31 de maig del 2013

TRANSVULCANIA 2013


Finalment al llarg de l’abril he fet els deures i he sumat 300 km de carrera a peu. Suficient com per anar a Canàries amb uns mínims per acabar decentment. Dels diferents objectius que m’he marcat al llarg de l’any la Transvulcania és dels que em feia més il·lusió, tant pel renom de la cursa com pel lloc: la “Isla bonita” a l’illa de la Palma. 



Es tracta d’una cursa d’uns 83 km segons la organització tot i que poc fiable (hi ha gent que li surten 74, altres que més i segons el meu fenix crec que uns 80, ja hi som...) i uns 4.400 m. de desnivell positiu (uns quants més segons el meu fenix... “continuo confiant en la maquineta”). Amb punt de sortida al Faro de Fuencaliente cota 0 i arribada a Los Llanos de Aridane cota 340, assolint el Roque de los muchachos cota 2.426 i seguint la Ruta del Bastón (GR-131) creuant la Caldera de Taburiente baixant fins al Puerto de Tazacorte per rematar la feina pujant 340 metres fins los Llanos. La dificultat principal: la calor i el fet d’ascendir de cota 0 a 2.400 en relativament pocs km.


Seguint amb el nostre periple d’anar cada any a una illa a córrer una cursa: 2010 Mallorca - UTST, 2011 Las Palmas de Gran Canaria - Transgrancanaria, 2012 Menorca -  Camí de Cavalls. El 2013 ens hem decidit a anar a la Transvulcania a l’illa de la Palma a viure una experiència similar a la viscuda a la UTMB en quant a ambient, nombre de corredors ( uns 2.500!), corredors èlit de tot el món però, amb la calidesa d’una illa i d’una gent fantàstica


Només arribar a l’aeroport de Santa Cruz de la Palma ja es respira ambient de Transvulcania i es veuen grans murals i cartells de la cursa per tot arreu.
Hem estat en un apartamentet senzillet a Tazacorte, però amb una piscineta a la part superior de l’edifici, amb vistes a l’oceà i el més important, molt aprop de l’arribada de la cursa.


A la Palma a part de cares conegudes ens hem trobat amb en Toni, la Mònica, l’Oscar i l’Anna i a la nit hem vist el “cuñao”. Per motius professionals no l’hem tornat a veure fins el dissabte a la nit ja acabada la cursa compartint sopar a los Llanos de Aridane.
Hem arribat dijous, el divendres hem aprofitat per anar a la platja, piscina, recollir dorsal i alguna cerveseta que altra.

Dissabte a les tres i poc ens hem llevat i la Montse m’ha acompanyat amb el Fiat  Panda que ha llogat fins el nivell del mar, cota 0, al Faro de Fuencaliente, punt de partida d’aquesta cursa. A la carretera que portava al far s’ha creat un embús ja que ens pocs instants s’han concentrat uns 2.500 corredors entre les dues curses més els respectius familiars. Casualment ens hem trobat amb en Toni, Oscar, Mònica i l’Anna i plegats hem baixat fins baix el corralet. Mentre en Toni i jo esperavem per validar els xips, la Montse per variar, s’ha mesclat amb l’èlit. De sobte l’escolto cridar com una boja i veig en Miguelón votant per allà al mig i en Zigor de The North Face fent-los alguna fotillo. Ja dins el corralet en Depa ajudava que allò fos una festa amb els respectius parlaments d’en Miguelón, Kilian, Emelie, Nuria Picas...



Eren vora les 06:00 i começa a sonar el Thunderstruck de AC/DC, es dóna la sortida i tot déu surt encegat amunt que ens espera una ascensió de prop de 2.000 metres.
La sortida m’ha comentat la Montse que ha estat molt bonica. El fet de sortir de nit, que ens facin pujar serpentejant I l’efecte de tants frontals encesos pujant ha estat molt xulo. 


Prop de les 07.00 he passat pel poble de los Canarios, com cada any una aglomeració de gent espectacular i encara de nit. Aquests canaris i concretament la gent de la Palma ha estat impressionant en tots moments. A tot arreu t’oferien aigua, beguda, aliments i molts ànims. Realment córrer a les Canàries o a Euskadi és una altra història...

Després de los Canarios i fent-se de dia, el paissatge ha començat a canviar i  hem gaudit d’unes vistes molt boniques. Realment el contrast dels pins verds amb la terra negra volcànica és molt bonic. La pujada s’ha fet dura ja que el sòl era tou i perdies tracció però almenys no hi havia grans pendents i a aquelles hores la calor encara no apretava. Un cop a las Deseadas a cota 1.930 hem baixat fins el Refugio del Pilar (meta de la cursa curta i primer avituallament gran), allà hi havia una gentada de por animant o esperant veure els corredors. A partir d’aquell punt hem continuat pujant fins assolir diferents pics a 2.000 m. (Pico de la Nieve, Pico de la Cruz i el Roque de los Muchachos a 2.426m.). A partir del Roque ha començat el llarg descens fins cota 0 al Puerto de Tazacorte, ni més ni menys que 20 km de descens non stop.
A aquestes alçades la calor ja apretava i també el cansament. Al Puerto de Tazacorte a cota 0, una altra festassa de gent, soroll i ànims. 
El darrer tram del Puerto fins los Llanos de Aridane, cota 340, ha estat el més dur de tot, per la calor, pel pendent, cansament...  Sort dels veïns que t'anaven animant i remullant i treies les forces d'on fos. L'arribada realment espectacular, amb catifa vermella i tot.



Aquesta gent fa sentir especial des del primer fins l'últim corredor. Potser per això en 5 anys que porten han passat d'uns 250 corredors a més de 2.500 corredors i això va a l'alça...
Com ha anat dient més d'un pro aquests darrers dies, és una cursa que almenys, s'ha de córrer una vegada ja que és de les que se't queden al disc dur. És com l'UTMB, almenys una vegada!

En breu penjaré una petita mostra en primera persona del que va ser la meva cursa. Bé... si me'n surto amb l'editor de vídeo ja que sóc novell i vaig bastant peix. Aquest any m'he encapritxat d'un nou gadget. Vull compartir i a la llarga poder visualitzar aquests impressionants paisatges que visitem i que si no és en cursa possiblement se'ns passarien per alt. Imatges que a un mateix li queden en els records de per vida (el millor tresor que ens podem endur). Doncs què millor que poder immortalitzar i compartir aquests records... Paro, que ja m'estic posant tendre... salut!! i BE A HERO! 


                
                         
PD: Finalment, la Montse s'ha sortit amb la seva...



16 de maig del 2013

ABRIL AIGüES MIL... I NEUS DEU!


El mes d’abril ha estat el mes de transició (de nou) cap a la muntanya. Després d’un hivern fred, humit i ventós, alguna molèstia que altra, algun refredat i procés víric i algun romanço que altre també, han fet que fins ben entrada la primavera no trepitgés gaire la muntanya.
Així doncs a principis d’abril hem participat (la Montse en la modalitat Half i un servidor en la modalitat Ultra) en la prova que segueix l’anomenada ruta dels Refugis. La ruta que transcorre majoritàriament per les muntanyes de Prades però trepitjant Albarca, Cornudella de Montsant i Siurana.
El recorregut molt bonic, sobretot la part de Siurana i la de la Vall del riu Brugent. Un recorregut prou exigent pels 90 km que compta ja que segons la organització suma uns 4000 i escaig metres de desnivell positiu.
El GPS em sembla que me n’ha sumat més, de fet, bastant més (almenys de desnivell) però perquè o bé encara no el domino prou i no l’acabo de configurar prou bé, o bé, perquè aquests del Garmin han creat un trunyo de “muxo cuidao”. Amb l’orgullós que estava quan vaig adquirir el meu flamant Fenix. Pensava que ja no se’m resistiria cap cursa de més de 12 hores i fins a unes 50 hores. 

                         


Bé... de moment en aquesta ultra  de la Costa Daurada he estat unes 17 hores i uns 20 minuts i pel que fa l’autonomia de la bateria cap problema. Ara... a l’hora de fer les correccions d’alçada i de gravar el recorregut en la modalitat Ultratrac (gravació de punt per minut) crec que no reflecteix correctament la realitat. L’altímetre és baromètric i si varia la pressió atmosfèrica també varien els càlculs en la suma del desnivell o en reflectir l’alçada real a cada moment. El menu de configuració té moltes possibilitats però a l’hora de configurar-lo és poc intuitiu i costa familiaritzar-s’hi. Els diferents sensors que disposa l’aparell es poden calibrar automàticament o manualment i es poden calibrar o bé al principi, o constantment o a demanda de l’usuari. Depenent de l’elecció, el consum de la bateria serà diferent... En definitiva: UN XOU!! Espero familiaritzar-m’hi aviat i treure-n’hi tot el potencial, que sembla que l’aparell el tingui però de moment i xafardejant entre els comentaris de diferents usuaris, és un mar de dubtes i alguns d’aquests aparells ja han donat problemes perquè a causa de la condensació apareix una taca de baf en el centre de la pantalla .

Tornant a la cursa i tal com es titula aquest post hem tingut de tot: molt de fred a la sortida, pluja, solet i una mica de neu i tot.
 Els primers 20 i pocs km, el tram de Prades a Cornudella, han estat molt planers i corredors. Quan estava arribant a Cornudella i veia que anava amb els Jaume’s del Trote m’he adonat que havia sortit massa ràpid. Suposo que després de gairebé 6 mesos sense fer cap prova d’aquestes m’he emocionat... Ja ho he pagat, ja! A partir de Cornudella és on realment començava la cursa i les pujades.
Suposo que rodant en pla no he acusat tant el problema ja que durant l’hivern havia fet asfalt. A l’hora de pujar, si que ho he notat, tant a nivell de cames com d’aire, em faltava aire i més quan encara no fa ni una setmana que surto d’una bronquitis...
A Vilaplana (equador de la cursa) m’he avituallat tant bé que no tirava ni a la de tres. M’he cruspit dues fiambreres de pasta i pujant per Campanilles ho he pagat. Se’m repetia la pasta constantment i m’he notat pesadíssim. A més he parat a tapar-me ja que a mitja pujada s’ha posat a nevar, al cap de poc he hagut de tornar a parar atreure’m roba ja que semblava que sortís el sol. Vaja, que la pujada a la Mussara ha estat distreta.

Finalment he acabat sencer i molt content i satisfet ja que al no poder fer la Marxa de la Selva – Prades no sabia com m’aniria. Ha estat un bon entrenament de cara Canàries i Andorra.



A finals d’abril hem participat a la Marxa de Riudoms la Mola (tant la Monste com un servidor) i tal i com diu el títol de l’entrada hem tingut aigua i neu. A causa del temps no ens han deixat pujar a la Mola. Suposo que ha estat el més encertat ja que ha caigut un bon tou de neu a la zona dels molins. Ha estat molt corredora i molt divertida. M’ho he passat molt bé i també m’he trobat molt bé ja que gairebé l’he feta tota corrent i hi he invertit 5 hores i 29 minuts per fer uns 48 km. Suposo que mica en mica vaig notant els efectes de ser un no fumador. I ara si que ja puc dir que fa un any que sóc NO fumador. No vull atribuir-me cap mèrit, tot i que és el millor que un fumador pugui fer al llarg de la seva carrera de fum,  perquè pensant-ho bé, el que resulta inversemblant és que algú es pugui enganxar a una cosa tan repugnant com és fumar. De fet quan vaig començar a fumar, ja fa uns quants anys, ningú m’hi va obligar i sempre he sabut que no m’aportava cap benefici. El que costa d’imaginar-se i qualsevol persona raonable es pot preguntar: perquè tant de temps?
El que si té mèrit és tota aquella gent que lluita dia a dia per combatre alguna maleïda malaltia que no té cura. Que lluiten dia a dia per viure. Que viuen cada dia intensament sabent que és un dia menys en la seva cursa contrarrellotge. Que ells no han tingut la possibilitat de decidir si volien o no el que els ha tocat viure. Que per més preguntes de perquè a ells i per més precs que facin no acbaràn amb la seva malaltia. Que per molta voluntat que hi posin, (ara per ara) no podran deixar el que ha decidit er el seu acompanyant inseparable.
Per tots ells, el meu reconeixement.