens vam entaular al restaurant situat a la línia d'arribada amb la Montse i per fi, em vaig poder menjar la pizza!!!







TOR DES GEANTS 2011 PART 7

7a i penúltima part de la narració de l'experiència Tor. Ja tinc ganes de treure'm-ho de sobre, com m'està costant acabar-la!!. Al principi vaig dir que procuraria no enrotllar-me gaire i ja ho veieu!. Però crec que la gesta s'ho val i si a més, resulta d'utilitat per algú encara em sentiré més satisfet.
Bé, al "lio", em vaig quedar a Valtourneche (fi de la cinquena etapa), ja només en queden dues...

Suposo que vam dormir unes dues hores ja que a les 10:30 vam arrancar de nou. Portavem 236 km i ens quedaven dues etapes, uns 100 km, la cosa ja anava coll avall.

La dificultat que se'ns presentava a la sisena etapa era l'alçada. La major part de l'etapa per no dir tota, transcorria per sobre dels 2000 m. i bona part entre 2.500 i 2.800 m. Valtourneche està a la cota 1.526, no tornaríem a baixar a 1.500 m. fins Closé ( o sigui, uns 35 km per sobre de 2.000 m.). Aspecte que vam notar. Alhora vam gaudir d'unes vistes i d'uns paisatges  esplèndids. Deixavem enrera el Mont Rosa i vam passar per unes valls espectaculars.
Només sortir de Valtourneche vam ser obsequiats amb una ascensió de 650 m. positius en poc més de 4 km (per calentar una mica...) fins el Refugi de Barmasse. A partir d'aquest refugi l'ascensió va passar a ser més suau però constant.


El primer coll va ser la Fenetre du Tsan a 2.738 m. Després aniríem flanquejant entre Bivacs (petits avituallaments en alçada), refugis i colls. Si no m'equivoco, la foto de l'esquerra correspon al refugi de Cuney, km 256. Eren les 18:10 del dijous (portàvem unes 104 hores en cursa). Continuavem els quatre: l'Edu, en Javier, un servidor i en Manel. Després del Col de Vessona a 2.788m, vam descendir fins Closé a la cota 1.463. Calculo que vam estar unes 12 hores entre 2.000 i 2.800 m.
De Cuney a Closé ens vam disgregar una mica, jo vaig anar amb en Manel una estona. No sé ben bé en quin punt en Manel va començar a tenir dolor al genoll. L'únic que recordo era que era baixada, deuria ser arribant a Closé. Suposo que influiria bastant la baixada de Vessona fins Closé (gairebé 1.400 m. negatius en uns 9 km).

El pitjor és que el dolor cada vegada era més intens fins el punt que va optar per abandonar. Recordo com en Manel havia disfrutat particularment d'aquella etapa, no parava de mencionar com estava disfrutant i de cop i volta li apareix un dolor que finalment pot amb ell. Quina ràbia!! i més quan portavem 270 km a les cames. Sembla ser que tot li va venir arràn d'un cop que es va clavar al genoll amb una pedra quan intentava fer una foto a la Pilar al mig d'un rierol. Finalment el cop li va passar factura. Vaig intentar convence'l com fós perquè continués però va creure que el més oportú era abandonar.
Vaig entrar a Closé a les 22:33 hores del dijous i ja només quedava un coll per finalitzar l'etapa. 1.000 m. positius fins el Col Bruso a 2.500 m. i 12 km de Closé a Ollomont. Fet el coll tocava descens fins Ollomont (final d'etapa). Eren 1.100 m. negatius en uns 6 km. Així doncs arribava a Ollomont a les 04:35 del divendres amb en Edu i en Javi.
A Ollomont vam decidir dormir una mica, unes 3 hores. Allà ens esperaven en Robert i l'Albertxo (vascos). Aquest parell si que s'ho van currar, com la Montse, van fer la Tor, (des d'una altra vessant), però i tant si la van fer la Tor... En aquest punt la Montse no va poder venir ja que l'accessibilitat no era gaire bona. És l'única base vida en la que no va poder venir.


Tot i que vaig passar una mica de fred, recordo que em va anar molt bé dormir a Ollomont. De fet no recordo els moments previs, tant sols i no n'estic segur del tot, em sembla que a Closé hi havia muntada una tenda tipus Creu Roja, que hi havíen camilles metàl·liques al terra per dormir una estona. Vaig intentar dormir però va ser impossible, feia molt de fred, els sanitaris no paràven de xerrar i les camilles metàl·liques eren molt incòmodes. Vaig estar-hi una estona però vaig decidir continuar ja que estava perdent temps. Al no poder dormir, els darrers 12 km se'm van fer bastant durs.
El que si que recordo va ser el despertar. Suposo que ens vam despertar cap a les 08:00 ja que a les 08:37 abandonava Ollomont. Recordo fins i tot el que vaig menjar per esmorzar. Recordo que malgrat el fred que vaig passar aquelles tres hores dormint, el fet de dormir em va anar de primera. També recordo com l'Edu em va venir a despertar i no parava de pressionar-me perquè arranquéssim de nou (jejeje). Però, el que més recordo era un sentiment de felicitat i d'orgull. Ara sí que començava a veure la llum d'aquell túnel. Estava a uns 50 km de la glòria. No tenia dolors destacables, suposo que els peus una mica atrotinats, igual que les articulacions, però a aquelles alçades, què voleu? Eren les 08:37 del matí del divendres, feia un dia esplèndid i si tot anava bé aquella mateixa nit podria arribar a Courmayeur.

24 de desembre del 2011

Bones festes i feliç any nou
Felices fiestas y feliz año nuevo
Gabon Zoriontsuak eta Urte Berri On
Merry Christmas and Happy New Year
Froehliche Weihnachten und ein gluckliches Neues Jahr
Pozdravlyayu s prazdnikom Rozhdestva i s Novium Godom
Joyeux Noël et bonne année
Glaedelig Jul
Veseloho Vam Rizdva i Shchastlyvoho Novoho Roku
Buon Natale e Felice Anno Nuovo







20 de desembre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 6

Un quart d'hora abans hauríen sortit en Javier, l'Edu i en Manel, companys amb qui m'hi afegiria al cap de poc temps. La quarta etapa aparentment i realment era la més suau (39 km i 2.601 m. positius), eren dos colls. El primer col Pinter, el vaig fer de dia, una ascensió duns 1.400 positius en uns 11 km, per anar calentant... per cert... continuava fent calor. No recordo en quin punt del coll em vaig unir als amics mencionats. La qüestió es que vam arribar plegats al refugi de Crest als voltants de les 22:40. En Manel Balet el vaig conèixer durant la cursa, l'home de la Pilar, que també havia iniciat la Tor però per culpa d'una antiga lesió va haver de deixar-ho córrer. En Javier i l'Edu són els famosos vascos, l'Edu el vaig conèixer durant la Tor i en Javier el vaig conèixer a la Núria- Queralt 2011. La veritat és que vam fer un "grupetto" molt maco.


Una dada curiosa és que quan vaig sortir de Gressoney anava en la posició 185, de la 334 que hauria anat a Valgrisenche. Aquest avançament de posicions no es deu en cap pas a un augment del ritme sinó més aviat a que cada dia hi havia més abandons. Ja portavem 84 hores de cursa i 216 kms. Com vaig dir a aquestes alçades, se m'escapen alguns detalls i no ho recordo pas tot, el que si recordo però, és que ja ens movíem per inèrcia. Posaré la definició que el diccionari en fa d'inèrcia perquè resulta bastant curiosa:   Resistència de la matèria a modificar el seu estat de repòs o moviment.  
Els tres primers dies, a mesura que passaven les hores, els km's i l'acumulament de desnivell el cansament també anava en acumulació, però a partir del dimecres, o el que vindria a ser el mateix, quan ja portes tres dies patejant tot el sant dia, el cansament lògicament encara l'arrossegues però sembla que experimentis una transformació; et mous per inèrcia. És una experiència difícil d'explicar però si més no bastant curiosa. Són d'aquelles situacions on experimentes la capacitat humana. Et desdius de la conciència, del que la ment t'insta a fer o deixar de fer i simplement ho fas. Perquè? bé, en aquest cas és fàcil, un repte. La conclusió que en trec és que són instints bàsics com la capacitat d'adaptació o la necessitat de supervivència. Valgui la redundància, deixaré aquest tema perquè tot i que em basi en fets empírics això no és cap tesi, ni treball, és simplement un diari i vaja... crec que ja estic patinant massa. Bé el que tots els que fem aquest esport sabem que la ment no té límits o aquests estan més enllà i podem estrènye'ns la closca una mica perquè el nostre cos de per si és bastant dropot, jejeje.

No sé si va ser al refugi de Crest, no ho recordo exactament i per això em sap greu perquè es digne de menció. Ens van cuidar com a senyors, ens vam entaular els quatre a una taula amb tovalles, coberts, plats i ens vam menjar un plat de macarrons espectacular. Ens van donar les millors atencions i a part el refugi era petit però molt acollidor i molt bonic. Suposo que va ser Crest, em baso en la foto de l'Edu (la que he penjat per aquí a baix) per la franja horària. Ja dic, em sabria molt greu equivocar-me perquè realment ens van cuidar molt bé i altra vegada, de franc. Quin luxe!. Després de recuperar energies vam continuar, era una etapa relativament curta i teníem ansia de km's.
Era de nit i no veiem el que ens envoltava però ja sabíem que ens trobàvem als peus del Mont Rosa.
Ja havíem gaudit del Mont Blanc, del Ruttor, del Gran Paradiso i ara ja estavem de tornada per l'Alta Via 1 als peus del Mont Rosa. Vam baixar fins Saint Jacques a la cota 1.700 i km 222, eren les 00:45 i si no recordo malament, vam tornar a menjar. Encara ens faltava l'altre coll (Col di Nana 2770 m.). Se'ns va fer de dia que arribàvem a Cretaz o Valtourneche el que significava fi d'una altra etapa. Vam veure com es feia de dia als peus del Cervino o Matterhorn, això si que no té preu! per tot el demés, MasterCard. Així doncs arribàvem els quatre a les 07:56 del dijous a Valtourneche. Amb el tall horari a ratlla (21:00 de dijous). Ens ho havíem guanyat, ara tocava dormir una mica. No recordo exactament si al llarg de l'etapa vam fer una becaina, però ho dubto.


Aquestes fotos són de l'Edu Uribe, company de fatigues de la Tor 2011




2 de desembre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 5

Com vaig dir en l'anterior capítol, en aquest punt vaig sortir en solitari. Eren les 16:11 hores del dimarts 13 de setembre que sortia de Donnas. Continuava fent calor i tot i només haver dormit poc més de dues hores no tenia son. Afrontava la quarta etapa amb moltes ganes, de fet li'n tenia ganes. Aquesta etapa era el meu taló d'Equiles, l'etapa on m'havia quedat l'any anterior, però aquest any hi anava més fort, més motivat i amb més il·lusió. També es tractava del pas de l'equador, un cop arribés al refugi de Coda, els km començarien a restar i passaríem de l'Alta Via 2 a l'Alta Via 1. L'etapa que m'esperava  és la que es considera més dura i no pas pel desnivell sinó per la distància (53 km i 4.107 m. de positiu) amb l'afegit que portes 150 k a les potes. Penso que la clau està en fer almenys una parada dins l'etapa ja que és molt llarga (jo ho vaig fer i en vaig sortir viu enguany).

Així doncs, eren les quatre passades que em fotia a trescar de nou i lògicament, trobant-me a 330 m. tocava pujar de nou. En aquesta ocasió fins el pas de l'equador, el Refugi de Coda, km 165,8 i 2.224m. d'alçada. l'Ascens es va fer llarg, pel camí, vaig coincidir amb el trio Oscar i les dues Ana. De fet aquest trio van cabar la Tor junts si no m'equivoco. Abans d'arribar al Refugi de Coda, ens vam trobar un control a les Etoiles. Hi vam entrar els quatre alhora a les 19:50 hores. Portavem més de tres hores i mitja des que havíem sortit de Donnas i encara quedava pujada. No recordo quina hora era però sé que ja era de nit que vaig arribar a Coda (MÈTA GARA!!). En aquest punt tornava a anar en solitari. Vaig aprofitar per menjar calent i fotre-m cafeïna (cafè i té) i abrigar-me ja que tornava a fer fresca i m'esperava una baixadeta suau de 500 m. negatius i uns 7 km fins el Lago Vagno. Durant les nits només prenia coses calentes: caldo, cafè, té. Deixava la cola i les coses fresques per durant el dia ja que durant tota la setmana i bàsicament les nits vaig tenir la gola molt resseca (amb la mateixa sensació que provoquen les angines).

La baixada, tot i que suau, se'm va fer dura, això si que ho recordo. M'estava adormint! Portava uns 165 km a les cames, una mica més de 60 hores en cursa i com a molt cinc hores dormides. Finalment vaig arribar al Lago Vagno, per cert, bastant canviat respecte l'any anterior, amb la sort que hi havia un petit refugi per dormir. No ho vaig dubtar gens i vaig dormir unes dues hores. Quan em vaig llevar, que encara era de nit, em vaig abrigar i per sorpresa meva, quan sortia del refugi, entraven en Josep Maria i l'Àngel. Em va alegrar molt veure'ls i més que anessin tant bé. Els vaig explicar perquè havia decidit continua sol i ho van entendre perfectament. Van optar per dormir una estoneta (decisió molt encertada donada la llargària de l'etapa). Un cop guarnit, els de la organització estaven fent un senglar a la brasa que amb l'olor que desprenia era per quedar-s'hi, però quan em van dir que faltaven uns quants minuts perquè estigués a punt, vaig optar per continuar. M'esperaven un parell de colls fins arribar a Niel (el poblet on em vaig retirar l'any passat). El primer a 2.350 m. (col de marmontana) i el segon a 2.184 m. (col della vecchia). El fet de dormir al Lago em va anar molt bé ja que baixant del refugi Coda ho havia passat realment malament.

Vaig sortir que encara era fosc i m'esperava una pujadeta de 650 positius fins el col marmontana. Suposo que passat aquest coll ja se'm va començar a fer de dia. Era dimecres, tercer dia en cursa i el cansament cada vegada es notava més. De nou ens esperava un dia bastant calurós. El segon coll es va fer més suau, estava a uns 10 km de Niel i ja tenia ganes d'arribar-hi. El fet d'arribar a Niel a les 09:25 hores també va suposar una dosi extra d'alegria. L'any passat vaig arribar en aquest punt amb en Jaume i en Josep Maria entre les 6 i les 7 de la tarda, si no m'equivoco i va suposar el final de la nostra història. Aquest any a part d'anar millor de temps em trobava molt millor, els genolls encara no s'havíen queixat i el camí fins a Niel no se m'havia fet tant pesat com l'any passat.En aquest punt vaig aprofitar per menjar bé, estava al km 186, a poc més de 13 kms del final d'etapa. Estava cansat però el fet de trobar-me en aquest punt i que tot el que vindria a partir de llavors era totalment nou per mí em va suposar una dosi d'energia extra.
En aquest punt em vaig retrobar amb qui seríen els meus nous companys de ruta i amb qui hi aniria gairebé fins el final. En Javier ( aqui vaig conèixer a la Núria Queralt 2011) i l'Edu, els dos vascos. El tall horari estava controladíssim (19:00 del dimecres). Sortint de Niel, ens esperava un altre coll (col Lasonay 2.364 m.). Eren uns 900 m. positius i feia força calor però estavem a punt d'acabar la quarta etapa. Abans d'arribar a Gressonay (base vida) vam trobar un punt ristoro a Loo on a part de menjar bé, en Javi es va banyar dins una font, a uns 2.300 m. ( o sigui que realment feia calor!!). Ara sí, arribàvem a Gressonay, fi de l'etapa més dura (al meu parè es clar). Entrava a les 14:00 en punt, amb molta calor, gana, son, cansament i una mica adolorit de genolls. Necessitava dormir de nou!!
Gressonay!! Estavem al km 200, portavem unes 76 hores en cursa i unes 7 hores dormides. A la base vida, a part de dutxar-me i menjar tocava dormir. Allà i com no! em vaig trobar amb la Montse i la Yvonne (la parella del Joel) aquesta em va aconseguir un parell de saquets d'una substància que al colpejar-los feien efecte fred. Me'ls vaig lligar com vaig poder als genolls i vaig aprofitar per dormir una mica més. Quan em vaig llevar, van arribar els de Tortosa i en Josep Maria i l'Àngel si no m'equivoco. Ells també teníen la intenció de descansar. El fet de tornar a dormir i amb aquells saquets em va anar molt bé. Així doncs a les 17:28 del dimecres surto de Gressoney. El tall horari controladíssim (01:00 del dijous)


30 de novembre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 4

Vam sortir de Cogne amb una fresqueta més que bona. Ens trobavem tots bé i estavem tranquils ja que portavem 7 hores d'avantatge al tall horari. Aquesta tercera etapa es preveia suau, eren uns 46 km i s'acendia un coll (col Fenetre di Champorche 2.827 m.), la resta, baixada fins el punt més baix de la cursa, 300 m. Tenint en compte que Cogne es troba a uns 1.500 m. ens esperava una bona pujada. Si no recordo malament, vam pujar per una vall i fotia un fred que pelava. De fet, i en aquest mateix punt, l'any passat hi vam passar de dia (amb en Jaume i en Josep Maria) i també va fotre un fred espectacular. El fet de passar-hi aquest any de nit (la nit abans clar) va suposar una injecció d'energia positiva (anavem bé!). A mitja pujada vam tenir un avituallament fantàstic al refugi de Sogno a uns 2.500 m. Hi havia de tot i tot era bo. Realment no em cansaré de retre homenatge a la organització, als refugis i als seus guardes, la gent valldostana i a tothom que ens vam trobar pel camí de com ens van cuidar i acaronar, quin nivellàs! (escric això i em venen unes ganes de tornar-hi.... ANEU-HI! no us deixarà indiferents!).

A Sogno, ens vam trobar amb el vasc Oscar Martin (aquest sí que està sonat, l'any passat va fer la Tor i aquest any venia de fer la Petite Trote a Leon UTMB), amb la càntabra Ana Bustamante (parella d'en Pablo Criado) i la valenciana Ana Sebastian (una altra que deixa-la estar...). Eren les 3 passades de la matinada i com he dit feia bastant de fred, per tant, vam menjar calent i no ens vam encantar gaire a sortir per no agafar fred. Ens quedaven 300 m. per assolir el coll. Un cop dalt ens esperava un descens de 2.200 m. fins la propera base vida. Això sí, es baixava bé. Quan es va fer de dia, el fred va cesar i va començar a apretar la calor. Quan vam arribar a Chardonnay, al km 130 aprox. i cap allà les 08:00 del matí vam aprofitar per treure'ns la roba d'abric. Ja portavem gairebé dos dies en cursa i el cansament es començava a fer evident. Sí, portavem 130 km però també portavem uns 11.000 m. de desnivell positiu i un parell de nits ben fresquetes i això el cos i el cap ho notaven però... amb una mica de patiment, com disfrutavem! Ens quedaven 1.100 m. de baixada i 18 km. Feia molta calor i com més descendíem més es notava. Vam veure de nou vegetació i molts passos d'aigua, ja que bona part de la cursa només vam veure pedres.

Vam arribar a Donnas a les 12:34 en Josep Maria, l'Àngel, la Eleonor i jo. Molt acalorats i cansats. Allà, com no! ens esperava la Montse. Ens va posar al dia de tot de com anaven els nostres amics: l'Eugeni Rosselló de la Pobla estava en el top ten (sense paraules...), el Marc Balañà també estava pel davant juntament amb en Jaume Garrosset i que els dos no havíen dormit. Ens trobavem al km 148.7 i teníem el tall horari a les 02:00 de dimecres per tant anàvem prou bé. Ara sí! tocava dormir una estona. No ho puc assegurar amb total certesa ja que com vaig dir no ho recordo pas tot amb exactitud però diria que era la segona parada que féiem per dormir. Vam quedar els quatre que dormiríem unes tres o quatre hores. No em va costar gaire adormir-me però amb la calor que feia, a les dues hores i poc em vaig despertar de nou. Podria dir que en aquest punt finalitzava una secció de la cursa. Perquè ho dic això? Bé... portava poc més de 50 hores amb en Josep Maria i l'Àngel, amb la Eleonor no tant, i tenia un problema, no podia dormir més i havíem quedat els quatre de sortir una hora més tard. Després de debatre-ho amb la meva consellera Montse vaig pensar que no era qüestió de regalar hores i abans que estar una hora deambulant per la base vida vaig decidir reempendre la marxa en solitari.
Així doncs, vaig quedar amb la Montse que informés de tal decisió als meus companys fins llavors i que els digués que ja ens retrobaríem més endavant.



23 de novembre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 3

Havent menjat i havent-nos abrigat, sortim de Valgrisenche  a les 23:49. La segona etapa és la que s'ascendeix al punt més alt de la cursa (col Loson 3296 m.). En total són tres colls, el primer d'aquests (col Fenetre) el vam fer de nit i cap allà les 5 del matí de dilluns arribàvem al poble de Rhemes Notre Dame després d'un descens vertiginós (1100 m. negatius en 4,5 km). No ens vam encantar gaire i vam continuar per tal de fer el primer 3.000 (col Entrelor). Ja se'ns havia fet de dia i la son començava a apretar. L'ascensió es va fer dureta, gairebé 1300 positius de cop. Arribem a Eaux Rousse a les 10:25 amb solet i bon ambient, només arribar veiem gent dormint al solet en unes hamaques. Portavem poc més de 24 hores de cursa, uns 79 km i una mica de son, així que vam decidir descansar una mica, el tall horari el teníem controlat. Vam demanar a la organització algun lloc per dormir i ens van dir a l'hotel. En un primer moment vaig pensar que s'enfotien de nosaltres, però molt alegrement em vaig equivocar. Al costat de l'avituallament hi havia un petit hotelet rural. El millor de tot és que en Josep Maria va reconèixer al propietari ja que l'any passat va parar a fer un cafè amb en Jaume.

El propietari molt amablement ens va cedir una habitació amb diversos llits i lavabo. Va ser un luxe, vam dormir entre 2 i 3 hores, però que bé que vam dormir ! sense soroll, amb un lavabo net a la nostra disposició... un luxe i a sobre gratis! Tant aquest home com tots els valdostans en general realment ens van acollir molt bé durant tota la cursa. A part quan els dèiem que erem catalans perecebiem molta complicitat (a aquesta gent no els digueu italians, són valdostans!). Llàstima que no recordo ni el nom de l'home ni de l'hotel perquè amb molt de gust en faria propaganda.

Tant en Josep Maria, com l'Àngel, com jo ens vam llevar amb molta energia i amb ganes d'afrontar el col Loson ( uns 1700 m. positius de cop). Vam començar a pujar cap allà les 14:00 hores i amb certa calor. Poc després d'abandonar el poble, vam accedir al Parc Nacional Gran Paradiso i mentre pujàvem contemplàvem un dels gegants d'Europa, el Gran Paradiso. L'ascens, tot i que va ser llarg i dur, se'm va fer més distret que el col Entrelor. Mentre ascendiem se'ns va ajuntar una noia italiana, la Eleonor, amb qui compartiriem uns quants km (una noia un tant peculiar). Un cop al col Loson, feia bastant de vent i fresqueta així que sense encantar-nos, vam beure una mica de cola i birra al vivac que teníen muntat els guardes forestals a 3.300 m. (és d'agrair perquè fotia una fresqueta bona!) i avall que fa baixada.
I com tot el que puja, baixa, vam baixar 1.700m. de cop. Vam baixar "xino xano" fins a Cogne, cap a les 21:24. Allà em vaig la trobar la Montse amoïnada ja que segons els seus càlculs hauríem d'haver arribat unes 3 hores abans (el temps que vam estar dormint a l'hotelet). Ja em vaig guanyar el primer moc i per contra el catxondeig amb els correcats que estaven per allà. La dona patint i tu dormint a un hotel, jajajaja!. Portavem gairebé  36 hores de cursa i uns 102 km. En aquesta base vida tampoc hi vam dormir, ens trobàvem bé i amb gairebé una tercera part de la Tor feta. Vam canviar-nos, menjar bé i calent per tal de reemprendre la marxa a les 23:00 juntament la Eleonor, en Josep Maria i l'Àngel.


20 de novembre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 2



Bé, com vaig dir en la primera part, procuraré no extendre'm gaire (procuraré !...), entre altres coses perquè després de dos mesos no ho recordo pas tot.

Sortim diumenge dia 11 de setembre a les 10:00 amb moltes ganes i il·lusió. Recordo que el primer dia (o primeres hores) vaig anar una estona amb el grupet de correcats. Tot i que els dos primers dies vaig anar amb l’Àngel i en Josep Maria de Tarragona, al principi vaig sortir al meu aire i va ser quan vaig conèixer els correcats (Bodi, Manels, Sergi i Clave) i l’Enric d’Alpicat a qui ja coneixia, també vaig conèixer a l’Ana Sebastian de València. Vaig compartir tant sols una estona ja que aquesta gent anava més forta.
Diumenge al mig dia arribo al primer control a la Thuile, allà menjo una mica i sant tornem-hi. Després de la Thuile ja m'ajuntaria amb en Josep Maria i l'Àngel (Trote extrem) ja que portavem un ritme similar. Portavem una estratègia similar, "no parar a dormir si realment no teníem son" i així ho vam fer.

La primera etapa, la vaig afrontar amb força i ganes, constava de tres colls i encara anava fresc. El primer coll  (col d'arp) el vaig pujar prou bé i el vaig baixar trotant (a diferència de l'any passat) que ho vaig fer gairebé tot caminant. A la tarda/vespre, després de la Thuile i si no recordo malament, se'ns va girar mal temps i els
dos darrers colls els vam pujar amb pluja. Passat el primer (passo alto) no veiem gaire clar tornar a pujar a 2.800 i pico m. amb aquell mal temps(fred, vent i pluja). Suposo que vam pensar que no era qüestió de donar massa marge al tall horari. La qüestió es que vam continuar, vam pujar el (col de la crossatie) i vam seguir fins el final d'etapa, Valgrisenche. Vaig arribar a les 22:49 amb en Josep Maria, ben xops i amb gana, però sense gaire son. En aquest punt suposo que va ser un encert no encantar-se gaire.

De fet, només hi vam estar una hora. Tal i com havíem dit que només dormiriem quan realment tinguessim son, així ho vam fer. L'any passat vaig parar a dormir, a part em sembla que vaig arribar a Valgrisenche una o dues hores més tard. Així doncs, a les 23:49, l'Àngel, en Josep Maria i jo sortim de Valgrisenche per tal d'afrontar la segona etapa. Les sensacions eren bones, ja que en comparació amb l'any anterior anava més ràpid. Portavem 12 hores de cursa, no havíem dormit però tampoc teniem gaire son, la Tor estava en marxa i ens sentiem forts! El temps de moment no acompanyava gaire però la previsió era bona, així doncs, gas!                                                                               PD - Tenia intenció de deixar enllestida la crònica en dues parts, però vist que estic una mica encantat i que tenim el bloc una mica abandonat, he decidit fer la crònica en no sé quantes parts. El que si sé és que la PART II acaba amb la primera etapa de la Tor (Courmayeur - Valgrisenche 48,6 km i uns 3.750 m. positius).





26 d’octubre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 1

M'ha costat una mica però finalment m'he decidit a escriure. A escriure el que ha estat la meva millor experiència esportiva i probablement personal, ja que 330 km i 24.000 m. de desnivell positiu suposo que és més un repte personal que no pas esportiu. No em vull extendre gaire, entre altres coses perquè si he de parlar de tots els colls i de tots els punts on vam dormir o bé menjar, no els recordo, la veritat. El que sí que recordo és tots els amics que hem estat allà i tots els que allà n'he fet de nous.
Aquesta edició ha estat especial i m'he sentit més confiat (o si més no motivat) que l'any passat. Principalment perquè ja sabia on em fotia, no com l'any passat que per tots era un sac de dubtes, incògnites,estratègies... (l'únic que sabia eren els km i el desnivell, tot el demés em venia de nou)  i molt important, per la quantitat de catalans i espanyols que hi hem participat i en aquest sentit en tot moment m'he trobat molt ben acompanyat. Vull esmentar-los a tots i espero no descuidar-me'n a cap (demano disculpes si m'he descuidat d'algú):

- Marc (company OT)
- Jaume, Josep Maria, Àngel (trote extrem Tarragona)
- Karim, Carles, Paco, Elena, Ferràn (trail uec Tortosa)
- Santiago Esteller i família (Vinarós)
- Eugeni Rosselló (lo noi de la pobla i 9è Tor des Geants 2011)
- Enric Sabaté (company RLT)
- Bodi, Sergi, Clave, Manels (corredors.cat)
- Oscar, Javier,Iker, Edu, Robert, Albertxo, Yosu (vascos)
- Ana Sebastian ( València)
- Manel Balet i Pilar(company de fatigues Tor 2011)
- Pablo Criado i Ana Bustamante (3è classificat Tor 2011)
- Samuel Arroyo i Lídia (vascos, un altre crack)
- Joel i Yvonne (lo noi del gos)

A tots ells els agraeixo els bons moments que hem passat junts, sigui corrent, caminant, patint, gaudint, reposant, menjant o xerrant... gràcies.
També vull agrair el seguiment que ens heu fet des d'aquí que també heu viscut intensament la Tor. Quan tornes i ho veus, fa molta il·lusió: Obrint Traça, Corredors.cat, Corriendo por la sierra (gracias Ramon, que currada!), al fòrum Raidlight Team i a la resta que em pugui deixar.
I la meva més gran admiració i respecte cap a la Montse. D'ella si que puc dir que ha fet la Tor.  M'ha fet el seguiment juntament amb en Pau i probablement ha patit més que jo. Fer el seguiment a un participant és tan  o més dur que córrer la pròpia cursa. Les persones que fan el seguiment d'algun corredor, dormen malament o no dormen, fan una quilometrada impressionant amb vehicle, a peu o com puguin, mengen a deshores i malmengen, vetllen pels seus amics o familiars, pateixen per ells però alhora els animen, els cuiden, els motiven. He dit pateixen i a vegades pateixen més que el propi corredor (un altre tipus de patiment) ja que el corredor està fent el que li agarada on li agrada, en canvi l'amic o familiar, si veu que el seu corredor no ha arribat a un punt de control en una determinada franja horària, ja pateix. Per tant mereixen un gran reconeixement. En fi !! que t'estic molt agraït del que has fet i no només per mí, ens has cuidat i t'has preocupat d'un grapat de corredors que segurament t'estan agraïts, però vull ser jo qui et faci aquest reconeixement. Gràcies Montse! no sé si ho hagués aconseguit sense tenir-te al costat.



Pel que fa la cursa no portava cap estratègia definida, de fet no m'havia mirat ni perfils, ni temps de passos, ni res. Les etapes ja les havia mirat l'any anterior i ja era suficient. El que si portava a sobre era un full amb els talls horaris, que això si que ho vaig portar al "dedillo" ja que l'any passat vaig cometre l'error d'anar fregant els talls horaris. Pel que fa la sòn (principal maldecap de tots) tenia clar que només dormiria quan realment tingués sòn independenment que finalitzés una etapa o em trobés en una base vida o no. També tenia clar i més sabent que el meu ritme és de tractoret que no podia permetre'm el luxe de dormir més de 3 hores seguides. I així ho vaig fer, vaig dormir en fraccions de 2 a 3 hores i en total suposo que en vaig dormir unes 10 o 12, però tampoc ho puc precisar. De fet, la primera etapa no vaig dormir a Valgrisenche (1a base vida), vaig dormir més endavant. En canvi, potser en una mateixa etapa o en un tram no molt extens de km entre un punt i un altre igual feia dues dormides, en funció sempre de com apretés la son i el cansament.
Molt important, al menys per mí, la motivació, compartir km amb gent però a vegades gaudint de la solitud, no la soledat. Només sortir em deia a mi mateix lo afortunat que era d'estar en aquell lloc i fent el que m'agrada. Tenia una setmana per endavant de gaudiment, de no pensar en res més que caminar, menjar i cagar. Em trobava als peus dels 4.000 més emblemàtics d'Europa i mica en mica els aniria visitant. Realment córrer i caminar per aquests llocs i tantes hores et fa reflexionar tant i tant. Veus lo insignificants que som al costat d'aquests colosos, o de les seves valls, o dels passos d'aigua. Quines valls les alpines!. Passar per llocs gairebè desconeguts per la humanitat, realment és un privilegi. Fer-se de dia als peus del Cervino, ascendir al punt més alt 3.300 al costat del Gran Paradiso, córrer amb el Mont Rosa com escenari de fons o veure el Mont Blanc baixant de Col Malatrà direcció Bonatti cosa que significa que ja tens la Tor a la butxaca... no té preu!

últim àpat en condicions abans de la festa

això és el que els italians entenen per un cafè amb gel


los tortosins


arc de sortida


amb els germans Gross (guanyadors edició 2010) i en Gigi (darrer finisher edició 2010)


a sopar en bona companyia (brifing i pasta party)


Ara sí que ja no hi ha marxa enrera...


A dormir! que més d'un fa cara de son


4 d’octubre del 2011

4a CURSA DE MUNTANYA DE CASTELLVELL DEL CAMP

La Montse ens relata:


El passat 2 d'octubre una servidora va realitzar la 4a edició de la cursa de Castellvell, la qual tenia un recorregut de 12km 700m amb un desnivell acumulat de 1408 m, una distancia relativament curta però amb la dificultat del desnivell que em va fer passar factura. El fet de no haver fet res desde la travessa de Borges-Montblanc va fer que tregués el fetge a les pujades, encara que la vaig finalitzar amb un temps de 1h43min vaig tornar a recordar la lliçó: entrena xatona... entrena... Tot i això, vaig disfrutar molt del recorregut amb la companyia d'en Toni d'Obrint Traça que va fer d'aquell patiment una diversió més. Des d'aquí felicitar a tots els obridors participants i guanyadors. I agraïr la presència de la meva parella incondicional, ja que si no fos per ell no faria posible totes aquestes alegries que fan la meva vida molt més feliç.

23 de setembre del 2011

PREPARACIÓ TOR DES GEANTS 2011



Primer de tot vull aclarir que les paraules que segueixen el present escrit no són fruit de la necessitat d’enaltir el meu ego. Tot i que em sento molt orgullós d’haver acabat aquesta gesta, el motiu d’aquestes línees és per si algú està interessat en fer la Tor pugui tenir les referències d’un simple mortal, que es lleva cada dia per anar a treballar, que practica aquest “esport” com una simple afició, que no segueix dietes miraculoses, ni un pla d’entrenament definit i que entrena quan pot i quan vol.

Des d’aquí i si és d’interès per algú, vull animar a tothom a emprendre aquesta aventura, que tot i no ser fàcil, és molt bonica i les sensacions i  emocions que t’aporta, almenys a mí, m’ha fet créixer una mica com a persona.
D’entrada i per la gent que pensi que és una prova destinada per a superhomes, per a inhumans... que s’ho tregui del cap. Us puc ben assegurar que els que érem allà hem patit, gaudit, rigut, plorat, vist, sentit, escoltat, emocionat, menjat, pixat, cagat... com ho fa el nen més innocent. Una dada bastant significativa: la mitjana d’edat dels participants a la Tor 2011 era de 45 anys i el més veterà 72 (per cert finisher). Per tant queda palès que d’atletes superherois no n’hi havia gaires.

Bé, dit el dit, deixaré constància de com he preparat aquesta prova i així d’aquí uns anys, si tinc accés a aquestes línees pugui riure una estona que tal i com indica el títol d’aquest bloc no deixa de ser un diari, on la Montse, la Lola i jo, hi expliquem les nostres vivències (esportivament parlant).
La preparació tot just comença la darrera setmana de setembre de 2010. Com sabeu, el 2010 vaig anar a la primera edició de la Tor però em vaig acabar retirant a Niel (km 187) per dolor al genoll i per la pressió del tall horari. Només retirar-me, em va faltar temps per anar a comprar un paquet de tabac. Dotze dies abans de començar la Tor, o sigui el 30 d’agost de 2010 havia deixat de fumar per afrontar la prova. Bé, com podeu comprovar, disciplina i rigor, valors importants en l’esport, brillen per la seva absència en el meu cas. La idea era deixar de fumar en acabar l’any.

...i un nap! He fumat aquest 2011 a un ritme d’unes 15 repeticions diàries (15 cigarrets diaris) fins el 15 d’agost.
El 15 d’agost, se’m devia aparèixer la mare de Déu d’agost, la qüestió, és que des de les 23:00 hores del dia 15 d’agost de 2011 que no provo un cigarret i segons l’aplicació informàtica QUITOMETRO, aquests són els meus guanys en aquest just moment:




-         111,76 euros estalviats
-         620,88 cigarrets no fumats
-         1 mes, 1 setmana i 19 hores sense fumar
-         3,73 grams de nicotina que no he consumit
-         37,25 grams de quitrà que no he consumit
...Seguiré informant. Si em sento orgullós d’haver acabat la Tor, no me’n hi sento menys d’haver deixat de fumar (possiblement el millor que pugui fer un fumador en aquesta vida).
Seguint amb la meva particular preparació, retorno al setembre de 2010 quan em vaig retirar. El primer pensament, és el de no acceptar la realitat i dir: JO AQUÍ NO TORNO!
Però quan passa una setmana i analitzes el què ha passat, el perquè, el com... te n’adones d’una punxada que et provoca una espina que portes clavada i no és res més que això el que t’hi fa tornar.

Ja m’havien dit que aquest “esport” era una droga / una malaltia. De fet ho he comprovat i ara ho puc afirmar. Encara recordo l’any 2008 que la meva germana em va enredar per fer la CCC (Courmayeur-Champex-Chamonix). Quan la vaig acabar, vaig sentir una sensació de felicitat immensa però alhora tenia la sensació que havia fet la “germana petita”. Així doncs, el 2009 vaig tornar per fer l’UTMB Ultra Trail del Mont Blanc. Acabar la UTMB sí que va ser una experiència única. El 2010 em van posar al cap la Tor des Geants i totes les curses / travesses que vaig fer al llarg de l’any no deixaven de ser entrenaments per aquesta cursa. Fins i tot la Ehunmilak (100 milles del País Vasc), una cursa més dura que la UTMB (per km i desnivells) perdia una mica la seva magnitud ja que el punt de mira estava en la Tor. L’abandó a la Tor 2010 va ser una davallada. Però des del mateix mes de l’abandó vaig tenir clar que el 2011 hi tornaria i des de llavors que he dedicat bona part del meu temps a preparar aquesta prova. Mireu si es greu la malaltia, que aquest 2011 he renunciat a compromisos socials (amistats / familiars) per tal de preparar o participar a la Tor 2011. No esmentaré el tipus de compromisos per no entrar a fer judicis de valors. Realment és una malaltia i és degenerativa!! Però d’alguna cosa s’ha de morir...

Així doncs, ja retornat a casa, rumio com afrontar una cursa de 330 km i de 24.000 m. de desnivell positiu. La veritat és que no hi ha gaire cosa escrita però el que tinc clar és que hauré de fer molts km i molt de desnivell.
Per començar, DESCANS!! Encara que m’he retirat, 187 km i uns 15.000 m. de desnivell positiu no és “moco de pavo” i s’ha de descansar

Així doncs fins gairebé el 15 d’octubre de 2010 vaig estar parat.
El 15 d’octubre vaig participar amb la Montse a la
 - Ultra Trail Serra Montsant (97km i uns 3.700 m. de desnivell positiu)
Sensacions molt bones, ritme tranquil i cap dolor al genoll.
A partir del novembre, deixo la muntanya i faig rodatges per asfalt. A mitjans de novembre participo a
 - Marató Costa Daurada (42,195 km) 03:37 hores (el tabac no em permet anar més ràpid i millorar la meva marca 03:30:00 (Marató Barcelona 2008).
Durant tot l’hivern  combino carrera a peu amb dues classes setmanals de spinning (l’spinning m’ha anat molt bé pel genoll).
La primera setmana de desembre participo a la meva primera prova de resistència en ruta:
 - 6 hores de Calella
En total faig 61 km, 9è de la general i 1r de la categoria (estic sorprès i tot). Aquest any hi torno!!
2011
Aquest any tenia l’idea de fer una o dues ultra/es al mes (de 70 a 100 km) per tal d’acumular kilòmetres. O sigui que les ultres serien els veritables entrenaments i durant la setmana recuperació i alguna tirada que altra.
Durant el gener i el febrer rodatges bastant suaus.

Gener uns 60 km en total
Febrer uns 155 km en total
Març (270 km)

-         Transgrancanaria (123 km i 8.500 m. de desnivell total acumulat)
-         Ultra trail les fonts (102 km i 5.000 m. de desnivell positiu en tres etapes)

Abril (167 km)

-         Marxa de resistència 24 hores de Llançà (80 km i 2.900 m. de desnivell positiu)
-         Marxa Riudoms- la Mola- Riudoms (54,9 km i 2.950 m. de desnivell acumulat)

Maig (267 km)
-         Ultra trail Barcelona (110 km i 4.500 m. desnivell positiu)
-         Almogàver autosuficient (67,7 km i 2.820 de desnivell positiu)
Juny (102 km)
-         Ruta del Císter en BTT (110 km i 3.000 m. de desnivell positiu)

-         Fredes – Paüls (48,5 km i 1.500 m. de desnivell positiu)
Juliol (254 km)
-         Núria- Queralt (92 km i 5.000 m. de desnivell positiu)
-         Ultra trail Andorra – la Ronda dels Cims “DNF” (retirat a Pas de la Casa km 131)

Agost (192 km)

-         Travessa Borges Montblanc (51,4 km i 1.200 m. de desnivell positiu)

Bé, com veieu els kilòmetres no són cap disbarat ni molt menys, més aviat al contrari. Considero que és molt més important la preparació psicològica que no pas la física. Com és prepara la part psicològica? ...ni p... idea! S’ha de ser una mica “massoca”  i sonat (però només cal veure els desgraciats que fem aquestes coses i ajuda a comprendre-ho una mica...)

21 de setembre del 2011

IN BOCCA AL LUPO

Tenia ganes de fer aquesta entrada abans d'entrar en matèria amb l'experiència Tor per tal d'explicar el significat de l'expressió italiana "In bocca al lupo".

De fet, aquesta frase feta, tot i haver-la escoltat i mencionat al llarg de tota la Tor, no em venia de nou. Mirant algun vídeo de l'ultramaratonià Marco Olmo se n'hi feia esment i ja em va encuriosir. La traducció literària és "en la boca del llop" però s'utilitza per desitjar bona fortuna o sort a algú que s'ha d'enfrontar a una prova dura o perillosa, d'aquí ve la traducció literària en la boca del llop.

L'origen de la frase:
Algú diu que prové del llenguatge dels pastors on el llop és considerat com un animal perillós ja que es menja les ovelles.
En canvi altres diuen que prové del llenguatge dels caçadors, en el que matar un llop era un acte prestigiós i s'utilitzava aquesta frase per desitjar una bona caça.

Doncs això, quan a Itàlia et diuen "in bocca al lupo" és per desitjar-te bona sort, que et vagi bé, que tinguis bona fortuna... i el que s'ha de respondre és "crepi" o bé "crepi il lupo".



Bé, un cop fet l'aclariment, em posaré a escriure el que ha estat aquesta aventura i ho estructuraré en dues parts. Una que constarà de l'any previ a la cursa (preparació) i l'altra que constarà de la cursa en sí.