16 de novembre de 2012

RESUMINT (2a part)

 
Aquest any vam fer les vacances el juliol ja que teníem intenció de tornar a Euskadi a repetir la Ehunmilak en el meu cas i la G2haundiak la Montse. Ja que teníem unes tres setmanes vam aprofitar per anar a córrer la Kilian's Classik a Font Romeu i així la Montse li demanaria a en Kilian si li podria signar el llibre "Córrer o morir".
La Montse va córrer la cursa de 25 km i 900 m+ i jo vaig córrer la de 45 km i 1.700 m+. A Font Romeu ens vam trobar amb els amics Narcís i la Rosa i el Toni, l'Alfons i la Mònica. La cursa va ser molt bonica i una festa "made in Salomon" amb tots els seus icones internacionals i lògicament el seu abanderat Kilian Jornet presidint la cerimònia.
Córrer per Font Romeu, un plaer i un goig pels ulls i sentits: la Calma, les Bulloses, els nombrosos estanys...
De 1.757 m que es troba Font Romeu fins 2.581 (poca broma). Molt bon ambient i punt de trobada de molts aficionats al trail per veure, conèixer o fotografiar-se amb els que normalment veiem a les revistes, facebooks o You tube's.
El que havia de ser una tiradeta llarga per mi ja que només set dies després m'esperaven 100 milles es van convertir en una bona esmolada de potes. Entre el desnivell acumulat i el paissatge que t'engrescava a apretar el resultat va ser una sobrecàrrega al cuàdricpes que em tindria tota la setmana següent pendent del doloret al genoll. Finalment 07:01:51 pels 45 km's
Cap de setmana molt bonic on a part de córrer vam sopar amb la Rosa i en Narcís a Puigcerdà i l'endemà de córrer la Montse va aconseguir que en Kilian li firmés el llibre i fotografiar-se junt a ell i la Mireia Miró. Felicitar a en Toni Calderón 7è de la general i un total de 5 hores per infiltrar-se dins la tropa que vestien de gris, blanc i vermell.


 

Passat el cap de setmana ens vam desplaçar cap Euskadi pel sud de França. Vam arribar una setmana abans de la cursa i vam aprofitar per fer una mica de tursime pel nord, Baiona, Irun, Donosti... i com no, ruta gastronòmica.
Finalment ens vam plantar a Beasain punt de sortida de la Ehunmilak i la G2haundiak.
La Montse s'estrenava en la cursa G2haundiak de 88 km i 6.000 m.+ i jo repetia la Ehunmilak de 168 km i 11.000m.+ (Ehunmilak 2010).
Com ja va sent habitual, cares conegudes, l'Antonio qui seria company de fatigues de la Montse, va fer cap el mateix divendres cuita corrent ja que havia estat fent unes sessions d'hidratació específica als San Fermines de Pamplona, en Marc que també repetia, la colla del Trote capitanejats per en JaumeG, en Xavi de Flix, els vascos de la Tor... en fi, els tarats de sempre.
Tenia un molt bon record de la cursa tant pel recorregut, entorn, organització, gent... i és que córrer a Euskadi és una altra història. És com córrer a Itàlia o França (hi ha més cultura de l'esport i de la muntanya). A Catalunya només he vist un ambient similar a curses com Cavalls del vent (curses de la Catalunya central) i alguna de les de l'Ebre, però ja dic, res a veure com Euskadi. En fi en tenia un molt bon record tot i acabar amb els peus destrossats a causa del fang i l'aigua.
La idea que tenia era acabar i és que en una cursa de 100 milles acabar ja és molt i tots els que n'heu fet alguna sabeu del que parlo. De fet, un pot pensar que de 100 km a 100 milles només van uns 67 km i si has fet 100 km la resta és "calderilla". Doncs NO! la diferència és un abisme ja que la majoria de mortals hi invertirem si no dues nits, gairebé. Crec que el cos pot aguantar una nit sense dormir i rendir amb prou garanties, però quan li demanes una segona nit la cosa ja canvia i o bé pares a fer una dormideta o recorres a estimulants com la cafeïna (Durvitan).
Al meu parer el millor és parar i dormir 20 minuts o una horeta, com que m'incloc al grup que invertiré de 40 a 50 hores, lògicament no em vindrà d'una horeta i així m'estalvio patiments innecessaris i millor rendimeht posterior. Sembla mentida però el fet d'estar estirat i tancar els ulls una estona (ja no dic dormir) et recarrega les piles a tope.

Tornant al que anava... la meva intenció era acabar però, i ja que repetia, si podia esgarrapar alguna horeta o alguns minuts no diré que no fós una motivació extra. Així doncs divendres 13 de juliol a les 18:00 hores sortiem els participants de la Ehunmilak de Beasain, la previsió meteorològica no era gaire bona. Semblava que es repetia la història del 2010.
Només sortir ja vaig cometre una errada, la típica errada que sempre dius que no et tornarà a passar, que aniràs de menys a més, que correràs amb el cap, que seràs conservador...
Doncs que a la mitja hora ja anava esbufegant com un porc i suant de mala manera per haver sortit a un ritme més alt del que em corresponia. Em va enganxar pujant a Izazpi. Se'm va fer un nus a l'estómac i em costava respirar, els corredors m'anaven passant, entre ells els del Trote, va ser quan em vaig trobar amb en Xavi de Flix el qual em va anar esperant. Vaig insistir que tirés però no hi va haver manera, és així de tossut. Pel cap em van invair els mal pensaments: retirada, la que m'espera, on estarà el cony d'avituallament, Xavi tira que et faig anar malament, com "pillaré", seré burro... i així els primers 30 km. Lògicament se'ns va fer de nit, ens va començar a ploure, francament molt mal temps però tot i el mal temps la muntanya estava farcida de gent animant amb totes les seves forces. I és que entre "aupa's" i "oso ondo's"  treies forces d'on fos i tiraves i tiraves.
Al km 30 o 40 i ja en plena nit, crec que als voltants de les 02:00 (tot i que no ho recordo exactament) ens va avituallar un matrimoni ja grandets davant de casa seva, en una pista enfangada i ens van oferir menjar casolà, crec que un coc si no recordo malament i beure. Estaven sota la pluja, sense més aixopluc que els seus impermeables i no eren pas de l'organització. Resulta que en les tres edicions de la cursa allà havien estat. Tota la meva admiració i respecte cap aquesta gent. Això és capital humà i la resta són tonteries, gràcies, gràcies i moltes gràcies.
Això a qui a casa... no em feu riure!!
No sé si va ser el gest d'aquesta bona gent o el coc miraculós que vaig recuperar l'alè i vaig començar a tirar una mica fins al punt i no sé com que em vaig separar d'en Xavi i en Yosu (company bascTor 2011) .Ens retrobaríem al cap d'una estona a Azpeitia (km 53), allà en Xavi va arribar amb dolors al genoll de tal magnitud que va optar per deixar-ho córrer.
Portava unes 12 hores en cursa i tot i el mal temps em trobava prou bé. Abandonava Azpeitia recuperat definitivament de la "pájara" inicial i amb força per afronyar els 115 km restants.

 
Tocava pujar a Ernio a a la cota 1.078 per tornar a baixar fins Tolosa, primer avituallament gran. Portava 18 hores en cursa, o sigui eren les les 12:00 i poc del migdia. Tocava menjar bé i canviar-se de roba ja que venia un dels plats forts de la cursa, el Txindoki en plena serra d'Aralar. Ja sabíem que havíen neutralitzat el cim per les condicions meteorològiques però tot i així al coll pujant el Txindoki realment feia molt mal temps: vent, boira pixanera, sensació tèrmica molt baixa (d'això us en pot parlar bé la Montse...).
La pujada se'm va fer amena ja que em vaig ajuntar amb a un parell de vascos i l'anavem fent petar, en May i en Ricardo Cabanillas de Tolosa i des d'aquí agrair que ens acompanyessin en David el fill d'en Ricardo i un amic seu en Raul fins al coll del Txindoqui. A partir del coll fotia un fred que pelava i això que vaig passar per allà de dia (a les 19:00 més o menys). Fins l'altre cim, el Ganbo les condicions meteorològiques van ser molt dures, per aquest motiu vaig intentar apretar una mica i descendir al més aviat possible ja que tot i ser juliol i estar a 1.400 m. d'alçada fotia un fred que pelava.
El següent avituallament sòl·lid era a Lizarrusti, eren les 22:00 hores i portava unes 28 hores en cursa, el cansament ja es feia notar, estava al km 115 i a 15 km d'Etxegarate. Aquells 15 km sense cap mena de dubte van ser els més durs, per mi i per la majoria. És la segona nit, és un tram molt monòton (tobogans de pista ampla gairebé tot recte), va ploure tota la nit, el camí estava inpracticable pel fang (no es podia ni sortejar el camí de la quantitat de fang, els peus et quedaven sotarrats fins els turmells). Realment van ser 15 km de batalla psicològica, maleïnt la cursa i maleïnt-me a mi mateix ja que jo ja sabia el que era passar per allà i en aquelles condicions...
Vaig arribar a Etxegarate a les 03:00 destrossat psicològicament, em vaig canviar de roba, vaig menjar, em van curar els peus (tenia les plantes bastant malmeses) i vaig procurar dormir una mica. Tot i treure'm la sòn, vaig agafar fred.
Em quedaven menys de 40 km per arribar de nou a Beasain, així doncs i abans que arrenqués el dia vaig reempendre la marxa per tal de pujar a San Adrián, Aizkorri i Andratx (zona de marató de Zegama). Se'm va fer de dia a l'ermita de San Adrián i si no recordo malament, vaig parar a fer algun cop de cap ja que tenia atacs de sòn, era un tram que anava sol i amb 36 hores a les cames ja pesava tot.
Entre l'Aizkorri i Andratx em vaig trobar amb l'Edu Uribe (company vasc de la TOR 2011 i amb qui seriem companys d'equip al següent repte del 2012: Grand Raid des Pyrenees), vam compartir els darrers km de la cursa.
Vam fitxar plegats a Mutiloa poc després de les 13:00 hores i ara si, va començar a fer bon dia, sortir el sol i fer calor (per acabar de rematar). Anavem bastant tocats i a 10 km de l'arribada em vaig enxufar un gel de cafeïna que em va donar energia suficient per oblidar el dolor de peus, de genolls i arribar corrent fins el final.
Per sorpresa meva, la Montse em va venir a buscar corrent a uns km's de l'arribada i vam fer els darrers km's plegats. Gràcies Montse!!! entre tu i la cafeïna em vau ajudar a acabar prou dignament. Finalment i per sospresa meva vaig esgarrapar uns minuts a l'edició del 2010 i vaig acabar en 45:24:22. Després del calvari que vaig passar: pájara inicial, condicions meteorològiques, fang... no pensava pas fer menys temps que la primera edició.
Deixo que sigui la Montse qui expliqui la seva vivència perquè lo seu si que no té desperdici i alhora mèrit.
Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra... Ho corroboro i de fet... no sé perquè... em sembla que el 2013 hi tornem.
Gràcies bascos!! sou colllonuts!!
Zorionak eta laster ikusiko duzu.
 
 
 

 
 
 
fotos d'Eduardo Uribe FINISHER Ehunmilak2012 Zorionak!