31 de maig del 2013

TRANSVULCANIA 2013


Finalment al llarg de l’abril he fet els deures i he sumat 300 km de carrera a peu. Suficient com per anar a Canàries amb uns mínims per acabar decentment. Dels diferents objectius que m’he marcat al llarg de l’any la Transvulcania és dels que em feia més il·lusió, tant pel renom de la cursa com pel lloc: la “Isla bonita” a l’illa de la Palma. 



Es tracta d’una cursa d’uns 83 km segons la organització tot i que poc fiable (hi ha gent que li surten 74, altres que més i segons el meu fenix crec que uns 80, ja hi som...) i uns 4.400 m. de desnivell positiu (uns quants més segons el meu fenix... “continuo confiant en la maquineta”). Amb punt de sortida al Faro de Fuencaliente cota 0 i arribada a Los Llanos de Aridane cota 340, assolint el Roque de los muchachos cota 2.426 i seguint la Ruta del Bastón (GR-131) creuant la Caldera de Taburiente baixant fins al Puerto de Tazacorte per rematar la feina pujant 340 metres fins los Llanos. La dificultat principal: la calor i el fet d’ascendir de cota 0 a 2.400 en relativament pocs km.


Seguint amb el nostre periple d’anar cada any a una illa a córrer una cursa: 2010 Mallorca - UTST, 2011 Las Palmas de Gran Canaria - Transgrancanaria, 2012 Menorca -  Camí de Cavalls. El 2013 ens hem decidit a anar a la Transvulcania a l’illa de la Palma a viure una experiència similar a la viscuda a la UTMB en quant a ambient, nombre de corredors ( uns 2.500!), corredors èlit de tot el món però, amb la calidesa d’una illa i d’una gent fantàstica


Només arribar a l’aeroport de Santa Cruz de la Palma ja es respira ambient de Transvulcania i es veuen grans murals i cartells de la cursa per tot arreu.
Hem estat en un apartamentet senzillet a Tazacorte, però amb una piscineta a la part superior de l’edifici, amb vistes a l’oceà i el més important, molt aprop de l’arribada de la cursa.


A la Palma a part de cares conegudes ens hem trobat amb en Toni, la Mònica, l’Oscar i l’Anna i a la nit hem vist el “cuñao”. Per motius professionals no l’hem tornat a veure fins el dissabte a la nit ja acabada la cursa compartint sopar a los Llanos de Aridane.
Hem arribat dijous, el divendres hem aprofitat per anar a la platja, piscina, recollir dorsal i alguna cerveseta que altra.

Dissabte a les tres i poc ens hem llevat i la Montse m’ha acompanyat amb el Fiat  Panda que ha llogat fins el nivell del mar, cota 0, al Faro de Fuencaliente, punt de partida d’aquesta cursa. A la carretera que portava al far s’ha creat un embús ja que ens pocs instants s’han concentrat uns 2.500 corredors entre les dues curses més els respectius familiars. Casualment ens hem trobat amb en Toni, Oscar, Mònica i l’Anna i plegats hem baixat fins baix el corralet. Mentre en Toni i jo esperavem per validar els xips, la Montse per variar, s’ha mesclat amb l’èlit. De sobte l’escolto cridar com una boja i veig en Miguelón votant per allà al mig i en Zigor de The North Face fent-los alguna fotillo. Ja dins el corralet en Depa ajudava que allò fos una festa amb els respectius parlaments d’en Miguelón, Kilian, Emelie, Nuria Picas...



Eren vora les 06:00 i começa a sonar el Thunderstruck de AC/DC, es dóna la sortida i tot déu surt encegat amunt que ens espera una ascensió de prop de 2.000 metres.
La sortida m’ha comentat la Montse que ha estat molt bonica. El fet de sortir de nit, que ens facin pujar serpentejant I l’efecte de tants frontals encesos pujant ha estat molt xulo. 


Prop de les 07.00 he passat pel poble de los Canarios, com cada any una aglomeració de gent espectacular i encara de nit. Aquests canaris i concretament la gent de la Palma ha estat impressionant en tots moments. A tot arreu t’oferien aigua, beguda, aliments i molts ànims. Realment córrer a les Canàries o a Euskadi és una altra història...

Després de los Canarios i fent-se de dia, el paissatge ha començat a canviar i  hem gaudit d’unes vistes molt boniques. Realment el contrast dels pins verds amb la terra negra volcànica és molt bonic. La pujada s’ha fet dura ja que el sòl era tou i perdies tracció però almenys no hi havia grans pendents i a aquelles hores la calor encara no apretava. Un cop a las Deseadas a cota 1.930 hem baixat fins el Refugio del Pilar (meta de la cursa curta i primer avituallament gran), allà hi havia una gentada de por animant o esperant veure els corredors. A partir d’aquell punt hem continuat pujant fins assolir diferents pics a 2.000 m. (Pico de la Nieve, Pico de la Cruz i el Roque de los Muchachos a 2.426m.). A partir del Roque ha començat el llarg descens fins cota 0 al Puerto de Tazacorte, ni més ni menys que 20 km de descens non stop.
A aquestes alçades la calor ja apretava i també el cansament. Al Puerto de Tazacorte a cota 0, una altra festassa de gent, soroll i ànims. 
El darrer tram del Puerto fins los Llanos de Aridane, cota 340, ha estat el més dur de tot, per la calor, pel pendent, cansament...  Sort dels veïns que t'anaven animant i remullant i treies les forces d'on fos. L'arribada realment espectacular, amb catifa vermella i tot.



Aquesta gent fa sentir especial des del primer fins l'últim corredor. Potser per això en 5 anys que porten han passat d'uns 250 corredors a més de 2.500 corredors i això va a l'alça...
Com ha anat dient més d'un pro aquests darrers dies, és una cursa que almenys, s'ha de córrer una vegada ja que és de les que se't queden al disc dur. És com l'UTMB, almenys una vegada!

En breu penjaré una petita mostra en primera persona del que va ser la meva cursa. Bé... si me'n surto amb l'editor de vídeo ja que sóc novell i vaig bastant peix. Aquest any m'he encapritxat d'un nou gadget. Vull compartir i a la llarga poder visualitzar aquests impressionants paisatges que visitem i que si no és en cursa possiblement se'ns passarien per alt. Imatges que a un mateix li queden en els records de per vida (el millor tresor que ens podem endur). Doncs què millor que poder immortalitzar i compartir aquests records... Paro, que ja m'estic posant tendre... salut!! i BE A HERO! 


                
                         
PD: Finalment, la Montse s'ha sortit amb la seva...



16 de maig del 2013

ABRIL AIGüES MIL... I NEUS DEU!


El mes d’abril ha estat el mes de transició (de nou) cap a la muntanya. Després d’un hivern fred, humit i ventós, alguna molèstia que altra, algun refredat i procés víric i algun romanço que altre també, han fet que fins ben entrada la primavera no trepitgés gaire la muntanya.
Així doncs a principis d’abril hem participat (la Montse en la modalitat Half i un servidor en la modalitat Ultra) en la prova que segueix l’anomenada ruta dels Refugis. La ruta que transcorre majoritàriament per les muntanyes de Prades però trepitjant Albarca, Cornudella de Montsant i Siurana.
El recorregut molt bonic, sobretot la part de Siurana i la de la Vall del riu Brugent. Un recorregut prou exigent pels 90 km que compta ja que segons la organització suma uns 4000 i escaig metres de desnivell positiu.
El GPS em sembla que me n’ha sumat més, de fet, bastant més (almenys de desnivell) però perquè o bé encara no el domino prou i no l’acabo de configurar prou bé, o bé, perquè aquests del Garmin han creat un trunyo de “muxo cuidao”. Amb l’orgullós que estava quan vaig adquirir el meu flamant Fenix. Pensava que ja no se’m resistiria cap cursa de més de 12 hores i fins a unes 50 hores. 

                         


Bé... de moment en aquesta ultra  de la Costa Daurada he estat unes 17 hores i uns 20 minuts i pel que fa l’autonomia de la bateria cap problema. Ara... a l’hora de fer les correccions d’alçada i de gravar el recorregut en la modalitat Ultratrac (gravació de punt per minut) crec que no reflecteix correctament la realitat. L’altímetre és baromètric i si varia la pressió atmosfèrica també varien els càlculs en la suma del desnivell o en reflectir l’alçada real a cada moment. El menu de configuració té moltes possibilitats però a l’hora de configurar-lo és poc intuitiu i costa familiaritzar-s’hi. Els diferents sensors que disposa l’aparell es poden calibrar automàticament o manualment i es poden calibrar o bé al principi, o constantment o a demanda de l’usuari. Depenent de l’elecció, el consum de la bateria serà diferent... En definitiva: UN XOU!! Espero familiaritzar-m’hi aviat i treure-n’hi tot el potencial, que sembla que l’aparell el tingui però de moment i xafardejant entre els comentaris de diferents usuaris, és un mar de dubtes i alguns d’aquests aparells ja han donat problemes perquè a causa de la condensació apareix una taca de baf en el centre de la pantalla .

Tornant a la cursa i tal com es titula aquest post hem tingut de tot: molt de fred a la sortida, pluja, solet i una mica de neu i tot.
 Els primers 20 i pocs km, el tram de Prades a Cornudella, han estat molt planers i corredors. Quan estava arribant a Cornudella i veia que anava amb els Jaume’s del Trote m’he adonat que havia sortit massa ràpid. Suposo que després de gairebé 6 mesos sense fer cap prova d’aquestes m’he emocionat... Ja ho he pagat, ja! A partir de Cornudella és on realment començava la cursa i les pujades.
Suposo que rodant en pla no he acusat tant el problema ja que durant l’hivern havia fet asfalt. A l’hora de pujar, si que ho he notat, tant a nivell de cames com d’aire, em faltava aire i més quan encara no fa ni una setmana que surto d’una bronquitis...
A Vilaplana (equador de la cursa) m’he avituallat tant bé que no tirava ni a la de tres. M’he cruspit dues fiambreres de pasta i pujant per Campanilles ho he pagat. Se’m repetia la pasta constantment i m’he notat pesadíssim. A més he parat a tapar-me ja que a mitja pujada s’ha posat a nevar, al cap de poc he hagut de tornar a parar atreure’m roba ja que semblava que sortís el sol. Vaja, que la pujada a la Mussara ha estat distreta.

Finalment he acabat sencer i molt content i satisfet ja que al no poder fer la Marxa de la Selva – Prades no sabia com m’aniria. Ha estat un bon entrenament de cara Canàries i Andorra.



A finals d’abril hem participat a la Marxa de Riudoms la Mola (tant la Monste com un servidor) i tal i com diu el títol de l’entrada hem tingut aigua i neu. A causa del temps no ens han deixat pujar a la Mola. Suposo que ha estat el més encertat ja que ha caigut un bon tou de neu a la zona dels molins. Ha estat molt corredora i molt divertida. M’ho he passat molt bé i també m’he trobat molt bé ja que gairebé l’he feta tota corrent i hi he invertit 5 hores i 29 minuts per fer uns 48 km. Suposo que mica en mica vaig notant els efectes de ser un no fumador. I ara si que ja puc dir que fa un any que sóc NO fumador. No vull atribuir-me cap mèrit, tot i que és el millor que un fumador pugui fer al llarg de la seva carrera de fum,  perquè pensant-ho bé, el que resulta inversemblant és que algú es pugui enganxar a una cosa tan repugnant com és fumar. De fet quan vaig començar a fumar, ja fa uns quants anys, ningú m’hi va obligar i sempre he sabut que no m’aportava cap benefici. El que costa d’imaginar-se i qualsevol persona raonable es pot preguntar: perquè tant de temps?
El que si té mèrit és tota aquella gent que lluita dia a dia per combatre alguna maleïda malaltia que no té cura. Que lluiten dia a dia per viure. Que viuen cada dia intensament sabent que és un dia menys en la seva cursa contrarrellotge. Que ells no han tingut la possibilitat de decidir si volien o no el que els ha tocat viure. Que per més preguntes de perquè a ells i per més precs que facin no acbaràn amb la seva malaltia. Que per molta voluntat que hi posin, (ara per ara) no podran deixar el que ha decidit er el seu acompanyant inseparable.
Per tots ells, el meu reconeixement.



4 d’abril del 2013

SOM-HI


Aquesta setmana he sortit a caminar un parell de dies, aquesta i poc més és la preparació amb la que em presento a l'Ultra Trail Costa Daurada que es celebra aquest cap de setmana. Resumint si acabo ja serà un èxit.
Porto dues setmanes completament parat arràn d'una bronquitis que no em va deixar fer la 10a Marxa de la Selva - Muntanyes de Prades. No he començat l'any amb massa bon peu i mai millor dit ja que amb el doloret del metatars encara no he acabat de fer net del tot i no serà perquè no hagi fet bondat...
Pensar que l'any passat en aquestes dates ja portava més de 350 km en curses per muntanya (GR10 xtrem, UT les Fonts, Marxa la Selva i trail des Citadelles) em ve la mala llet, però com diuen: no hay mal que por bien no venga...
Això si! de ganes de cremar metxa n'hi ha més que mai i a poc més d'un mes per baixar cap a les Canàries he de fotre molts però que molts km. Amb il·lusió! que ja és primavera...

Per començar, aquest cap de setmana tant la Montse (que ella si que va fer la marxa de la Selva) com jo, participarem en aquesta segona edició de la UTCD. La Montse en la modalitat Half (46 km Vilaplana - Prades) i jo en la Ultra (90 km Prades - Prades)


Aquesta seria la volta de l'Enric



 
 
i aquesta seria la volta de la Montse

 

 Correm a casa i pels paratges més bonics (muntanyes de Prades i un xic de Montsant). L'únic però, és que ens anuncien pluges, almenys no passarem calor.


Una altra proposta per aquest mes, concretament els dies 20 i 21 d'abril és la que ens proposa l'amic Jordi (Riudecanyenc). Ni més ni menys que la segona edició de la firaesport. Una molt bona opció per gaudir de l'esport i el lleure al camp de Tarragona en família. Amb moltes activitats i en un entorn incomparable com és Vilanova d'Escornalbou. A part d'activitats lúdiques i familiars hi ha proves de cursa de muntanya, cursa btt, combinada, marxa cicloturista, caminada, passejada... en fi activitats per tothom. Una oportunitat per passar un cap de setmana en família a la natura.


28 de febrer del 2013

AQUEST ANY NO... O SI...


Avui fa deu dies em trobava davant l'ordinador, bé, el twitter, a l'espera del sorteig per la inscripció a la Tor des Geants. En la seva quarta edició la Tor no para de créixer en quant a demanda, cosa comprensible pel seu saber fer i el seu tracte cap els participants.
Aquest any érem gairebé 1.500 candidats per 600 + 60 places (44% de possibilitats d'aconseguir plaça). Finalment i després de tenir-nos fins a mitjanit esperant, no vaig ser agraciat. Ni jo, ni l'Antonio amb qui teníem intenció de fer-la plegats. Què hi farem! haurem d'esperar el 2014 .

 
 
Qui d'alguna manera o altra s'alegrarà o m'agrairà que no m'hagi tocat el sorteig (a part de l'economia familiar) és el meu cos: cames, articulacions, tendons, lligaments... i és que en el cas d'haver estat agraciat a la Tor 2013, dues setmanes abans aniria, bé, vaig, al Grand Raid des Pyrenees, res... 165 km i uns 10.000 m+ de res, per estirar les potes...
I és que aquest 2013 tot i no haver-hi Tor, penso que no faré curt, ja que a part del GRP, tinc intenció de tornar a Andorra a acabar el que vaig deixar a mitges el 2011, la Ronda dels Cims! amb 170 km i 13.000 m+.
A part d'aquestes dues curses, el maig anem a la Palma, la "isla bonita", a córrer la Transvulcania, a principis de juny a Ribes de Freser a fer els Bastions, el setembre a Rialp, a la Rialp Matxicots i si tinc més sort en el sorteig, tornaré a la Ultra Cavalls del Vent. Per acabar l'any, em faria gràcia córrer alguna marató de muntanya com la del Montseny i la Marató Pirata de Montserrat. Temps al temps i que l'il·lusió, motivació i lesions ens permetin dur-ho a terme.
 
Pel que fa aquests dos mesos que portem d'any, tenia clar que la muntanya quedaria aparcada per donar pas a l'asfalt. De fet des de l'octubre que poca cosa (en quant a travesses). El novembre vaig córrer la Mitja marató de Tarragona, que tot i no fer marca, em vaig donar per satisfet amb 1h 34'. El gener van començar els problemes. Preparant la Marató de la Costa Daurada em vaig sobrecarregar el metatars del peu esquerre. Vaig fer dues tirades de 30 km per sòl dur amb un interval de dues setmanes entre cada tirada (excessiu pel meu estat). Dues setmanes després tenia la marató i tot i les inclemències meteorològiques vaig fer marca, 3:29:59. Passada la marató, van tornar les molèsties al metatars i a sobre ens va invair un virus (parent de la grip) que a casa ens va deixar a tots ben estabornits. Aquesta setmana començo a aixecar cap i toco fusta ja que el diumenge 03 de març tenim la Mitja de Cambrils. Espero no recaure en les molèsties al metatars si no m'hauré de plantejar deixar de córrer durant un temps.
 
El març i abril tornem a la muntanya i per preparar la Transvulcania tant la Montse com jo, farem la marxa de la Selva-Muntanyes de Prades, la Ultra Trail Costa Daurada (HTCD la Montse) i la marxa Riudoms-la Mola-Riudoms.
Doncs aquest és el "planning" i l'afrontarem amb moltes ganes. Amb més ganes que mai ja que estic fent la ultra de la meva vida, la més llarga, la més satisfactòria i la que més coses positives m'aporta: deixar de fumar.
Porto gairebé un any i sens dubte és el millor repte que mai un addicte a la nicotina es pugui proposar. Després de 15 anys autodestruint-me, em veig amb cor de superar les meves pors i febleses. Així que estic més motivat que mai. GOOO!!!
 
 

27 de febrer del 2013

JA VA SENT HORA DE POSAR-SE LES PILES


La Montse ens relata:

 
15 de febrer de 2013. Fa temps que no escric res en el nostre bloc i us demano disulpes. Des que vaig fer la última crònica de la cursa de Menorca us he deixat penjats però ja tornem a donar guerra i és que des de llavors ja ha plogut una mica.




- Kilian's Classik: Cursa recomanada.

- G2Haundiak: No oblidaré mai aquella cursa que no vaig aconseguir finalitzar a causa d'una hipotèrmia a dalt el Txindoki.

- Half Trail Costa Daurada: On vaig aconseguir fer 3a fèmina. Enguany hi tornem.

- Ultra Trail Serra de Montsant: Retirada a Cabacés.

- Mitja de Tarragona: Tot i la meva falta d'entrenament en asfalt vaig aconseguir baixar temps respecte l'any anterior.

- La Riera en cursa: Tot i arrossegar un bon encostipat allà vam ser i ens ho vam passar d'allò més bé.

I vam acabar l'any tot rient amb amics i família a la Sant Silvestre de Tarragona.

Ara ja va sent hora de posar-se en marxa, deixar els virus enrere i agafar forces per començar la bona temporada.

9 de gener del 2013

RESUMINT (3a part i última)


Ara que tinc uns dies de festa acabaré de resumir d'una vegada el que ha estat el 2012. Em vaig quedar amb la Ehunmilak. L'agost tocava el que vindria a ser la cirereta del pastís. Una cursa en modalitat per equips de 240 km i 16.000 m de desnivell positiu a la zona del Midi Pyrenees francès, per entendren's, zona mítica del tour de France (Tourmalet, Aspin...). La cursa és Le grand raid des pyrenees modalitat le Raid.
Hi pendria part amb els amics vascos que el 2011 vam compartir quilòmetres a la Tor des Geants: Edu Uribe, Javier Ugalde i Yosu Artetxe.



I com no, allà ens trobaríem emb els TOReros de casa, bé, els TROteros (Jaume's i Josep Maria).
A aquestes alçades poca cosa recordo de la cursa. El que si recordo és que ens vam retirar i ben pensat és el millor que vam poder fer ja que almenys jo, no estava gaudint.
Ja sabíem on ens fotíem (circuit sense senyalitzar, pocs avituallaments, molts km i molt de desnivell) suposo que una mena de Petite Trote a Leon però enlloc dels Alps, als Piris i un pèl més reduït.
El lloc molt bonic i el poble de Vielle d'Aure tenia el seu encant. El dia de la sortida es pot dir que erem quatre matats, no sé quants vam prendre la sortida però podríem passar per quatre "domingueros" que anem a fer un volt.


Com he dit, el circuit no estava senyalitzat i en l' equip del qual en formava part vaig adoptar el rol de traçador i no pas per la meva destresa en l'orientació sinó perquè era el tanoca que tenia un gps o millor dit un totxo (garmin GPSmap 60csx). L'aparell molt maco, amb topografia a color, un zoom amb molt de detall... però el que hi tenia poca destresa era jo. L'he agafat dues vegades comptades, per fer la porta del cel (allà sí que ens va anar bé) i en aquesta cursa. Abans de sortir em va semblar entendre que deien que alguns tram de la nostra cursa coincidia amb l'Ultra, la de 160 km i aquesta sí, senyalitzada. La qual cosa ens faria una mala passada i de nit.
La sortida va ser ben d'hora pel matí i com no, només sortir, ens van cardar una pujada de 800 positius per aclarar-nos que la cosa no seria plana. Una circumstància més que ens va ajudar a desmotivar una mica més va ser que el circuit no era pas intuitiu, igual seguies un camí o corriol i de sobte et feien pujar o baixar pel dret i si no estaves pendent del track l'acabaves liant. T'obligaven anar continuament pendent de l'aparell dels nassos (almenys als que no ens coneixíem ni la zona ni el territori). Conseqüentment el ritme era molt lent i costava molt vèncer els km.
Al km 10 van ser molt generosos i ens van donar una mica d'aigua per tal d'ascendir a la cota 2.500 (Col de Couradette), baixar fins el Lac Arredoun i tornar a pujar els 2500 de Hourquette de Caderolles. Des d'aquest punt vam planejar i baixar fins el km 30 (parquing d'Oredon) i primer avituallament sòl·lid... si, si... primer avituallament sòl·lid... al km 30...
En aquest punt vam tenir una crisi important, un dels membres de l'equip va tenir un ocellot "pajaron" dels que et deixen sec. No recordo el temps que hi vam estar però suficient com per sortir amb la pressió del tall horari. Val a dir que en aquest punt vaig provar el menjar iofilitzat (una mena de pinso en una bossa que al posar-li aigua calenta en cinc minuts ho tenies a punt) de la casa Overstim's i el cous-cous està deliciòs. Me'n vaig cardar dos o tres bosses.
Finalment vam sortir tots quatre, bé tots cinc, ja que sembla ser que el "pajaron" no el vam deixar. No em situo en el temps però ja era la tarda ben entrada i tampoc recordo en quin km exactament però vam haver de fer gabinet de crisi al costat d'una presa d'un estany ja que l'ocellot dels collons ens estava alentint a tots. Va ser un moment trist però pel bé de l'equip el millor era que continuessim tres i així vam fer. Vam tenir la sort que en aquell punt també hi havia una baixa (desconec si per ocellot o no) i una parella disposats a baixar-los fins el poble amb cotxe.
Així doncs, vam arrencar de nou intentant recuperar una mica el temps ja que el tall horari ens estava vencent i aviat se'ns faria de nit. Vam fer  un collet fins a 2.500 m (Col de Madamete i al arribar a una cabana en un replà vam veure banderoles de la cursa de 160 km. Vam contrastar-ho amb el gps i tot feia pensar que era un tram comú de les dues curses. Vaig pensar, que bé! un descans a la vista ja que ja se'ns havia fet fosc i caminar i haver d'anar seguint el track a l'aparell resultava esgotador. Vam pujar un altre coll  (el Pas de la Crabe) als peus del Pic des quatre termes. Mentre pujavem veiem llumetes de frontals d'altres corredors a la llunyania i pensavem, on van aquests tanoques, tot rient.
Bé, resulta que un cop dalt, ni Pas de la Crabe, ni hòsties en vinagre, qui havia fet el tanoca erem nosaltres (ilusos de seguir unes marques..).
Tornem a tirar avall amb la conseqüent pèrdua de temps i de motivació. L'anhel de ser finisher's cada vegada el veiem més lluny ja que la nostra lluita era contra el temps i allò no ens va ajudar gens i per més inri, que no he pensat a fer-ne esment, a un dels tres, al principi no li funcionava el frontal, buff!.
Un cop superat el Pas vam passar per unes pistes d'esquí suposo que les de la Mongie. Ens trobavem als peus del Tourmalet i del Pic de Midi (punt més alt de la prova). El Pic de Midi estava neutralitzat per mal temps però havíem de pujar un coll (Col de Sencours) a quasi 2.400 m d'altitud. Vam fer números i no ens sortien, ja no estavem en la pomada. Vam desistir de fer el coll i retallar fins el següent avituallament.
Un dels tres i més per nostàlgia que per altra cosa va pujar al col del Tourmalet, els altres dos el vam esperar a peus de la carretera i quan va venir vam fervcap per la carretera fins la Mongie i de la Mongie a Artigues, cap el km 60.
I a Artigues i ja fora de temps va acabar la nostra aventura. Allà com és habitual ens esperava la Montse.
Va ser una experiència nova per mi, participar en equip, amb la dificultat i avantatge que tot és multiplica, les coses bones i les dolentes. No era nou el fet de participar en una cursa sense senyalitzar, ja que la de l'Aneto i el GR-10 tampoc ho estaven, però almenys en les dues seguies un GR. Francament, dubto que hi torni, almenys en la modalitat Raid, ja que el fet d'anar tan pendent del track no em motiva. Si que m'agradaria fer la Ultra e 160 km perquè realment la zona és molt bonica, però temps al temps.
De tornada vam fer una mica de turisme pel Pirineu "manyo", més que turisme vam estar uns dies de relax al càmping Peña Montañesa, als peus del Monte Perdido. Hi vam estar la mar de bé i això que no som de càmpings. Realment la zona del Midi Pirenees i el Hautes Pirenees és molt bonica, de fet tenim pendent tornar-hi i anar a fer alguna ruta al circ de Gavarnie que ens en han parlat molt bé.

                                           *****
 
El setembre tenia intenció de participar en la primera edició de la Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada però una indisposició m'hi va fer desistir a última hora. Si que hi va participar la Montse, en la modalitat HALF i en aquest cas vaig ser jo qui li va fer el seguiment. Serà ella qui n'explicarà la seva experiència.
A finals de mes i a última hora, em van oferir córrer la Ultra Cavalls del Vent ja que l'Álvaro no hi podia anar. Vaig accedir a fer-la ilegalment. A Bagà vam coincidir amb amics i companys OT: el Narcís, l'Albert i les Roses. Malaurada cursa! al refugi de Prat d'Aguiló em vaig retirar i sens dubte el millor que podia / podíem haver fet (oi Narcís?). Em va fer molta il·lusió trobar-vos al refugi de Cortals de l'Ingla (Assumpta i Bodi) No parlaré de les circumstàncies, conseqüències i resultats de la cursa ja que ja ho ha fet molta gent. Un accident lamentable, DEP 3a.
 
 
                                           *****
 
A l'octubre i per tercer any consecutiu vam participar en equip la Montse, l'Antonio i un servidor a la Ultra Trail Serra de Montsant. En aquesta ocasió la Montse va punxar a Cabacés per dolències a la planta del peu (una fascitis plantar segons el podòleg que hi havia a l'avituallament). Vam seguir l'Antonio i jo i vam acabar ben xops. L'organització i amb bon criteri va neutralitzar el tram de la serra major perquè va fotre un xàfec de collons.

                                                                 *****

Ara sí!! diria que ja he deixat el diari al dia. Des del Montsant que hem aparcat una mica les tirades llargues en muntanya. Ara és temps d'asfalt i de pensar en quins merders ens fotrem aquest 2013, que de moment, encara ens queda il·lusió i salut per enredar-nos. Mentrestant, la setmana que ve, la primera i única marató d'asfalt de l'any. Salut i bon any a tothom!!