9 de gener de 2013

RESUMINT (3a part i última)


Ara que tinc uns dies de festa acabaré de resumir d'una vegada el que ha estat el 2012. Em vaig quedar amb la Ehunmilak. L'agost tocava el que vindria a ser la cirereta del pastís. Una cursa en modalitat per equips de 240 km i 16.000 m de desnivell positiu a la zona del Midi Pyrenees francès, per entendren's, zona mítica del tour de France (Tourmalet, Aspin...). La cursa és Le grand raid des pyrenees modalitat le Raid.
Hi pendria part amb els amics vascos que el 2011 vam compartir quilòmetres a la Tor des Geants: Edu Uribe, Javier Ugalde i Yosu Artetxe.



I com no, allà ens trobaríem emb els TOReros de casa, bé, els TROteros (Jaume's i Josep Maria).
A aquestes alçades poca cosa recordo de la cursa. El que si recordo és que ens vam retirar i ben pensat és el millor que vam poder fer ja que almenys jo, no estava gaudint.
Ja sabíem on ens fotíem (circuit sense senyalitzar, pocs avituallaments, molts km i molt de desnivell) suposo que una mena de Petite Trote a Leon però enlloc dels Alps, als Piris i un pèl més reduït.
El lloc molt bonic i el poble de Vielle d'Aure tenia el seu encant. El dia de la sortida es pot dir que erem quatre matats, no sé quants vam prendre la sortida però podríem passar per quatre "domingueros" que anem a fer un volt.


Com he dit, el circuit no estava senyalitzat i en l' equip del qual en formava part vaig adoptar el rol de traçador i no pas per la meva destresa en l'orientació sinó perquè era el tanoca que tenia un gps o millor dit un totxo (garmin GPSmap 60csx). L'aparell molt maco, amb topografia a color, un zoom amb molt de detall... però el que hi tenia poca destresa era jo. L'he agafat dues vegades comptades, per fer la porta del cel (allà sí que ens va anar bé) i en aquesta cursa. Abans de sortir em va semblar entendre que deien que alguns tram de la nostra cursa coincidia amb l'Ultra, la de 160 km i aquesta sí, senyalitzada. La qual cosa ens faria una mala passada i de nit.
La sortida va ser ben d'hora pel matí i com no, només sortir, ens van cardar una pujada de 800 positius per aclarar-nos que la cosa no seria plana. Una circumstància més que ens va ajudar a desmotivar una mica més va ser que el circuit no era pas intuitiu, igual seguies un camí o corriol i de sobte et feien pujar o baixar pel dret i si no estaves pendent del track l'acabaves liant. T'obligaven anar continuament pendent de l'aparell dels nassos (almenys als que no ens coneixíem ni la zona ni el territori). Conseqüentment el ritme era molt lent i costava molt vèncer els km.
Al km 10 van ser molt generosos i ens van donar una mica d'aigua per tal d'ascendir a la cota 2.500 (Col de Couradette), baixar fins el Lac Arredoun i tornar a pujar els 2500 de Hourquette de Caderolles. Des d'aquest punt vam planejar i baixar fins el km 30 (parquing d'Oredon) i primer avituallament sòl·lid... si, si... primer avituallament sòl·lid... al km 30...
En aquest punt vam tenir una crisi important, un dels membres de l'equip va tenir un ocellot "pajaron" dels que et deixen sec. No recordo el temps que hi vam estar però suficient com per sortir amb la pressió del tall horari. Val a dir que en aquest punt vaig provar el menjar iofilitzat (una mena de pinso en una bossa que al posar-li aigua calenta en cinc minuts ho tenies a punt) de la casa Overstim's i el cous-cous està deliciòs. Me'n vaig cardar dos o tres bosses.
Finalment vam sortir tots quatre, bé tots cinc, ja que sembla ser que el "pajaron" no el vam deixar. No em situo en el temps però ja era la tarda ben entrada i tampoc recordo en quin km exactament però vam haver de fer gabinet de crisi al costat d'una presa d'un estany ja que l'ocellot dels collons ens estava alentint a tots. Va ser un moment trist però pel bé de l'equip el millor era que continuessim tres i així vam fer. Vam tenir la sort que en aquell punt també hi havia una baixa (desconec si per ocellot o no) i una parella disposats a baixar-los fins el poble amb cotxe.
Així doncs, vam arrencar de nou intentant recuperar una mica el temps ja que el tall horari ens estava vencent i aviat se'ns faria de nit. Vam fer  un collet fins a 2.500 m (Col de Madamete i al arribar a una cabana en un replà vam veure banderoles de la cursa de 160 km. Vam contrastar-ho amb el gps i tot feia pensar que era un tram comú de les dues curses. Vaig pensar, que bé! un descans a la vista ja que ja se'ns havia fet fosc i caminar i haver d'anar seguint el track a l'aparell resultava esgotador. Vam pujar un altre coll  (el Pas de la Crabe) als peus del Pic des quatre termes. Mentre pujavem veiem llumetes de frontals d'altres corredors a la llunyania i pensavem, on van aquests tanoques, tot rient.
Bé, resulta que un cop dalt, ni Pas de la Crabe, ni hòsties en vinagre, qui havia fet el tanoca erem nosaltres (ilusos de seguir unes marques..).
Tornem a tirar avall amb la conseqüent pèrdua de temps i de motivació. L'anhel de ser finisher's cada vegada el veiem més lluny ja que la nostra lluita era contra el temps i allò no ens va ajudar gens i per més inri, que no he pensat a fer-ne esment, a un dels tres, al principi no li funcionava el frontal, buff!.
Un cop superat el Pas vam passar per unes pistes d'esquí suposo que les de la Mongie. Ens trobavem als peus del Tourmalet i del Pic de Midi (punt més alt de la prova). El Pic de Midi estava neutralitzat per mal temps però havíem de pujar un coll (Col de Sencours) a quasi 2.400 m d'altitud. Vam fer números i no ens sortien, ja no estavem en la pomada. Vam desistir de fer el coll i retallar fins el següent avituallament.
Un dels tres i més per nostàlgia que per altra cosa va pujar al col del Tourmalet, els altres dos el vam esperar a peus de la carretera i quan va venir vam fervcap per la carretera fins la Mongie i de la Mongie a Artigues, cap el km 60.
I a Artigues i ja fora de temps va acabar la nostra aventura. Allà com és habitual ens esperava la Montse.
Va ser una experiència nova per mi, participar en equip, amb la dificultat i avantatge que tot és multiplica, les coses bones i les dolentes. No era nou el fet de participar en una cursa sense senyalitzar, ja que la de l'Aneto i el GR-10 tampoc ho estaven, però almenys en les dues seguies un GR. Francament, dubto que hi torni, almenys en la modalitat Raid, ja que el fet d'anar tan pendent del track no em motiva. Si que m'agradaria fer la Ultra e 160 km perquè realment la zona és molt bonica, però temps al temps.
De tornada vam fer una mica de turisme pel Pirineu "manyo", més que turisme vam estar uns dies de relax al càmping Peña Montañesa, als peus del Monte Perdido. Hi vam estar la mar de bé i això que no som de càmpings. Realment la zona del Midi Pirenees i el Hautes Pirenees és molt bonica, de fet tenim pendent tornar-hi i anar a fer alguna ruta al circ de Gavarnie que ens en han parlat molt bé.

                                           *****
 
El setembre tenia intenció de participar en la primera edició de la Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada però una indisposició m'hi va fer desistir a última hora. Si que hi va participar la Montse, en la modalitat HALF i en aquest cas vaig ser jo qui li va fer el seguiment. Serà ella qui n'explicarà la seva experiència.
A finals de mes i a última hora, em van oferir córrer la Ultra Cavalls del Vent ja que l'Álvaro no hi podia anar. Vaig accedir a fer-la ilegalment. A Bagà vam coincidir amb amics i companys OT: el Narcís, l'Albert i les Roses. Malaurada cursa! al refugi de Prat d'Aguiló em vaig retirar i sens dubte el millor que podia / podíem haver fet (oi Narcís?). Em va fer molta il·lusió trobar-vos al refugi de Cortals de l'Ingla (Assumpta i Bodi) No parlaré de les circumstàncies, conseqüències i resultats de la cursa ja que ja ho ha fet molta gent. Un accident lamentable, DEP 3a.
 
 
                                           *****
 
A l'octubre i per tercer any consecutiu vam participar en equip la Montse, l'Antonio i un servidor a la Ultra Trail Serra de Montsant. En aquesta ocasió la Montse va punxar a Cabacés per dolències a la planta del peu (una fascitis plantar segons el podòleg que hi havia a l'avituallament). Vam seguir l'Antonio i jo i vam acabar ben xops. L'organització i amb bon criteri va neutralitzar el tram de la serra major perquè va fotre un xàfec de collons.

                                                                 *****

Ara sí!! diria que ja he deixat el diari al dia. Des del Montsant que hem aparcat una mica les tirades llargues en muntanya. Ara és temps d'asfalt i de pensar en quins merders ens fotrem aquest 2013, que de moment, encara ens queda il·lusió i salut per enredar-nos. Mentrestant, la setmana que ve, la primera i única marató d'asfalt de l'any. Salut i bon any a tothom!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada