22 de juliol de 2011

ANDORRA ULTRA TRAIL 2011


El cap de setmana del 15 al 17 de juliol la Montse i un servidor vàrem retornar a Andorra per tal de córrer dues proves de l'Andorra Ultra Trail Vallnord. El 2010 ja hi vàrem ser, la Montse va complir els deures realitzant la "trail", patint a la pujada al Comapedrosa i les inclemències d'una tempesta. Jo, anava a fer la "ultra" (112 km i 9.800 m.+) però aproximadament al km 40 (Margineda) em retirava ja que tenia el tall horari bastant a sobre i el cansament era evident.
Aquest va ser el motiu perquè en aquesta edició del 2011 tornéssim els dos (més que res per la meva tossuderia de treure'm l'espina clavada d'haver abandonat).
En aquesta ocasió, la Montse repetia la "trail" (35 km i uns 2.500 m.+) i jo tenia l'intenció de fer la nova prova "la ronda dels cims" (170 km i 11.900 m.+). La Montse va tornar a fer els deures, ella mateixa en farà la ressenya i jo vaig tornar a punxar (aquesta cursa és la meva maledicció...)


ronda dels cims


trail


Aquí va el relat de la meva experiència a la ronda:
D'entrada, i tot i haver-me retirat, em quedo en la part positiva. No, sense el mal regust d'haver d'abandonar una cursa i més aquesta, que repetia per tal d'acabar els deures, però no ha pogut ser.
El principal error ha estat el ritme, que hauria d'haver estat un pèl més alt. Tot i així tampoc sé si l'hauria aguantat massa més alt... Però està clar que he comès el mateix error que l'any passat i aquesta cursa en concret, a part que el recorregut és tècnic i exigent, t'obliga a portar un ritmet alegre. Segons càlculs es podia finalitzar a un ritme d'entre 3 a 3,5 km per hora, contant algunes parades de poca estona en els avituallaments. Lògicament al principi, el ritme és una mica més alt i fa que agafis confiança i et relaxis en els avituallaments. A mesura que passen les hores i els kms., aquests costen més de passar i a part venen les temudes "pajares", els atacs de son... i això fa que el temps de tall es vagi escurçant.
Va ser una cursa en la que vaig provar alguna cosa nova però que tampoc em va convèncer gaire, la primera i pensant de cara la Tor:
 - Vaig estrenar el compartiment frontal de la motxil·la Raidlight (Pack avant equilibre), quan realment no feia falta, ja que el material m'hi cabia de sobres a la motxil·la i vulguis o no, és un pes extra. Evidentment no atribuiré la culpa del meu abandó a la butxaqueta frontal, però ja era un pes superflu.
- Vaig fer algun invent per gestionar la son (un altre dels meus punts febles) i va consistir en què quan em venia un atac de son, (me'n van venir més d'un, sobretot a partir de la segona nit) parava on fós a dormir cinc minuts i arrancava de nou. Quan em depertava em notava més desvetllat però un cop menjava alguna cosa i tenia aliment a l'estómac em tornava a venir la son. Considero que el més efectiu i si t'ho pots permetre és parar i dormir unes dues horetes. No vaig recórrer a la cafeïna en comprimits, que potser per les característiques d'aquesta cursa, m'hagués tret algun atac de son de la segona nit (però això ja no ho sabré....). Evidentment de cara la Tor no faré paradetes de cinc minuts sinó, si que ho porto clar i això que els talls horaris de la Tor són un pèl més flexibles.

Bé, la part positiva que en trec i que la valoro molt positivament, d'entrada, no deixa de ser un molt bon entrenament (131 km i suposo que uns 9.000 m.+). Em fot haver de recórrer a la frase: ha estat un bon entrenament, un entrenament de qualitat.... quan en realitat ha estat una derrota. Però bé, tot i que fot, què i guanyo? o què hi perdo? En fi, no val la pena amoïnar-s'hi gaire. Sempre puc dir que el meu objectiu és la Tor però que collons!, si vaig a una cursa és per acabar-la i per tant Andorra també era un objectiu...
El que em dóna més tranquil·litat de tot això és que no m'he lesionat i tot i que vaig plegar exhaust físicament no arrossego seqüeles i no he perdut per res la motivació d'anar a donar-ho tot a la Tor.
En aquesta batalla, qui m'ha vençut és el cap i més que probablement el sentit comú.
Arribava a Pas de la Casa (km 131 aprox.) cap a les 04:00 del diumenge (44 hores de cursa) allà em trobo a la Montse i em comenta que estan informant a la gent que per arribar a Incles ( uns 10 kms i uns 800 m.+ i tall horari a les 08:00) ho tenen una mica magre. És en aquest punt quan apareix el dimoniet que portem dins el cap i no para de dir-me: nen! deixa-ho estar que en 4 hores dubto que arribis!. Faig càlculs i l'angelet insensat que també portem dins el cap em diu: si apretes una mica, pots arribar, un cop allà podràs dormir una horeta bona i tindràs gairebé 11 hores per acabar els 25 - 30 kms. restants!!
Conclusió: el dimoniet es menja l'angelet insensat amb patates i jo li faig cas i ho deixo estar. Cal dir però, que el dimoniet tenia algun argument que altre:
Feia ja una bona estona que (jo)  tenia mal de gola (similar a la sensació de les engines) suposo que perquè vaig veure molta aigua i molt fresca dels rius que anava creuant i si sumes cops de fred espontanis va fer que arrossegués molèsties a la gola.

Bé, per acabar la crònica de la meva retirada, només em queda dir que estic content perquè si comparo la retirada de l'any passat amb la d'enguany, aquesta ha estat més profitosa.
Ni he tingut dolors als genolls ni els tinc ara (a diferència de l'any passat) tampoc he hagut de recórrer a les drogues (ibuprofenos...).
A part els kms. i desnivell realitzats no és el mateix el d'enguany que l'any passat.
He compartit bons moments amb la gent de Tortosa (Karim, Carlos i Paco) i els del Trote (Jaume, Josep Maria i Àngel) amb tots ells, també batallarem a la Tor.
Felicitar els companys d'Obrint traça i especialment la setena posició del Marc a la ronda i la tercera posició de la Mar a l'ultra iniciàtic.
I com no!! agrair el suport incondicional, la paciència, el seguiment.... de la Montse que el dia abans de fer la trail enlloc d'estar reposant a l'hotel em va fer el seguiment, ens va convidar a una cervesa a tota la comitiva tarragonina en un avituallament em sembla que a Arcalís i que després d'haver acabat la trail i estar rebentada... Encara va agafar el cotxe, va pujar cap a Pas de la Casa entre les 00:00 i les 01:00 hores i va esperar que arribés a les 04:00 per portar-me cap a l'hotel. L'únic que puc dir-te Montse és GRÀCIES, GRÀCIES I MOLTES GRÀCIES.....

Si tornaré a Andorra... doncs ara mateix continuo pensant NO!. Però mai es pot dir mai....
tot i que ara mateix estic saturat de curses, d'ultres.. i l'únic que tinc el cap és d'aquí 50 dies intentar acabar la Tor.





La Montse ens relata:

Jo no m'extendré gaire en el meu relat, ja que, en aquesta ocasió, el gran protagonista va ser l'Enric per la duresa de la prova. Un any més em decideixo a pujar el temut Comapedrosa, aixó sí, amb la fabulosa companyia d'en Vadó, gracies a ell vaig superar la meva por. Aquest any sense atacs de vertígen, llamps, llàgrimes i demés... Fins i tot vàrem baixar temps i vam xalar d'allor més, amb moments de tota mena, és clar. També vam trobar a faltar a en Loren (company comapedrosístic de l'any anterior) al que vam recordar simpàticament quan pujavem aquelles pedrotes....

Si jo tornaré una altra vegada? Doncs a l'Enric li dic que no hi torno mai més, però en el fons ho tornaria a repetir tantes vegades com fes falta... És una experiència inoblidable.

6 de juliol de 2011

NÚRIA - QUERALT 2011



Acabat el juny, torno a la càrrega. El juny el volum de quilòmetres i curses ha estat suau ja que el maig ja vaig castigar prou el cos i sabent el que em venia el juliol no era per passar-se gaire. Així doncs pel que fa el juny, amb la Montse vam fer la ruta del Císter en BTT i una setmana després, el dia 18, vam fer la Fredes - Paüls (46 km 1.500 m+ i 2.300 m-). Bé, la Montse per problemes gàstrics va haver de deixar-ho córrer al km 25 a Caro.
Només començar el juliol, la cosa ja canvia, s'han acabat les curses / ultres arràn de costa i desnivells moderats per donar pas a l'alta muntanya, altimetries de vertígen, cotes per sobre de 2.000 m., companyia de vaques, de merdes de dos pams, de cavalls, de prats sense arbres, de tarteres, de canviar la motxil·la minimalista de Salomon per l'Endurance de Raidlight, de portar indubtablement els pals... En fi, ha arribat l'hora de la veritat.
I què millor que començar el juliol amb la Núria-Queralt, la clàssica de les clàssiques a Catalunya.
Ha estat la primera vegada que hi participo i la veritat és que és molt bonica i molt recomanable, per alguna raó aquesta era la 21ª edició d'aquesta clàssica.
Aquest any com a novetat, està inclosa dins la I Lliga de curses d'ultraresistència de la FEEC i concretament és la tercera de les cinc ultres que formen part d'aquesta lliga.
La travessa consta de 92 km, uns 5.000 m+ i uns 6.300 m-, se surt des del Santuari de Núria i es finalitza a Berga, el punt més alt és el Pas dels Lladres, cota 2.536 m.
Com que amb la Montse teníem uns dies lliures vam decidir anar a passar la setmana de Sant Pere als Pirineus. Vam començar per l'Aragonès: Sabiñánigo, Torla (autocaravanes, vehicles non grats al PN Ordesa y Monte Perdido), Laspaúles, Ainsa, Benasque i vam continuar pel Català: Vielha, Port de la Bonaigua (amb cremada de pastilles de frens inclosa, baixant el port), Esterri d'Àneu, Sort, la Seu d'Urgell, túnel del Cadí i ens plantem divendres a Queralbs.
Vam fer nit al pàrquing del cremallera ja que l'endemà l'hauríem d'agafar per pujar a Núria.



Dissabte 2 de juliol a les 11:00:00 es dóna el tret de sortida amb el repic de campanes del santuari, prèviament i en la recollida de dorsals saludem cares conegudes com en Marc, en Toni i un parell de vascos, en Xabier i en Javier, que curiosament, amb un d'ells vam acabar junts l'Ehunmilak l'any passat i que ens tornarem a trobar el setembre a la Tor. Em despedeixo de la Montse i en marxa!!!
Només començar ja noto que tinc alguna cosa al ventre que està donant voltes i em donarà algun mal de cap que altre. Inicialment no li dono importància ja que ho associo als nervis previs de cursa i la nit abans ja havia buidat el dipòsit, per tant aquella sensació hauria de desaparèixer en qualsevol instant. Els primers 9 kms resulten còmodes amb puja-baixa suau.


A partir del km 9, la cosa s'anima, ascensió al Pas dels Lladres, 4 kms i 700 m+. Passem de 1.800 m. a 2.536 m. En l'ascensió noto que el monstre que porto a la panxa té ganes de gresca, em sento dèbil i amb dolor al ventre. Busco algun arbre per evacuar-lo quan abans millor, però a més de 2.000 m., d'arbres, més aviat pocs, així que decideixo continuar fins dalt amb els dolors. Un cop a dalt si que ja no puc més i l'únic que veig és un cercle de pedres d'uns 2m. de diàmetre i uns 70 cms. d'alçada, (espai per protegir-se del vent) i no dubto en anar a buidar les meves misèries (em sap greu si algú té pensat refugiar-s'hi ja que hi trobarà un regalet, però això sí que era una emergència!).
"Cosa pudenta fora del ventre". A partir d'aquí vaig pensar que s'hauríen acabat els meus problemes,  jajaja, il·lús de mí...
Començava el descens fins la Molina, uns 1.200 m-, així que em vaig posar a córrer, però notava que encara portava alguna cosa al ventre i corrent em produïa una sensació bastant molesta. Així que quan començaven a divisar-se arbres vaig haver de fer una segona parada obligatòria. Em sentia bastant dèbil, feia unes 4 hores que havia sortit i no havia menjat res. En aquesta segona parada el monstre va sortir en un estat més liquós i vaig pensar que "tururut viola". Tenia una descomposició de cavall, amb dolors i dèbil, però vaig continuar fins la Molina. En aquest punt hi havia avituallament sòl·lid i vaig decidir menjar si no, sí que era carn de canó. En aquest punt, em vaig atrevir bastant ja que les opcions culinàries eren amanida de pasta i gaspatxo. Vaig pensar "from lost to the river", si continuava descomposant-me, poc més duraria i si no menjava, encara duraria menys. Així doncs, em cardo un plat de pasta i un de gaspatxo (amb dos collons mariner!). La qüestió és que vaig assimilar bé el menjar i tot i que tindria una sensació estranya a l'estómac durant bona part de la cursa, no tornaria a treure cap animaló més.
Surto de la Molina, pujant per les pistes d'esquí fins el Coll de Pal (2.112m.). Mica en mica vaig recuperant forces i començo a treure'm del cap l'opció d'abandonar. Una vegada dalt, baixem fins el refugi de Rebost seguint el mateix itinerari que la travessa Cavalls del Vent i arribo a Bagà (meitat del recorregut) amb més bones sensacions. Menjo un plat de verdura, saludo a la Montse i sant tornem'hi. En aquest punt he conegut l'Enric d'Alpicat, un altre que també ens trobarem a la Tor.



La segona meitat m'he sentit molt millor i mica en mica he anat avançant gent. Aquest tram, fins Gisclareny ha estat molt bonic i a partir d'aquí ja se m'ha començat a fer fosc. Arribada a Saldes i ànims que queda l'última pujada, 1.200 m+ fins el refugi d'Ensija. En l'ascensió he suat moltíssim, hi havia molta humitat, el que he arribat a beure també ha estat considerable, no recordo quantes vegades he omplert la bossa d'aigua. A partir d'aquí, comença el descens fins el final, sense oblidar alguna pujadeta cabroneta cap al final (pujada a Queralt). Finalment  arribo a Berga, poc després de les 7 del matí, amb un temps de 20 hores i 13 minuts i posició 113.
Molt content d'haver-la pogut acabar després del que m'havia arribat a passar pel cap en la primera part de la cursa. Tot i que si hagués hagut de fer més paradetes inoportunes no hagués dubtat a abandonar ( que no estem tan sonats!!!)
Aquestes són les dades de la cursa:

Inscrits: 398
No sortits: 24
Sortits: 374
Abandonats: 154
Arribats: 220