20 de desembre de 2011

TOR DES GEANTS 2011 PART 6

Un quart d'hora abans hauríen sortit en Javier, l'Edu i en Manel, companys amb qui m'hi afegiria al cap de poc temps. La quarta etapa aparentment i realment era la més suau (39 km i 2.601 m. positius), eren dos colls. El primer col Pinter, el vaig fer de dia, una ascensió duns 1.400 positius en uns 11 km, per anar calentant... per cert... continuava fent calor. No recordo en quin punt del coll em vaig unir als amics mencionats. La qüestió es que vam arribar plegats al refugi de Crest als voltants de les 22:40. En Manel Balet el vaig conèixer durant la cursa, l'home de la Pilar, que també havia iniciat la Tor però per culpa d'una antiga lesió va haver de deixar-ho córrer. En Javier i l'Edu són els famosos vascos, l'Edu el vaig conèixer durant la Tor i en Javier el vaig conèixer a la Núria- Queralt 2011. La veritat és que vam fer un "grupetto" molt maco.


Una dada curiosa és que quan vaig sortir de Gressoney anava en la posició 185, de la 334 que hauria anat a Valgrisenche. Aquest avançament de posicions no es deu en cap pas a un augment del ritme sinó més aviat a que cada dia hi havia més abandons. Ja portavem 84 hores de cursa i 216 kms. Com vaig dir a aquestes alçades, se m'escapen alguns detalls i no ho recordo pas tot, el que si recordo però, és que ja ens movíem per inèrcia. Posaré la definició que el diccionari en fa d'inèrcia perquè resulta bastant curiosa:   Resistència de la matèria a modificar el seu estat de repòs o moviment.  
Els tres primers dies, a mesura que passaven les hores, els km's i l'acumulament de desnivell el cansament també anava en acumulació, però a partir del dimecres, o el que vindria a ser el mateix, quan ja portes tres dies patejant tot el sant dia, el cansament lògicament encara l'arrossegues però sembla que experimentis una transformació; et mous per inèrcia. És una experiència difícil d'explicar però si més no bastant curiosa. Són d'aquelles situacions on experimentes la capacitat humana. Et desdius de la conciència, del que la ment t'insta a fer o deixar de fer i simplement ho fas. Perquè? bé, en aquest cas és fàcil, un repte. La conclusió que en trec és que són instints bàsics com la capacitat d'adaptació o la necessitat de supervivència. Valgui la redundància, deixaré aquest tema perquè tot i que em basi en fets empírics això no és cap tesi, ni treball, és simplement un diari i vaja... crec que ja estic patinant massa. Bé el que tots els que fem aquest esport sabem que la ment no té límits o aquests estan més enllà i podem estrènye'ns la closca una mica perquè el nostre cos de per si és bastant dropot, jejeje.

No sé si va ser al refugi de Crest, no ho recordo exactament i per això em sap greu perquè es digne de menció. Ens van cuidar com a senyors, ens vam entaular els quatre a una taula amb tovalles, coberts, plats i ens vam menjar un plat de macarrons espectacular. Ens van donar les millors atencions i a part el refugi era petit però molt acollidor i molt bonic. Suposo que va ser Crest, em baso en la foto de l'Edu (la que he penjat per aquí a baix) per la franja horària. Ja dic, em sabria molt greu equivocar-me perquè realment ens van cuidar molt bé i altra vegada, de franc. Quin luxe!. Després de recuperar energies vam continuar, era una etapa relativament curta i teníem ansia de km's.
Era de nit i no veiem el que ens envoltava però ja sabíem que ens trobàvem als peus del Mont Rosa.
Ja havíem gaudit del Mont Blanc, del Ruttor, del Gran Paradiso i ara ja estavem de tornada per l'Alta Via 1 als peus del Mont Rosa. Vam baixar fins Saint Jacques a la cota 1.700 i km 222, eren les 00:45 i si no recordo malament, vam tornar a menjar. Encara ens faltava l'altre coll (Col di Nana 2770 m.). Se'ns va fer de dia que arribàvem a Cretaz o Valtourneche el que significava fi d'una altra etapa. Vam veure com es feia de dia als peus del Cervino o Matterhorn, això si que no té preu! per tot el demés, MasterCard. Així doncs arribàvem els quatre a les 07:56 del dijous a Valtourneche. Amb el tall horari a ratlla (21:00 de dijous). Ens ho havíem guanyat, ara tocava dormir una mica. No recordo exactament si al llarg de l'etapa vam fer una becaina, però ho dubto.


Aquestes fotos són de l'Edu Uribe, company de fatigues de la Tor 2011




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada