29 de desembre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 8 I ÚLTIMA

Per fi, últim episodi. Sens dubte se'm fa més dur escriure que no pas caminar. S'acaba l'any i s'acaba la crònica de la Tor. Ja tinc ganes de començar el 2012 el qual tinc ja tinc més o menys muntat. Poc a poc aniré, bé anirem, ja que la Montse té uns quants projectes molt interessants, exposant les aventures que tenim intenció de fer. D'entrada, desitjar-vos a tots una molt bona entrada d'any i que el 2012 sigui millor que el 2011.
Per on anava...
A les 08:37 del divendres 16 de setembre i uns 10 minuts després d'en Javier i l'Edu, vaig sortir d'Ollomont direcció Courmayeur. 48 km i 2.880 m. positius per acabar la Tor. La darrera etapa també va ser prou macota, teníem un parell de colls pel davant, el primer a 2.700 m. i el segon el gran Col Malatra, en el qual tornavem a acaronar la barrera dels 3.000 ( bé, 2.936 m. exactament) per darrera vegada. Així doncs, només sortir d'Ollomont a 1.400 m. teníem el col Champillon a 6 km, però també a 1.300 m. positius. Al poc temps de sortir, vaig atrapar a l'Edu i en Javier i vam anar junts una estona, la veritat és que ja anavem bastant tocats. No sé en quin punt vaig començar a notar molèsties al genoll però es podien aguantar. l'Edu anava bastant eufòric i va decidir avançar pel seu compte. No sé com va anar, que jo també em vaig distanciar del Javi i vaig fer bona part de l'etapa  en solitari.

Un cop a Champillon, tocava baixar a Bosses. Descens d'uns 900 m. negatius i planejar fins Saint Rhemy de Bosses al km 303. Vig arribar a les 14:26 i feia moltíssima calor. Allà em va rebre la Montse. Em va fer molta il·lusió veure-la ja que estava a 30 km de Cormayeur, només em faltava un coll, un coll maco, però només un ! i si tot anava bé aquella nit podia deixar enllestida la feina. Vaig aprofitar per menjar bé perquè el darrer coll eren uns 1.200 m. positius i el cos ja feia estona que deia prou. Eren 12 km de pujada.
De fet, no recordo que la pujada se'm fés molt dura, suposo perquè era l'última i per les ganes d'acabar. Vaig disfrutar molt pujant, el paissatge era esplèndid. Vam pujar vorejant una vall fins Merdeux i vam continuar pujant fins el Refugi du Lac. El guarda del refugi era molt simpàtic i agradable. Ara sí que ja només quedava cremar l'últim cartutx, estava a 2.537 m. i tant sols quedaven 400 positius. Va ser un ascens genial, el Col Malatra imponent!! Mentre pujava em queien les llàgrimes, ara si que sabia que ho havia aconseguit i per fi em començava a veure FINISHER. Mentre pujava em van venir molts sentiments emotius al cap. S'apropava la fi d'un projecte que ja feia quasi dos anys que li anava al darrera. Em van venir al cap les coses que vaig haver de renunciar al llarg de l'any per tal de poder fer la Tor. Suposo que algunes decisions que en el seu moment vaig haver de prendre no tothom les compartiria en la seva escala de valors. Però tots els que fem coses d'aquestes sabem com això que fem ens arriba a omplir personalment i la necessitat que tenim  de superar-nos i travessar noves barreres.  Per la meva part el fet que els nostres éssers més propers acceptin les nostres decisions i les puguin comprendre ja em satisfà.

Un cop dalt el coll, a 2.936 m. Vaig parar una estona a gaudir de les vistes i de l'alçada. Ja es començava a veure el Mont blanc, encara era de dia però començava a fer fresca. Vaig decidir tapar-me una mica, em vaig prendre un ibuprofeno ja que la molèstia al genoll continuava i tenia ganes d'apretar una mica baixant. El descens fins al Refugi de Bonatti va ser espectacular. No sé d'on, però vaig treure forces per córrer i vaig baixar a un ritme bastant maco. Un cop a Bonatti, el refugi estava ple de gent que estava sopant, em van rebre com una autoritat. Em vaig sentir molt afalagat. Vaig prendre Coca-Cola i vaig continuar, sabia que estava a temps d'arribar a Courmayeur i fotre'm una pizza, vaig calcular que podria arribar entre les 21:00 i les 22:00. Ja començava a estar fins els nassos de la "pasta al pommodoro" i del "brodo". Així doncs vaig sortir escopetejat de Bonatti direcció al refugi de Bertone.
Mentre baixava baix adelantar algú que altre i per sorpresa meva vaig trobar en Jaume Garrosset del Trote extrem de Tarragona. Em va fer molta il·lusió trobar-me'l, el pobre anava fet un nyap. Tenia els peus destrossats, gairebé no podia ni caminar. Si no recordo malamanet em va comentar que fins Gressoney, o sigui els primers 200 km els va fer corrent i sense dormir.

A partir de llavors va començar la seva penitència amb els peus. Vam arribar plegats al Refugi de Bertone, ja havíem descendit 1000 m. des de Col Malatra i encara ens en quedaven 600 m. Em va explicar que sense paracetamol no podia ni caminar i se li havia acabat. A part ja feia estona, ja que en un refugi no li en van voler donar. Anava demanant pastilles per aguantar el seu dolor als corredors i algun que altre li "passava" algo. A mi em quedava algun ibuprofeno i li vaig donar un. Em va comentar que tirés ja que no podia caminar gaire ràpid. Ah!! i a part dels peus em sembla que tenia una llaga als ous, bé... deixem-ho en l'entrecuix, "vamos"... que anava ben servit. Li vaig dir que no tenia cap intenció d'anar més ràpid. Em feia il·lusió arribar amb en Jaume, amb qui ja vam compartir km en la malaurada edició del 2010.
Recordo que la baixada de Bertone a Courmayeur es va fer bastant llarga, només eren 4 km però 600 m. negatius. Es van fer pesats però com que anavem xerrant anavem matant el temps. Vam entrar a Cormayeur per una zona residencial de cases i fins arribar al centre del poble també es va fer llarg. Finalment a les a les 22:28 finalitzavem la Tor amb un temps de 132 hores, 28 minuts i 32 segons i posició 149 de 300 finisher's. A l'arribada ens va rebre la Montse i un grapat d'espectadors. Només acabar ens vam entaular al restaurant situat a la línia d'arribada amb la Montse i per fi, em vaig poder menjar la pizza!!!







TOR DES GEANTS 2011 PART 7

7a i penúltima part de la narració de l'experiència Tor. Ja tinc ganes de treure'm-ho de sobre, com m'està costant acabar-la!!. Al principi vaig dir que procuraria no enrotllar-me gaire i ja ho veieu!. Però crec que la gesta s'ho val i si a més, resulta d'utilitat per algú encara em sentiré més satisfet.
Bé, al "lio", em vaig quedar a Valtourneche (fi de la cinquena etapa), ja només en queden dues...

Suposo que vam dormir unes dues hores ja que a les 10:30 vam arrancar de nou. Portavem 236 km i ens quedaven dues etapes, uns 100 km, la cosa ja anava coll avall.

La dificultat que se'ns presentava a la sisena etapa era l'alçada. La major part de l'etapa per no dir tota, transcorria per sobre dels 2000 m. i bona part entre 2.500 i 2.800 m. Valtourneche està a la cota 1.526, no tornaríem a baixar a 1.500 m. fins Closé ( o sigui, uns 35 km per sobre de 2.000 m.). Aspecte que vam notar. Alhora vam gaudir d'unes vistes i d'uns paisatges  esplèndids. Deixavem enrera el Mont Rosa i vam passar per unes valls espectaculars.
Només sortir de Valtourneche vam ser obsequiats amb una ascensió de 650 m. positius en poc més de 4 km (per calentar una mica...) fins el Refugi de Barmasse. A partir d'aquest refugi l'ascensió va passar a ser més suau però constant.


El primer coll va ser la Fenetre du Tsan a 2.738 m. Després aniríem flanquejant entre Bivacs (petits avituallaments en alçada), refugis i colls. Si no m'equivoco, la foto de l'esquerra correspon al refugi de Cuney, km 256. Eren les 18:10 del dijous (portàvem unes 104 hores en cursa). Continuavem els quatre: l'Edu, en Javier, un servidor i en Manel. Després del Col de Vessona a 2.788m, vam descendir fins Closé a la cota 1.463. Calculo que vam estar unes 12 hores entre 2.000 i 2.800 m.
De Cuney a Closé ens vam disgregar una mica, jo vaig anar amb en Manel una estona. No sé ben bé en quin punt en Manel va començar a tenir dolor al genoll. L'únic que recordo era que era baixada, deuria ser arribant a Closé. Suposo que influiria bastant la baixada de Vessona fins Closé (gairebé 1.400 m. negatius en uns 9 km).

El pitjor és que el dolor cada vegada era més intens fins el punt que va optar per abandonar. Recordo com en Manel havia disfrutat particularment d'aquella etapa, no parava de mencionar com estava disfrutant i de cop i volta li apareix un dolor que finalment pot amb ell. Quina ràbia!! i més quan portavem 270 km a les cames. Sembla ser que tot li va venir arràn d'un cop que es va clavar al genoll amb una pedra quan intentava fer una foto a la Pilar al mig d'un rierol. Finalment el cop li va passar factura. Vaig intentar convence'l com fós perquè continués però va creure que el més oportú era abandonar.
Vaig entrar a Closé a les 22:33 hores del dijous i ja només quedava un coll per finalitzar l'etapa. 1.000 m. positius fins el Col Bruso a 2.500 m. i 12 km de Closé a Ollomont. Fet el coll tocava descens fins Ollomont (final d'etapa). Eren 1.100 m. negatius en uns 6 km. Així doncs arribava a Ollomont a les 04:35 del divendres amb en Edu i en Javi.
A Ollomont vam decidir dormir una mica, unes 3 hores. Allà ens esperaven en Robert i l'Albertxo (vascos). Aquest parell si que s'ho van currar, com la Montse, van fer la Tor, (des d'una altra vessant), però i tant si la van fer la Tor... En aquest punt la Montse no va poder venir ja que l'accessibilitat no era gaire bona. És l'única base vida en la que no va poder venir.


Tot i que vaig passar una mica de fred, recordo que em va anar molt bé dormir a Ollomont. De fet no recordo els moments previs, tant sols i no n'estic segur del tot, em sembla que a Closé hi havia muntada una tenda tipus Creu Roja, que hi havíen camilles metàl·liques al terra per dormir una estona. Vaig intentar dormir però va ser impossible, feia molt de fred, els sanitaris no paràven de xerrar i les camilles metàl·liques eren molt incòmodes. Vaig estar-hi una estona però vaig decidir continuar ja que estava perdent temps. Al no poder dormir, els darrers 12 km se'm van fer bastant durs.
El que si que recordo va ser el despertar. Suposo que ens vam despertar cap a les 08:00 ja que a les 08:37 abandonava Ollomont. Recordo fins i tot el que vaig menjar per esmorzar. Recordo que malgrat el fred que vaig passar aquelles tres hores dormint, el fet de dormir em va anar de primera. També recordo com l'Edu em va venir a despertar i no parava de pressionar-me perquè arranquéssim de nou (jejeje). Però, el que més recordo era un sentiment de felicitat i d'orgull. Ara sí que començava a veure la llum d'aquell túnel. Estava a uns 50 km de la glòria. No tenia dolors destacables, suposo que els peus una mica atrotinats, igual que les articulacions, però a aquelles alçades, què voleu? Eren les 08:37 del matí del divendres, feia un dia esplèndid i si tot anava bé aquella mateixa nit podria arribar a Courmayeur.

24 de desembre del 2011

Bones festes i feliç any nou
Felices fiestas y feliz año nuevo
Gabon Zoriontsuak eta Urte Berri On
Merry Christmas and Happy New Year
Froehliche Weihnachten und ein gluckliches Neues Jahr
Pozdravlyayu s prazdnikom Rozhdestva i s Novium Godom
Joyeux Noël et bonne année
Glaedelig Jul
Veseloho Vam Rizdva i Shchastlyvoho Novoho Roku
Buon Natale e Felice Anno Nuovo







20 de desembre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 6

Un quart d'hora abans hauríen sortit en Javier, l'Edu i en Manel, companys amb qui m'hi afegiria al cap de poc temps. La quarta etapa aparentment i realment era la més suau (39 km i 2.601 m. positius), eren dos colls. El primer col Pinter, el vaig fer de dia, una ascensió duns 1.400 positius en uns 11 km, per anar calentant... per cert... continuava fent calor. No recordo en quin punt del coll em vaig unir als amics mencionats. La qüestió es que vam arribar plegats al refugi de Crest als voltants de les 22:40. En Manel Balet el vaig conèixer durant la cursa, l'home de la Pilar, que també havia iniciat la Tor però per culpa d'una antiga lesió va haver de deixar-ho córrer. En Javier i l'Edu són els famosos vascos, l'Edu el vaig conèixer durant la Tor i en Javier el vaig conèixer a la Núria- Queralt 2011. La veritat és que vam fer un "grupetto" molt maco.


Una dada curiosa és que quan vaig sortir de Gressoney anava en la posició 185, de la 334 que hauria anat a Valgrisenche. Aquest avançament de posicions no es deu en cap pas a un augment del ritme sinó més aviat a que cada dia hi havia més abandons. Ja portavem 84 hores de cursa i 216 kms. Com vaig dir a aquestes alçades, se m'escapen alguns detalls i no ho recordo pas tot, el que si recordo però, és que ja ens movíem per inèrcia. Posaré la definició que el diccionari en fa d'inèrcia perquè resulta bastant curiosa:   Resistència de la matèria a modificar el seu estat de repòs o moviment.  
Els tres primers dies, a mesura que passaven les hores, els km's i l'acumulament de desnivell el cansament també anava en acumulació, però a partir del dimecres, o el que vindria a ser el mateix, quan ja portes tres dies patejant tot el sant dia, el cansament lògicament encara l'arrossegues però sembla que experimentis una transformació; et mous per inèrcia. És una experiència difícil d'explicar però si més no bastant curiosa. Són d'aquelles situacions on experimentes la capacitat humana. Et desdius de la conciència, del que la ment t'insta a fer o deixar de fer i simplement ho fas. Perquè? bé, en aquest cas és fàcil, un repte. La conclusió que en trec és que són instints bàsics com la capacitat d'adaptació o la necessitat de supervivència. Valgui la redundància, deixaré aquest tema perquè tot i que em basi en fets empírics això no és cap tesi, ni treball, és simplement un diari i vaja... crec que ja estic patinant massa. Bé el que tots els que fem aquest esport sabem que la ment no té límits o aquests estan més enllà i podem estrènye'ns la closca una mica perquè el nostre cos de per si és bastant dropot, jejeje.

No sé si va ser al refugi de Crest, no ho recordo exactament i per això em sap greu perquè es digne de menció. Ens van cuidar com a senyors, ens vam entaular els quatre a una taula amb tovalles, coberts, plats i ens vam menjar un plat de macarrons espectacular. Ens van donar les millors atencions i a part el refugi era petit però molt acollidor i molt bonic. Suposo que va ser Crest, em baso en la foto de l'Edu (la que he penjat per aquí a baix) per la franja horària. Ja dic, em sabria molt greu equivocar-me perquè realment ens van cuidar molt bé i altra vegada, de franc. Quin luxe!. Després de recuperar energies vam continuar, era una etapa relativament curta i teníem ansia de km's.
Era de nit i no veiem el que ens envoltava però ja sabíem que ens trobàvem als peus del Mont Rosa.
Ja havíem gaudit del Mont Blanc, del Ruttor, del Gran Paradiso i ara ja estavem de tornada per l'Alta Via 1 als peus del Mont Rosa. Vam baixar fins Saint Jacques a la cota 1.700 i km 222, eren les 00:45 i si no recordo malament, vam tornar a menjar. Encara ens faltava l'altre coll (Col di Nana 2770 m.). Se'ns va fer de dia que arribàvem a Cretaz o Valtourneche el que significava fi d'una altra etapa. Vam veure com es feia de dia als peus del Cervino o Matterhorn, això si que no té preu! per tot el demés, MasterCard. Així doncs arribàvem els quatre a les 07:56 del dijous a Valtourneche. Amb el tall horari a ratlla (21:00 de dijous). Ens ho havíem guanyat, ara tocava dormir una mica. No recordo exactament si al llarg de l'etapa vam fer una becaina, però ho dubto.


Aquestes fotos són de l'Edu Uribe, company de fatigues de la Tor 2011




2 de desembre del 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 5

Com vaig dir en l'anterior capítol, en aquest punt vaig sortir en solitari. Eren les 16:11 hores del dimarts 13 de setembre que sortia de Donnas. Continuava fent calor i tot i només haver dormit poc més de dues hores no tenia son. Afrontava la quarta etapa amb moltes ganes, de fet li'n tenia ganes. Aquesta etapa era el meu taló d'Equiles, l'etapa on m'havia quedat l'any anterior, però aquest any hi anava més fort, més motivat i amb més il·lusió. També es tractava del pas de l'equador, un cop arribés al refugi de Coda, els km començarien a restar i passaríem de l'Alta Via 2 a l'Alta Via 1. L'etapa que m'esperava  és la que es considera més dura i no pas pel desnivell sinó per la distància (53 km i 4.107 m. de positiu) amb l'afegit que portes 150 k a les potes. Penso que la clau està en fer almenys una parada dins l'etapa ja que és molt llarga (jo ho vaig fer i en vaig sortir viu enguany).

Així doncs, eren les quatre passades que em fotia a trescar de nou i lògicament, trobant-me a 330 m. tocava pujar de nou. En aquesta ocasió fins el pas de l'equador, el Refugi de Coda, km 165,8 i 2.224m. d'alçada. l'Ascens es va fer llarg, pel camí, vaig coincidir amb el trio Oscar i les dues Ana. De fet aquest trio van cabar la Tor junts si no m'equivoco. Abans d'arribar al Refugi de Coda, ens vam trobar un control a les Etoiles. Hi vam entrar els quatre alhora a les 19:50 hores. Portavem més de tres hores i mitja des que havíem sortit de Donnas i encara quedava pujada. No recordo quina hora era però sé que ja era de nit que vaig arribar a Coda (MÈTA GARA!!). En aquest punt tornava a anar en solitari. Vaig aprofitar per menjar calent i fotre-m cafeïna (cafè i té) i abrigar-me ja que tornava a fer fresca i m'esperava una baixadeta suau de 500 m. negatius i uns 7 km fins el Lago Vagno. Durant les nits només prenia coses calentes: caldo, cafè, té. Deixava la cola i les coses fresques per durant el dia ja que durant tota la setmana i bàsicament les nits vaig tenir la gola molt resseca (amb la mateixa sensació que provoquen les angines).

La baixada, tot i que suau, se'm va fer dura, això si que ho recordo. M'estava adormint! Portava uns 165 km a les cames, una mica més de 60 hores en cursa i com a molt cinc hores dormides. Finalment vaig arribar al Lago Vagno, per cert, bastant canviat respecte l'any anterior, amb la sort que hi havia un petit refugi per dormir. No ho vaig dubtar gens i vaig dormir unes dues hores. Quan em vaig llevar, que encara era de nit, em vaig abrigar i per sorpresa meva, quan sortia del refugi, entraven en Josep Maria i l'Àngel. Em va alegrar molt veure'ls i més que anessin tant bé. Els vaig explicar perquè havia decidit continua sol i ho van entendre perfectament. Van optar per dormir una estoneta (decisió molt encertada donada la llargària de l'etapa). Un cop guarnit, els de la organització estaven fent un senglar a la brasa que amb l'olor que desprenia era per quedar-s'hi, però quan em van dir que faltaven uns quants minuts perquè estigués a punt, vaig optar per continuar. M'esperaven un parell de colls fins arribar a Niel (el poblet on em vaig retirar l'any passat). El primer a 2.350 m. (col de marmontana) i el segon a 2.184 m. (col della vecchia). El fet de dormir al Lago em va anar molt bé ja que baixant del refugi Coda ho havia passat realment malament.

Vaig sortir que encara era fosc i m'esperava una pujadeta de 650 positius fins el col marmontana. Suposo que passat aquest coll ja se'm va començar a fer de dia. Era dimecres, tercer dia en cursa i el cansament cada vegada es notava més. De nou ens esperava un dia bastant calurós. El segon coll es va fer més suau, estava a uns 10 km de Niel i ja tenia ganes d'arribar-hi. El fet d'arribar a Niel a les 09:25 hores també va suposar una dosi extra d'alegria. L'any passat vaig arribar en aquest punt amb en Jaume i en Josep Maria entre les 6 i les 7 de la tarda, si no m'equivoco i va suposar el final de la nostra història. Aquest any a part d'anar millor de temps em trobava molt millor, els genolls encara no s'havíen queixat i el camí fins a Niel no se m'havia fet tant pesat com l'any passat.En aquest punt vaig aprofitar per menjar bé, estava al km 186, a poc més de 13 kms del final d'etapa. Estava cansat però el fet de trobar-me en aquest punt i que tot el que vindria a partir de llavors era totalment nou per mí em va suposar una dosi d'energia extra.
En aquest punt em vaig retrobar amb qui seríen els meus nous companys de ruta i amb qui hi aniria gairebé fins el final. En Javier ( aqui vaig conèixer a la Núria Queralt 2011) i l'Edu, els dos vascos. El tall horari estava controladíssim (19:00 del dimecres). Sortint de Niel, ens esperava un altre coll (col Lasonay 2.364 m.). Eren uns 900 m. positius i feia força calor però estavem a punt d'acabar la quarta etapa. Abans d'arribar a Gressonay (base vida) vam trobar un punt ristoro a Loo on a part de menjar bé, en Javi es va banyar dins una font, a uns 2.300 m. ( o sigui que realment feia calor!!). Ara sí, arribàvem a Gressonay, fi de l'etapa més dura (al meu parè es clar). Entrava a les 14:00 en punt, amb molta calor, gana, son, cansament i una mica adolorit de genolls. Necessitava dormir de nou!!
Gressonay!! Estavem al km 200, portavem unes 76 hores en cursa i unes 7 hores dormides. A la base vida, a part de dutxar-me i menjar tocava dormir. Allà i com no! em vaig trobar amb la Montse i la Yvonne (la parella del Joel) aquesta em va aconseguir un parell de saquets d'una substància que al colpejar-los feien efecte fred. Me'ls vaig lligar com vaig poder als genolls i vaig aprofitar per dormir una mica més. Quan em vaig llevar, van arribar els de Tortosa i en Josep Maria i l'Àngel si no m'equivoco. Ells també teníen la intenció de descansar. El fet de tornar a dormir i amb aquells saquets em va anar molt bé. Així doncs a les 17:28 del dimecres surto de Gressoney. El tall horari controladíssim (01:00 del dijous)