3 de juny de 2014

AQUEST CAP DE SETMANA ULTRA... O VOLTA!!!



El perquè del títol no és altre que coincidint que m'estic llegint el llibre del sr. Jurek Eat&run (eminència de la llarga distància) és curiosa la terminologia que et trobes amb el gran ventall de curses i marxes que tenim i l'ambiciosa competència per veure qui organitza la competició més dura, més extrema...

Ultra - [LC] Prefix que significa ‘més enllà’, ‘en grau excessiu’. Ex.: ultramar, ultraconservador.

Dit tècnicament, ultramarató, més enllà d'una marató (42,195 km). En muntanya, trail o bé ultratrail. Ara bé, així com d'una marató la distància està reglada, d'un trail.. que és un trail?    un rastre, una travessa, un camí, un corriol...

Si ja no tenim clar que és un trail, que cony és quelcom més enllà d'allò que no tenim clar?
I si encara ho vols embolicar més pots afegir anglicismes: HALF, SHORT, LONG...
i que clar, amb aquests prefixos queda super-requete-xaxi-piruli i posats a organitzar un event per què no embotir-hi tres, quatre o cinc formats més i així multiplicar els ingressos encara que després surti un xurro d'esdeveniment mal organitzat i descoordinat.

Extrapolant la distància de Filípedes a la muntanya hauríem de considerar que una ultratrail és tota aquella prova més enllà dels 42,195 km. Així per exemple la Copa Catalana de Caminades de Resistència de la FEEC és un catàleg  d'ultratrails. 

Cert que la FEEC té el seu propi reglament on regula el format de les marxes i curses en funció de si són o no competitives, de la distància, dels desnivells i del medi (alçada) i per això les divideix en diferents lligues o copes tot i que és clar dit TÈCNICAMENT...

I és per això que cada organitzador l'anomena o deixa d'anomenar com li plau i alguns encara és permeten l'atreviment d'anunciar la seva prova com la més dura. Per exemple la Transvulcania de la Palma. Almenys fins enguany, es venien com: el ultramaratón más duro del mundo. JAJAJA!! no discuteixo la seva duresa però d'aquí a anunciar-se com a tal, què voleu que us digui. Per començar i almenys fins enguany ja no posaven la distància correctament i en una cursa que ha crescut com la Transvulcania i amb el ressò mundial que ha assolit.

No crec que sigui tangible catalogar una cursa com la més dura perquè hi juguen molts factors: distància, desnivell, terreny, alçada, meteorologia, ajuda externa... 

I en aquesta cursa que s'ha posat de moda de veure qui té el pistó més llarg i més dur està molt bé sempre i quan no es jugui amb la seguretat dels participants més enllà de la responsabilitat que cada participant ha de tenir al córrer en el medi natural.

A mode competitiu i en llarga distància, majoritàriament s'han imposat les distàncies americanes per excel·lència: 50 milles (vora els 80 km) Cavalls del Vent, Volta Cerdanya Trail, Transvulcania. 100 milles (vora els 160 km) UTMB, Ehunmilak, 100 Western States, GRP  i les 135 milles (vora els 217 km). Badwater, Spartathlon, VCUF. (les que he mencionat tenen algun km de més, sobretot la Spartathlon 246,  és per tenir una referència)

Personalment crec que l'essència d'una ultra és almenys, passar-te una nit amb el seu corresponent dia corrent/caminant, que hagis d'activar la llum frontal, que t'hagis de posar i treure capes de roba. Que passis fred, son, calor, et mullis... i que hagis de gestionar-te l'alimentació i l'hidratació i les cures (en la mínima mesura és clar), sense més ajuda que la que et trobis en els avituallaments si els hi són.

Per això crec que les 100 milles és la distància ultra per excel·lència sense desmerèixer cap cursa amb inferior quilometratge perquè evidentment no és el mateix els 101 de Ronda que la Ultra Mític d'Andorra. La primera és pot fer en 12 hores i la segona és gairebé impensable.
Per això em fan gràcia els que es posen en boca haver fet la cursa del Montblanc quan han fet la CCC.
Jo vaig fer la Courmayeur-Champex-Chamonix el 2008 en unes 22 hores (ho sé sóc una tortugueta) però només acabar em vaig dir aquí he de tornar a fer la Ultra Trail du Montblanc UTMB, la mítica, la clàssica, l'autèntica, l'èpica. La volta al massís amb sortida i arribada a la Plaça del Triangle. Compartir sortida amb els millors a la cursa en que tothom hi vol ser!

El motiu de tant de "rollo" i tanta nostàlgia no és altra que indignació per veure en el que s'està convertint aquest esport o millor dit en la pèrdua de valors que caracteritzen el muntanyisme. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana 1 de juny per donar inici a les festes de Reus que estan a tocar, es va celebrar la XVIII Caminada, repeteixo Caminada, Reus Prades Reus. Una marxa de resistència fantàstica amb un recorregut molt bonic i amb uns avituallaments esplèndids. Repeteixo,  és una marxa a peu, excursionista, no competitiva on preval el repte personal i de superació del participant, així com la germanor i solidaritat entre participants.

Superació personal perfecte! és lícit i motivador plantejar-se diferents propòsits: acabar, baixar de 12, de 8, de 7, de 6 o de 5!!! hores. Això està molt bé, però a quin  preu? escurçant recorregut intencionadament, fent un tram per la carretera de l'Aleixar per evitar l'últim repetxonet depista. Baixant per Campanilles enlloc de per Tosques per estalviar-te 1 o 2 km?
Veure a Vilaplana llebres esperant els seus atletes per conduïr-los fins l'arribada... 
Bé! i tornant als americanismes i concretament al llibre del mestre Jurek, la figura del "pacer" o llebre és comuna en les curses USA, però la finalitat de la llebre és acompanyar el corredor els últims trams de cursa donant-li algun consell i evitant que es perdi però en cap cas donant-li menjar ni beure.
Pujant amb la Montse per Tosques direcció la Mussara en vam veure algun que ni que fos el primer ministre, portava una càpsula de seguretat impressionant: l'encarregat del líquid, l'encarregat del ritme, l'encarregat del sòlid, l'encarregat del material... pffff!!! que trist!! i el corredor, perdó, el marxaire, quin mèrit té??

Em fa pensar en el 2011 a la Tor des Geants que la Montse m'oferia descansar a l'autocaravana per tal de conciliar una mica el son enlloc de les sorolloses bases vida i jo li deia que de cap manera, no volia cap tipus de privilegi. 
En canvi hi havia un "freaki" que feia la cursa acompanyat del seu gos i la seva parella que li feia el seguiment que li van comentar a la Monste els punts en el que es podia fer alguna trampa i ella em podia carregar a l'autocaravana i aixì estalviar alguns quilometrets...

Però anem a veure!!!! he destinat un any  preparant-me aquesta aventrua, he renunciat a anar a actes familiars per estar allà, he destinat les meves vacances i les de la meva parella i una bona suma econòmica i grans dosis d'il·lusió per estar allà i un cop allà, fer TRAMPES??
A quin cap li entra això? Només puc pensar que pensaments així provinguin d'algun tipus de patologia, alguna ment malalta.
Doncs el mateix que penso dels tarambanes que fan trampes ja sigui en competició com en una caminada no competitiva de superació personal, germanor i solidaritat.

Dit això i descansat que m'he quedat, aquest cap de setmana comença la gresca!! Amb la Montse ens en anem a la Cerdanya a fer-ne la volta. Compartint escenari amb llegendes USA Pablo Vigil i els tarahumara Sivino Cuberase i Arnulfo Quimare. El divendres amb l'Antonio intentarem fer els 214 km i 10.000+ que formen aquesta volta.