El mes d’abril ha estat el mes de transició
(de nou) cap a la muntanya. Després d’un hivern fred, humit i ventós, alguna
molèstia que altra, algun refredat i procés víric i algun romanço que altre
també, han fet que fins ben entrada la primavera no trepitgés gaire la
muntanya.
Així doncs a principis d’abril hem participat
(la Montse en la modalitat Half i un servidor en la modalitat Ultra) en la
prova que segueix l’anomenada ruta dels Refugis. La ruta que transcorre
majoritàriament per les muntanyes de Prades però trepitjant Albarca, Cornudella
de Montsant i Siurana.
El recorregut molt bonic, sobretot la part de
Siurana i la de la Vall del riu Brugent. Un recorregut prou exigent pels 90 km
que compta ja que segons la organització suma uns 4000 i escaig metres de
desnivell positiu.
El GPS em sembla que me n’ha sumat més, de
fet, bastant més (almenys de desnivell) però perquè o bé encara no el domino
prou i no l’acabo de configurar prou bé, o bé, perquè aquests del Garmin han
creat un trunyo de “muxo cuidao”. Amb l’orgullós que estava quan vaig adquirir
el meu flamant Fenix. Pensava que ja no se’m resistiria cap cursa de més de 12
hores i fins a unes 50 hores.
Bé... de moment en aquesta ultra de la Costa Daurada he estat unes 17 hores i
uns 20 minuts i pel que fa l’autonomia de la bateria cap problema. Ara... a
l’hora de fer les correccions d’alçada i de gravar el recorregut en la
modalitat Ultratrac (gravació de punt per minut) crec que no reflecteix
correctament la realitat. L’altímetre és baromètric i si varia la pressió
atmosfèrica també varien els càlculs en la suma del desnivell o en reflectir
l’alçada real a cada moment. El menu de configuració té moltes possibilitats
però a l’hora de configurar-lo és poc intuitiu i costa familiaritzar-s’hi. Els
diferents sensors que disposa l’aparell es poden calibrar automàticament o
manualment i es poden calibrar o bé al principi, o constantment o a demanda de
l’usuari. Depenent de l’elecció, el consum de la bateria serà diferent... En definitiva:
UN XOU!! Espero familiaritzar-m’hi aviat i treure-n’hi tot el potencial, que
sembla que l’aparell el tingui però de moment i xafardejant entre els
comentaris de diferents usuaris, és un mar de dubtes i alguns d’aquests
aparells ja han donat problemes perquè a causa de la condensació apareix una
taca de baf en el centre de la pantalla .
Tornant a la cursa i tal com es titula aquest
post hem tingut de tot: molt de fred a la sortida, pluja, solet i una mica de
neu i tot.
Els primers 20 i pocs km, el tram de Prades a
Cornudella, han estat molt planers i corredors. Quan estava arribant a
Cornudella i veia que anava amb els Jaume’s del Trote m’he adonat que havia
sortit massa ràpid. Suposo que després de gairebé 6 mesos sense fer cap prova
d’aquestes m’he emocionat... Ja ho he pagat, ja! A partir de Cornudella és on
realment començava la cursa i les pujades.
Suposo que rodant en pla no he acusat tant el
problema ja que durant l’hivern havia fet asfalt. A l’hora de pujar, si que ho
he notat, tant a nivell de cames com d’aire, em faltava aire i més quan encara
no fa ni una setmana que surto d’una bronquitis...
A Vilaplana (equador de la cursa) m’he
avituallat tant bé que no tirava ni a la de tres. M’he cruspit dues fiambreres
de pasta i pujant per Campanilles ho he pagat. Se’m repetia la pasta
constantment i m’he notat pesadíssim. A més he parat a tapar-me ja que a mitja
pujada s’ha posat a nevar, al cap de poc he hagut de tornar a parar atreure’m
roba ja que semblava que sortís el sol. Vaja, que la pujada a la Mussara ha
estat distreta.
Finalment
he acabat sencer i molt content i satisfet ja que al no poder fer la Marxa de
la Selva – Prades no sabia com m’aniria. Ha estat un bon entrenament de cara
Canàries i Andorra.
A finals d’abril hem participat a la Marxa de
Riudoms la Mola (tant la Monste com un servidor) i tal i com diu el títol de
l’entrada hem tingut aigua i neu. A causa del temps no ens han deixat pujar a
la Mola. Suposo que ha estat el més encertat ja que ha caigut un bon tou de neu
a la zona dels molins. Ha estat molt corredora i molt divertida. M’ho he passat
molt bé i també m’he trobat molt bé ja que gairebé l’he feta tota corrent i hi
he invertit 5 hores i 29 minuts per fer uns 48 km. Suposo que mica en mica vaig
notant els efectes de ser un no fumador. I ara si que ja puc dir que fa un any
que sóc NO fumador. No vull atribuir-me cap mèrit, tot i que és el millor que
un fumador pugui fer al llarg de la seva carrera de fum, perquè pensant-ho bé, el que resulta
inversemblant és que algú es pugui enganxar a una cosa tan repugnant com és
fumar. De fet quan vaig començar a fumar, ja fa uns quants anys, ningú m’hi va
obligar i sempre he sabut que no m’aportava cap benefici. El que costa
d’imaginar-se i qualsevol persona raonable es pot preguntar: perquè tant de
temps?
El que si té mèrit és tota aquella gent que
lluita dia a dia per combatre alguna maleïda malaltia que no té cura. Que
lluiten dia a dia per viure. Que viuen cada dia intensament sabent que és un
dia menys en la seva cursa contrarrellotge. Que ells no han tingut la
possibilitat de decidir si volien o no el que els ha tocat viure. Que per més
preguntes de perquè a ells i per més precs que facin no acbaràn amb la seva
malaltia. Que per molta voluntat que hi posin, (ara per ara) no podran deixar
el que ha decidit er el seu acompanyant inseparable.
Per tots ells, el meu reconeixement.
Molt bona crònica Enric!
ResponEliminaI millor reflexió encara al final del escrit!
Gràcies Pere. A vegades no veiem més enllà del nostre melic i ens queixem de mena però crec que som molt afortunats.
EliminaPer cert un dia d'aquests a veure si em dónes algunes classes de GPS perquè vaig bastant peix, jejeje