3 de juny de 2014

AQUEST CAP DE SETMANA ULTRA... O VOLTA!!!



El perquè del títol no és altre que coincidint que m'estic llegint el llibre del sr. Jurek Eat&run (eminència de la llarga distància) és curiosa la terminologia que et trobes amb el gran ventall de curses i marxes que tenim i l'ambiciosa competència per veure qui organitza la competició més dura, més extrema...

Ultra - [LC] Prefix que significa ‘més enllà’, ‘en grau excessiu’. Ex.: ultramar, ultraconservador.

Dit tècnicament, ultramarató, més enllà d'una marató (42,195 km). En muntanya, trail o bé ultratrail. Ara bé, així com d'una marató la distància està reglada, d'un trail.. que és un trail?    un rastre, una travessa, un camí, un corriol...

Si ja no tenim clar que és un trail, que cony és quelcom més enllà d'allò que no tenim clar?
I si encara ho vols embolicar més pots afegir anglicismes: HALF, SHORT, LONG...
i que clar, amb aquests prefixos queda super-requete-xaxi-piruli i posats a organitzar un event per què no embotir-hi tres, quatre o cinc formats més i així multiplicar els ingressos encara que després surti un xurro d'esdeveniment mal organitzat i descoordinat.

Extrapolant la distància de Filípedes a la muntanya hauríem de considerar que una ultratrail és tota aquella prova més enllà dels 42,195 km. Així per exemple la Copa Catalana de Caminades de Resistència de la FEEC és un catàleg  d'ultratrails. 

Cert que la FEEC té el seu propi reglament on regula el format de les marxes i curses en funció de si són o no competitives, de la distància, dels desnivells i del medi (alçada) i per això les divideix en diferents lligues o copes tot i que és clar dit TÈCNICAMENT...

I és per això que cada organitzador l'anomena o deixa d'anomenar com li plau i alguns encara és permeten l'atreviment d'anunciar la seva prova com la més dura. Per exemple la Transvulcania de la Palma. Almenys fins enguany, es venien com: el ultramaratón más duro del mundo. JAJAJA!! no discuteixo la seva duresa però d'aquí a anunciar-se com a tal, què voleu que us digui. Per començar i almenys fins enguany ja no posaven la distància correctament i en una cursa que ha crescut com la Transvulcania i amb el ressò mundial que ha assolit.

No crec que sigui tangible catalogar una cursa com la més dura perquè hi juguen molts factors: distància, desnivell, terreny, alçada, meteorologia, ajuda externa... 

I en aquesta cursa que s'ha posat de moda de veure qui té el pistó més llarg i més dur està molt bé sempre i quan no es jugui amb la seguretat dels participants més enllà de la responsabilitat que cada participant ha de tenir al córrer en el medi natural.

A mode competitiu i en llarga distància, majoritàriament s'han imposat les distàncies americanes per excel·lència: 50 milles (vora els 80 km) Cavalls del Vent, Volta Cerdanya Trail, Transvulcania. 100 milles (vora els 160 km) UTMB, Ehunmilak, 100 Western States, GRP  i les 135 milles (vora els 217 km). Badwater, Spartathlon, VCUF. (les que he mencionat tenen algun km de més, sobretot la Spartathlon 246,  és per tenir una referència)

Personalment crec que l'essència d'una ultra és almenys, passar-te una nit amb el seu corresponent dia corrent/caminant, que hagis d'activar la llum frontal, que t'hagis de posar i treure capes de roba. Que passis fred, son, calor, et mullis... i que hagis de gestionar-te l'alimentació i l'hidratació i les cures (en la mínima mesura és clar), sense més ajuda que la que et trobis en els avituallaments si els hi són.

Per això crec que les 100 milles és la distància ultra per excel·lència sense desmerèixer cap cursa amb inferior quilometratge perquè evidentment no és el mateix els 101 de Ronda que la Ultra Mític d'Andorra. La primera és pot fer en 12 hores i la segona és gairebé impensable.
Per això em fan gràcia els que es posen en boca haver fet la cursa del Montblanc quan han fet la CCC.
Jo vaig fer la Courmayeur-Champex-Chamonix el 2008 en unes 22 hores (ho sé sóc una tortugueta) però només acabar em vaig dir aquí he de tornar a fer la Ultra Trail du Montblanc UTMB, la mítica, la clàssica, l'autèntica, l'èpica. La volta al massís amb sortida i arribada a la Plaça del Triangle. Compartir sortida amb els millors a la cursa en que tothom hi vol ser!

El motiu de tant de "rollo" i tanta nostàlgia no és altra que indignació per veure en el que s'està convertint aquest esport o millor dit en la pèrdua de valors que caracteritzen el muntanyisme. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana 1 de juny per donar inici a les festes de Reus que estan a tocar, es va celebrar la XVIII Caminada, repeteixo Caminada, Reus Prades Reus. Una marxa de resistència fantàstica amb un recorregut molt bonic i amb uns avituallaments esplèndids. Repeteixo,  és una marxa a peu, excursionista, no competitiva on preval el repte personal i de superació del participant, així com la germanor i solidaritat entre participants.

Superació personal perfecte! és lícit i motivador plantejar-se diferents propòsits: acabar, baixar de 12, de 8, de 7, de 6 o de 5!!! hores. Això està molt bé, però a quin  preu? escurçant recorregut intencionadament, fent un tram per la carretera de l'Aleixar per evitar l'últim repetxonet depista. Baixant per Campanilles enlloc de per Tosques per estalviar-te 1 o 2 km?
Veure a Vilaplana llebres esperant els seus atletes per conduïr-los fins l'arribada... 
Bé! i tornant als americanismes i concretament al llibre del mestre Jurek, la figura del "pacer" o llebre és comuna en les curses USA, però la finalitat de la llebre és acompanyar el corredor els últims trams de cursa donant-li algun consell i evitant que es perdi però en cap cas donant-li menjar ni beure.
Pujant amb la Montse per Tosques direcció la Mussara en vam veure algun que ni que fos el primer ministre, portava una càpsula de seguretat impressionant: l'encarregat del líquid, l'encarregat del ritme, l'encarregat del sòlid, l'encarregat del material... pffff!!! que trist!! i el corredor, perdó, el marxaire, quin mèrit té??

Em fa pensar en el 2011 a la Tor des Geants que la Montse m'oferia descansar a l'autocaravana per tal de conciliar una mica el son enlloc de les sorolloses bases vida i jo li deia que de cap manera, no volia cap tipus de privilegi. 
En canvi hi havia un "freaki" que feia la cursa acompanyat del seu gos i la seva parella que li feia el seguiment que li van comentar a la Monste els punts en el que es podia fer alguna trampa i ella em podia carregar a l'autocaravana i aixì estalviar alguns quilometrets...

Però anem a veure!!!! he destinat un any  preparant-me aquesta aventrua, he renunciat a anar a actes familiars per estar allà, he destinat les meves vacances i les de la meva parella i una bona suma econòmica i grans dosis d'il·lusió per estar allà i un cop allà, fer TRAMPES??
A quin cap li entra això? Només puc pensar que pensaments així provinguin d'algun tipus de patologia, alguna ment malalta.
Doncs el mateix que penso dels tarambanes que fan trampes ja sigui en competició com en una caminada no competitiva de superació personal, germanor i solidaritat.

Dit això i descansat que m'he quedat, aquest cap de setmana comença la gresca!! Amb la Montse ens en anem a la Cerdanya a fer-ne la volta. Compartint escenari amb llegendes USA Pablo Vigil i els tarahumara Sivino Cuberase i Arnulfo Quimare. El divendres amb l'Antonio intentarem fer els 214 km i 10.000+ que formen aquesta volta.



23 de maig de 2014

TRAIL MENORCA CAMI DE CAVALLS

Petit vídeo del que ha estat l'edició d'aquest 2014. Felicitats nois!! és la segona vegada que venim i repetirem. Bon tracte, bona organització i una illa esplèndida. Montse! la crònica....

  
      

22 de maig de 2014

JA HI SOM

Doncs si, ja hi som. Un altre any i tornem amb les enredades. Aprofitant que estic de vacances i acabem de tornar de Menorca (suposo i espero que la Montse farà la merescuda crònica  de la Trail Menorca Nord) és un bon moment per alimentar aquest petit espai.
La veritat  és que he estat uns mesos decaigut per molèsties, primer als isquios i després al psoas, de fet, amb el psoas encara no he fet net del tot per això no em venia gaire de gust escriure. Suposo que és el preu que paguem els esportistes i més  els que fem muntanya i més concretament els que fem llarga distància i encara concretant més, els que sent uns simples mortals amateurs no respectem prou els descansos.

Tot i així continuaré corrent i explorant el medi: ja siguin muntanyes, illes, deserts.... En fi, tot allò que estigui poc urbanitzat i amb pocs signes de civilització. Perquè el que tinc clar és que el que m'agrada i m'omple és la muntanya és on "connecto" i on puc reflexionar sobre on sóc i on vull anar. Em va agradar molt una frase que va dir un pastor, em sembla que de Palamós. El seu lloc de treball és les Gavarres i va comentar al programa ELS DIVENDRES que la gent de ciutat quan pujava a les Gavarres a esbargir-se li deien que ho feien per desconnectar. Ell els corregia, "aquí veniu a connectar" és a baix on esteu desconnectats. Té tota la raó. Oblidem massa sovint d'on venim. Vivim en una societat cada dia més malalta i cada dia som més vulnerables al nostre entorn. De fet sense telèfon mòbil més d'un es veuria apurat i jo no en sóc l'excepció.
Vaja! que no serà el puto psoas qui em privarà de córrer per muntanya.

De l'any passat... buff!! bons records esportius, a part de UTMCD i de  la Transvulcania, finament em vaig treure l'espineta de la Ronda dels cims. Va ser una penitència i més quan la meitat de la prova la vaig fer amb llagues i butllofes als peus, però gràcies a un podòleg francès que estava al refugi de l'Illa vaig poder acabar. A part dels peus molta calor, molta neu i molta aigua a causa del desglaç i com baixaven els rius... Bon viatge compartit bona part amb en Carlos i des de l'Illa amb en Josep Maria i gran experiència personal!! 59 hores i 36 minuts per acabar l'animalada més gran que he fet després de la Tor des Geants
Al setembre vam anar al Pallars a córrer la Rialp Matxicots extrem. Una gran cursa organitzada per un gran corredor i una organització impecable. Del paisatge, muntanya en estat pur. Montsent de Pallars...
i per acabar l'any vam anar al Montseny a córrer la meva primera marató de muntanya, bona experiència i brutal córrer entre els tritons del Montseny coronant els clàssics Turó de l'Home, Agudes i Matagalls.
Com cada any agrair l'inestimable suport i seguiment de la Montse i d'en Pau, sense ells no seria possible i és que en tantes hores com no alimentis el cap de bona harmonia aquest no tira! i si aquest no tira, ja pots estar el fort que vulguis que no arribaràs molt lluny. Gràcies!!
Gràcies Pochi i Assumpta per les fotos i com no a tota la tropa tallaferro, jejeje.
Gràcies a la sister i al cuñao per deixar-nos dutxar al xaletet de Sant Esteve i felicitar al cuñao per la victòria, com no!!!
Enhorabona Sergi dels Patxanguerus per finalitzar la Celestrail, no és moc de pav!!!

Ronda dels cims 184 km i 12.000 m+
AUTV 2013

Rialp Matxicots Extrem 82 km i 6.000 m+
Marató del Montseny 42 km i 2.700+

14 de febrer de 2014

SOM-HI

Ja que la Montse ha pres la iniciativa, jo no seré menys i continuaré alimentant aquest diari que amb la tonteria enguany farà 5 anys. Últimament la blogosfera està una mica en crisi, almenys en alguns dels blocs que segueixo (o seguia) habitualment. Certament, Facebook i Twitter han fet mal en aquest sector sobretot per la facilitat d'ús i la immediatesa en la que hi pots compartir missatges, fotografies i vídeos. El fet de poder-ho fer a través de telèfon, tauletes, etc i des de qualsevol lloc també ha ajudat  a copsar aquest sector. 

No fa gaire vaig llegir una entrada que havia escrit sobre una cursa que vaig fer fa dos o tres anys i tornant a llegir-la, a part que vaig aconseguir la informació que buscava, vaig reviure en part la cursa i al mateix temps vaig recordar aquell fantàstic viatge. 
És quan t'adones de com passa el temps de ràpid i parlo de dos o tres anys, ja veus tu! i per aquest motiu és pel que hem decidit junt amb la Montse donar-li continuïtat a aquest diari; per poder reviure aquests fantàstics moments que aquest esport ens atorga. Al cap i a la fi és amb la finalitat que aquest va néixer. Que si a part de servir a la finalitat pel que va ser creat serveix de distracció per algú altre, millor que millor.

Doncs bé, després de gairebé nou mesos sense escriure (parlo de l'Enric es clar...), crec que ja va sent hora de trencar aquesta ratxa i anar fotent blat al graner però perquè no em sigui tan traumàtic aniré poquet a poquet. Primer de tot faré un petit resum d'aquest 2013 que també ha estat un bon any esportivament parlant i dic esportivament perquè aquest 2013 se n'ha anat una persona, una bona persona, que tot i que feia relativament poc temps que el coneixia i tampoc era familiar directe meu, és d'aquelles persones de les que la seva bondat et deixa marca. 

Un cop fet el resum, faré una entrada amb les novetats per aquest 2014 que no en són poques: una nova disciplina esportiva, nous colors, nous projectes, entre ells tornar als Alps francesos a tancar una trilogia. Tornarem a Menorca tal i com va dir la Montse. Alguna cursa de 100 milles més caurà i suposo que també una de 200 km. Sempre i quan pugui disposar de les corresponents vacances!

I per acabar també vull editar els vídeos que vam fer a La Palma i Andorra, això és el que més mandra em fa, buffff 

4 de gener de 2014

FELIÇ 2014!!!!

La Montse ens relata: 

     Comencem l’any, i mai millor dit, amb bon peu! I si més no, amb ganes, moltes ganes de fer anar els peus i les cames.
     Aquest any nou tinc un bon propòsit. Vull ser finisher de la Camí de Cavalls 2014. Aquest és el meu repte de l’any. Jo no he superat mai la barrera dels 100km, però les ganes de superació, la força de voluntat i l’ajuda de l’Enric, hi són. Així que, Menorca m’espera!!!!!
Aquest any passat 2013, va ser per a mi un petit any sabàtic pel que es refereix a curses i ultres de muntanya. Dic petit perquè alguna cosa que altra vaig fer, com ara la Marxa de la Selva-Prades, Half Costa Daurada, Riudoms-La Mola i alguna coseta que altra  però, sense sentir-me pressionada pels temps, ni pels reptes, ni per totes aquestes coses que nosaltres mateixos ens obliguem de vegades a fer, sense adonar-nos que també hi ha altres coses a la vida i que moltes vegades no els dediquem el temps necessari. Aquelles petites coses que ens donen la suficient energia per poder tenir reptes i assolir els temps que ens agradaria. Doncs ara estic en aquest moment de la roda on tinc ganes de tornar a reemprendre amb ganes alguns reptes. Així que, un cop passat aquest 2013, on he pogut gaudir de la muntanya d’una forma molt especial, intentant arribar al Cim del Pic de l’Alba a Benasque, on em vaig quedar al coll a 3000 m per un atac de vertigen.
(Agraeixo la infinita paciència que van tenir tots els companys/es de l’ascensió, i sobretot a la Carme Sas, qui va aconseguir que fes allò que creia que no podria fer mai. A l’Ernest que també em va donar molta seguretat i com no em va fer riure mentre plorava a l’hora. A la cunyada que sempre em dóna bons consells. I al meu Enric, que sempre està al meu costat en els moments importants de la meva vida.) 


On també he aconseguit fer el Pedraforca, amb una mica de fred i vent, per superar aquest vertigen que no podrà amb mi, on m’ho vaig passar genial, amb el Xavi, l’Antonio i l’Enric. 

I un cap de setmana dels que no s’obliden va ser a finals de juny, on vaig córrer la Solidaritrail amb el meu fill Pau, la primera cursa de muntanya que fem plegats i de ben segur que no serà l’última.





I com no, per Tots Sants, sortida des de Queralbs, en Pau i jo vam pujar a Núria pel camí vell i seguidament al pic de l’Àliga, va ser genial!

   
Tots aquests moments són els que t’omplen d’energia, una energia que no ens hauria de faltar mai. Una energia que, aquest any que ara comença, canalitzarem per poder finalitzar amb dignitat la CDC 2014.

I els records que ens fan plorar del 2013, també els tindrem presents, perquè res hagués sigut el mateix sense ells, perquè em sento molt afortunada d’haver pogut conèixer i compartit la meva vida amb una persona tan i tan especial que ja no està entre nosaltres. Gràcies per tot el que em vas ensenyar... Allà on siguis.