PREPARACIÓ TOR DES GEANTS 2011

Primer de tot vull aclarir que les paraules que segueixen el present escrit no són fruit de la necessitat d’enaltir el meu ego. Tot i que em sento molt orgullós d’haver acabat aquesta gesta, el motiu d’aquestes línees és per si algú està interessat en fer la Tor pugui tenir les referències d’un simple mortal, que es lleva cada dia per anar a treballar, que practica aquest “esport” com una simple afició, que no segueix dietes miraculoses, ni un pla d’entrenament definit i que entrena quan pot i quan vol.

Des d’aquí i si és d’interès per algú, vull animar a tothom a emprendre aquesta aventura, que tot i no ser fàcil, és molt bonica i les sensacions i  emocions que t’aporta, almenys a mí, m’ha fet créixer una mica com a persona.

D’entrada i per la gent que pensi que és una prova destinada per a superhomes, per a inhumans... que s’ho tregui del cap. Us puc ben assegurar que els que érem allà hem patit, gaudit, rigut, plorat, vist, sentit, escoltat, emocionat, menjat, pixat, cagat... com ho fa el nen més innocent. Una dada bastant significativa: la mitjana d’edat dels participants a la Tor 2011 era de 45 anys i el més veterà 72 (per cert finisher). Per tant queda palès que d’atletes superherois no n’hi havia gaires.

Bé, dit el dit, deixaré constància de com he preparat aquesta prova i així d’aquí uns anys, si tinc accés a aquestes línees pugui riure una estona que tal i com indica el títol d’aquest bloc no deixa de ser un diari, on la Montse, la Lola i jo, hi expliquem les nostres vivències (esportivament parlant).

La preparació tot just comença la darrera setmana de setembre de 2010. Com sabeu, el 2010 vaig anar a la primera edició de la Tor però em vaig acabar retirant a Niel (km 187) per dolor al genoll i per la pressió del tall horari. Només retirar-me, em va faltar temps per anar a comprar un paquet de tabac. Dotze dies abans de començar la Tor, o sigui el 30 d’agost de 2010 havia deixat de fumar per afrontar la prova. Bé, com podeu comprovar, disciplina i rigor, valors importants en l’esport, brillen per la seva absència en el meu cas. La idea era deixar de fumar en acabar l’any.

...i un nap! He fumat aquest 2011 a un ritme d’unes 15 repeticions diàries (15 cigarrets diaris) fins el 15 d’agost.

El 15 d’agost, se’m devia aparèixer la mare de Déu d’agost, la qüestió, és que des de les 23:00 hores del dia 15 d’agost de 2011 que no provo un cigarret i segons l’aplicació informàtica QUITOMETRO, aquests són els meus guanys en aquest just moment:

-         111,76 euros estalviats

-         620,88 cigarrets no fumats

-         1 mes, 1 setmana i 19 hores sense fumar

-         3,73 grams de nicotina que no he consumit

-         37,25 grams de quitrà que no he consumit

...Seguiré informant. Si em sento orgullós d’haver acabat la Tor, no me’n hi sento menys d’haver deixat de fumar (possiblement el millor que pugui fer un fumador en aquesta vida).

Seguint amb la meva particular preparació, retorno al setembre de 2010 quan em vaig retirar. El primer pensament, és el de no acceptar la realitat i dir: JO AQUÍ NO TORNO!

Però quan passa una setmana i analitzes el què ha passat, el perquè, el com... te n’adones d’una punxada que et provoca una espina que portes clavada i no és res més que això el que t’hi fa tornar.

Ja m’havien dit que aquest “esport” era una droga / una malaltia. De fet ho he comprovat i ara ho puc afirmar. Encara recordo l’any 2008 que la meva germana em va enredar per fer la CCC (Courmayeur-Champex-Chamonix). Quan la vaig acabar, vaig sentir una sensació de felicitat immensa però alhora tenia la sensació que havia fet la “germana petita”. Així doncs, el 2009 vaig tornar per fer l’UTMB Ultra Trail del Mont Blanc. Acabar la UTMB sí que va ser una experiència única. El 2010 em van posar al cap la Tor des Geants i totes les curses / travesses que vaig fer al llarg de l’any no deixaven de ser entrenaments per aquesta cursa. Fins i tot la Ehunmilak (100 milles del País Vasc), una cursa més dura que la UTMB (per km i desnivells) perdia una mica la seva magnitud ja que el punt de mira estava en la Tor. L’abandó a la Tor 2010 va ser una davallada. Però des del mateix mes de l’abandó vaig tenir clar que el 2011 hi tornaria i des de llavors que he dedicat bona part del meu temps a preparar aquesta prova. Mireu si es greu la malaltia, que aquest 2011 he renunciat a compromisos socials (amistats / familiars) per tal de preparar o participar a la Tor 2011. No esmentaré el tipus de compromisos per no entrar a fer judicis de valors. Realment és una malaltia i és degenerativa!! Però d’alguna cosa s’ha de morir...

Així doncs, ja retornat a casa, rumio com afrontar una cursa de 330 km i de 24.000 m. de desnivell positiu. La veritat és que no hi ha gaire cosa escrita però el que tinc clar és que hauré de fer molts km i molt de desnivell.

Per començar, DESCANS!! Encara que m’he retirat, 187 km i uns 15.000 m. de desnivell positiu no és “moco de pavo” i s’ha de descansar

Així doncs fins gairebé el 15 d’octubre de 2010 vaig estar parat.

El 15 d’octubre vaig participar amb la Montse a la

 - Ultra Trail Serra Montsant (97km i uns 3.700 m. de desnivell positiu)

Sensacions molt bones, ritme tranquil i cap dolor al genoll.

A partir del novembre, deixo la muntanya i faig rodatges per asfalt. A mitjans de novembre participo a

 - Marató Costa Daurada (42,195 km) 03:37 hores (el tabac no em permet anar més ràpid i millorar la meva marca 03:30:00 (Marató Barcelona 2008).

Durant tot l’hivern  combino carrera a peu amb dues classes setmanals de spinning (l’spinning m’ha anat molt bé pel genoll).

La primera setmana de desembre participo a la meva primera prova de resistència en ruta:

 - 6 hores de Calella

En total faig 61 km, 9è de la general i 1r de la categoria (estic sorprès i tot). Aquest any hi torno!!

2011

Aquest any tenia l’idea de fer una o dues ultra/es al mes (de 70 a 100 km) per tal d’acumular kilòmetres. O sigui que les ultres serien els veritables entrenaments i durant la setmana recuperació i alguna tirada que altra.

Durant el gener i el febrer rodatges bastant suaus.

Gener uns 60 km en total

Febrer uns 155 km en total

Març (270 km)

-         Transgrancanaria (123 km i 8.500 m. de desnivell total acumulat)

-         Ultra trail les fonts (102 km i 5.000 m. de desnivell positiu en tres etapes)

Abril (167 km)

-         Marxa de resistència 24 hores de Llançà (80 km i 2.900 m. de desnivell positiu)

-         Marxa Riudoms- la Mola- Riudoms (54,9 km i 2.950 m. de desnivell acumulat)

Maig (267 km)

-         Ultra trail Barcelona (110 km i 4.500 m. desnivell positiu)

-         Almogàver autosuficient (67,7 km i 2.820 de desnivell positiu)

Juny (102 km)

-         Ruta del Císter en BTT (110 km i 3.000 m. de desnivell positiu)

-         Fredes – Paüls (48,5 km i 1.500 m. de desnivell positiu)

Juliol (254 km)

-         Núria- Queralt (92 km i 5.000 m. de desnivell positiu)

-         Ultra trail Andorra – la Ronda dels Cims “DNF” (retirat a Pas de la Casa km 131)

Agost (192 km)

-         Travessa Borges Montblanc (51,4 km i 1.200 m. de desnivell positiu)

Bé, com veieu els kilòmetres no són cap disbarat ni molt menys, més aviat al contrari. Considero que és molt més important la preparació psicològica que no pas la física. Com és prepara la part psicològica? ...ni p... idea! S’ha de ser una mica “massoca”  i sonat (però només cal veure els desgraciats que fem aquestes coses i ajuda a comprendre-ho una mica...)

IN BOCCA AL LUPO

Tenia ganes de fer aquesta entrada abans d'entrar en matèria amb l'experiència Tor per tal d'explicar el significat de l'expressió italiana "In bocca al lupo".

De fet, aquesta frase feta, tot i haver-la escoltat i mencionat al llarg de tota la Tor, no em venia de nou. Mirant algun vídeo de l'ultramaratonià Marco Olmo se n'hi feia esment i ja em va encuriosir. La traducció literària és "en la boca del llop" però s'utilitza per desitjar bona fortuna o sort a algú que s'ha d'enfrontar a una prova dura o perillosa, d'aquí ve la traducció literària en la boca del llop.

L'origen de la frase:
Algú diu que prové del llenguatge dels pastors on el llop és considerat com un animal perillós ja que es menja les ovelles.
En canvi altres diuen que prové del llenguatge dels caçadors, en el que matar un llop era un acte prestigiós i s'utilitzava aquesta frase per desitjar una bona caça.

Doncs això, quan a Itàlia et diuen "in bocca al lupo" és per desitjar-te bona sort, que et vagi bé, que tinguis bona fortuna... i el que s'ha de respondre és "crepi" o bé "crepi il lupo".

Bé, un cop fet l'aclariment, em posaré a escriure el que ha estat aquesta aventura i ho estructuraré en dues parts. Una que constarà de l'any previ a la cursa (preparació) i l'altra que constarà de la cursa en sí.

AQUEST ANY SÍ!

Aquest any sí !
Ja puc dir que sóc

FINISHER TOR DES GEANTS 2011

amb un total de 132 hores i 28 minuts i en 149 posició.
Gràcies a tots/es pel seguiment i suport.
Aviat penjaré unes linees i fotos.
Fins aviat

ALEA JACTA EST

S'està acabant l'estiu i s'acosta l'hora de gaudir (vacances!!!). Pel que fa l'agost a part de calurós i molta xafogor tant la Montse com jo hem fet alguna coseta que altra. Per una banda i juntament els companys troterus i amb en Marc OT, el cap de setmana del 20 d'agost vam anar a fer una volteta pel Parc Nacional d'Aigüestortes.
En principi havíem de fer una volta dissabte i una altra el diumenge i es tractava de fer un bucle o un vuit per les muntanyes on transcorre la carros de foc. Finalment ens vam "rajar" o més ben dit, em vaig "rajar" i amb la volteta del dissabte ja en vaig tenir prou. Aquí us poso l'altimetria i la zona per la que vam brandar encara que no surt tot el recorregut. És lo que té el forerunner 305, que amb 12 horetes en té prou...

 

Finalment ens va sortir una volta d'uns 42 km i uns 3400 + "grosso modo". Vàrem sortir el dissabte a les 06:10 de l'aparcament d'Espot on ja no deixan avançar amb vehicle particular i vam pujar cap al refugi d'Ernest Mallafré. Refugi d'Estany Llong, Coll de Contraix (2745 m.). En aquest punt els compis van anar a fer el cim del Contraix, mentre la Montse i jo feiem la mona per les tarteres del Contraix, ja que ens vam equivocar de coll. Baixem cap al refugi de Ventosa i Calvell, mengem una mica i seguim pel Port de Caldes fins el refugi de Colomers. En aquest punt agafem el Port de Ratera fins el refugi d'Amitges i des d'aquest punt ja retornem a l'Estany de Sant Maurici i el punt de sortida.

Bon entrenament en bona companyia i per part meva últim entrenament en alçada abans la Tor Alea jacta est.

L'última setmana d'agost hem estat a les Borges blanques per tal de participar a la III Travessa Borges Montblanc una travessa de 51,4 km i uns 1.200 m+. Molt corredora i molt de color verd (OT POWER). Divertida i ràpida amb molt bones "sensations" per part de la Montse amb 07:15 hores i per part meva amb 05:09 hores. Esperarem la crònica de la Montse ja que com de costum, ella va fer amics, en Xavi de Flix i no sé qui més, ella coma la San Miguel...
 Comença a notar els resultats ara que he deixat les sèries.....   

                                                                                  ...15 cigarrets al dia era una càrrega molt dura

 

A falta d'una setmana per la Tor, ja es pot dir que el peix està venut, la carn d'olla està servida o que ja podem tirar l'aigua a l'arròs. O sigui, d'aquí una setmana, sant tornem-hi. A passar son, cansament, dolor, fred, gana, hores de solitud, de pujar, de baixar, de patir, de gaudir.... com mola!!!

i què millor que uns vídeos que va fer la Montse l'any passat, previs a la sortida, per vibrar una mica.

Cronoescalada La Mola

La Montse ens relata:

El dia 13 d'agost em vaig aventurar a realitzar la meva primera cronoescalada. Sempre intentant superar els meus propis reptes, amb l'ajuda de l'Enric, que em va acompanyar a fer els meus entrenaments setmanes abans. Vaig aconseguir un temps de 49 minuts. Uns 49 minuts de molta calor i molt patiment, ja que, a diferència de les curses, on acostumo a tenir alguns moments de baixar ritme i recuperar, aquí no disposava d'aquests instants. La calor era extrema tot i sortir a les 6 de la tarda i la pressió psicològica encara ho era més. Vaig sortir de la plaça de l'Església amb moltes ganes i un sac de nervis a l'esquena. Quan corria per la pista asfaltada (primer tram de la prova) veia tot aquell plegat d'esbarzers carregats de móres, on sempre parava als entrenos i el jefe em fotia pressa i recordava les seves paraules per no caure en la tentació (ja ho veieu, les móres són la meva perdició). Un cop vaig aconseguir arribar a la segona part, la tartera, vaig començar a tenir aquells pensamente de ( QUE COLLONS FAIG AQUÍ! ), però amb pas ferm i decidit vaig continuar amunt. Arribo al km 2,2 i només em quedava superar la paret de roca. Realment, tot i tenir vertígen, és el tram que més m'agrada. Començo a pujar la canal (últim tram) ajudant-me amb les mans i notant com les pulsacions se m'acceleren per moments. Quan vaig veure el senderó que em portaria al castell se'm va obrir la llum, però alhora se'm va tancar l'oxígen de cop. Amb el cor a tope, la llengua a fora i l'ànima dos metres enrere vaig començar a fer un símil de trote que travessant La Mola em va portar fins al castell. Ho vaig aconsseguir!!

Aquell mateix dia, el meu pk, en Pau de 4 anyets, es va estrenar en la seva primera cursa amb el dorsal 122. Una cursa de 150m on va quedar primer classificat. Orgullosa d'ell, pel seu esperit lluitador, li vaig dedicar la que va estar la meva primera Cronoescalada.

ANDORRA ULTRA TRAIL 2011

El cap de setmana del 15 al 17 de juliol la Montse i un servidor vàrem retornar a Andorra per tal de córrer dues proves de l'Andorra Ultra Trail Vallnord. El 2010 ja hi vàrem ser, la Montse va complir els deures realitzant la "trail", patint a la pujada al Comapedrosa i les inclemències d'una tempesta. Jo, anava a fer la "ultra" (112 km i 9.800 m.+) però aproximadament al km 40 (Margineda) em retirava ja que tenia el tall horari bastant a sobre i el cansament era evident.
Aquest va ser el motiu perquè en aquesta edició del 2011 tornéssim els dos (més que res per la meva tossuderia de treure'm l'espina clavada d'haver abandonat).

En aquesta ocasió, la Montse repetia la "trail" (35 km i uns 2.500 m.+) i jo tenia l'intenció de fer la nova prova "la ronda dels cims" (170 km i 11.900 m.+). La Montse va tornar a fer els deures, ella mateixa en farà la ressenya i jo vaig tornar a punxar (aquesta cursa és la meva maledicció...)

ronda dels cims

trail

Aquí va el relat de la meva experiència a la ronda:
D'entrada, i tot i haver-me retirat, em quedo en la part positiva. No, sense el mal regust d'haver d'abandonar una cursa i més aquesta, que repetia per tal d'acabar els deures, però no ha pogut ser.
El principal error ha estat el ritme, que hauria d'haver estat un pèl més alt. Tot i així tampoc sé si l'hauria aguantat massa més alt... Però està clar que he comès el mateix error que l'any passat i aquesta cursa en concret, a part que el recorregut és tècnic i exigent, t'obliga a portar un ritmet alegre. Segons càlculs es podia finalitzar a un ritme d'entre 3 a 3,5 km per hora, contant algunes parades de poca estona en els avituallaments. Lògicament al principi, el ritme és una mica més alt i fa que agafis confiança i et relaxis en els avituallaments. A mesura que passen les hores i els kms., aquests costen més de passar i a part venen les temudes "pajares", els atacs de son... i això fa que el temps de tall es vagi escurçant.
Va ser una cursa en la que vaig provar alguna cosa nova però que tampoc em va convèncer gaire, la primera i pensant de cara la Tor:
 - Vaig estrenar el compartiment frontal de la motxil·la Raidlight (Pack avant equilibre), quan realment no feia falta, ja que el material m'hi cabia de sobres a la motxil·la i vulguis o no, és un pes extra. Evidentment no atribuiré la culpa del meu abandó a la butxaqueta frontal, però ja era un pes superflu.
- Vaig fer algun invent per gestionar la son (un altre dels meus punts febles) i va consistir en què quan em venia un atac de son, (me'n van venir més d'un, sobretot a partir de la segona nit) parava on fós a dormir cinc minuts i arrancava de nou. Quan em depertava em notava més desvetllat però un cop menjava alguna cosa i tenia aliment a l'estómac em tornava a venir la son. Considero que el més efectiu i si t'ho pots permetre és parar i dormir unes dues horetes. No vaig recórrer a la cafeïna en comprimits, que potser per les característiques d'aquesta cursa, m'hagués tret algun atac de son de la segona nit (però això ja no ho sabré....). Evidentment de cara la Tor no faré paradetes de cinc minuts sinó, si que ho porto clar i això que els talls horaris de la Tor són un pèl més flexibles.

Bé, la part positiva que en trec i que la valoro molt positivament, d'entrada, no deixa de ser un molt bon entrenament (131 km i suposo que uns 9.000 m.+). Em fot haver de recórrer a la frase: ha estat un bon entrenament, un entrenament de qualitat.... quan en realitat ha estat una derrota. Però bé, tot i que fot, què i guanyo? o què hi perdo? En fi, no val la pena amoïnar-s'hi gaire. Sempre puc dir que el meu objectiu és la Tor però que collons!, si vaig a una cursa és per acabar-la i per tant Andorra també era un objectiu...
El que em dóna més tranquil·litat de tot això és que no m'he lesionat i tot i que vaig plegar exhaust físicament no arrossego seqüeles i no he perdut per res la motivació d'anar a donar-ho tot a la Tor.
En aquesta batalla, qui m'ha vençut és el cap i més que probablement el sentit comú.
Arribava a Pas de la Casa (km 131 aprox.) cap a les 04:00 del diumenge (44 hores de cursa) allà em trobo a la Montse i em comenta que estan informant a la gent que per arribar a Incles ( uns 10 kms i uns 800 m.+ i tall horari a les 08:00) ho tenen una mica magre. És en aquest punt quan apareix el dimoniet que portem dins el cap i no para de dir-me: nen! deixa-ho estar que en 4 hores dubto que arribis!. Faig càlculs i l'angelet insensat que també portem dins el cap em diu: si apretes una mica, pots arribar, un cop allà podràs dormir una horeta bona i tindràs gairebé 11 hores per acabar els 25 - 30 kms. restants!!
Conclusió: el dimoniet es menja l'angelet insensat amb patates i jo li faig cas i ho deixo estar. Cal dir però, que el dimoniet tenia algun argument que altre:
Feia ja una bona estona que (jo)  tenia mal de gola (similar a la sensació de les engines) suposo que perquè vaig veure molta aigua i molt fresca dels rius que anava creuant i si sumes cops de fred espontanis va fer que arrossegués molèsties a la gola.

Bé, per acabar la crònica de la meva retirada, només em queda dir que estic content perquè si comparo la retirada de l'any passat amb la d'enguany, aquesta ha estat més profitosa.
Ni he tingut dolors als genolls ni els tinc ara (a diferència de l'any passat) tampoc he hagut de recórrer a les drogues (ibuprofenos...).
A part els kms. i desnivell realitzats no és el mateix el d'enguany que l'any passat.
He compartit bons moments amb la gent de Tortosa (Karim, Carlos i Paco) i els del Trote (Jaume, Josep Maria i Àngel) amb tots ells, també batallarem a la Tor.
Felicitar els companys d'Obrint traça i especialment la setena posició del Marc a la ronda i la tercera posició de la Mar a l'ultra iniciàtic.
I com no!! agrair el suport incondicional, la paciència, el seguiment.... de la Montse que el dia abans de fer la trail enlloc d'estar reposant a l'hotel em va fer el seguiment, ens va convidar a una cervesa a tota la comitiva tarragonina en un avituallament em sembla que a Arcalís i que després d'haver acabat la trail i estar rebentada... Encara va agafar el cotxe, va pujar cap a Pas de la Casa entre les 00:00 i les 01:00 hores i va esperar que arribés a les 04:00 per portar-me cap a l'hotel. L'únic que puc dir-te Montse és GRÀCIES, GRÀCIES I MOLTES GRÀCIES.....

Si tornaré a Andorra... doncs ara mateix continuo pensant NO!. Però mai es pot dir mai....
tot i que ara mateix estic saturat de curses, d'ultres.. i l'únic que tinc el cap és d'aquí 50 dies intentar acabar la Tor.

La Montse ens relata:

Jo no m'extendré gaire en el meu relat, ja que, en aquesta ocasió, el gran protagonista va ser l'Enric per la duresa de la prova. Un any més em decideixo a pujar el temut Comapedrosa, aixó sí, amb la fabulosa companyia d'en Vadó, gracies a ell vaig superar la meva por. Aquest any sense atacs de vertígen, llamps, llàgrimes i demés... Fins i tot vàrem baixar temps i vam xalar d'allor més, amb moments de tota mena, és clar. També vam trobar a faltar a en Loren (company comapedrosístic de l'any anterior) al que vam recordar simpàticament quan pujavem aquelles pedrotes....

Si jo tornaré una altra vegada? Doncs a l'Enric li dic que no hi torno mai més, però en el fons ho tornaria a repetir tantes vegades com fes falta... És una experiència inoblidable.

NÚRIA - QUERALT 2011

Acabat el juny, torno a la càrrega. El juny el volum de quilòmetres i curses ha estat suau ja que el maig ja vaig castigar prou el cos i sabent el que em venia el juliol no era per passar-se gaire. Així doncs pel que fa el juny, amb la Montse vam fer la ruta del Císter en BTT i una setmana després, el dia 18, vam fer la Fredes - Paüls (46 km 1.500 m+ i 2.300 m-). Bé, la Montse per problemes gàstrics va haver de deixar-ho córrer al km 25 a Caro.

Només començar el juliol, la cosa ja canvia, s'han acabat les curses / ultres arràn de costa i desnivells moderats per donar pas a l'alta muntanya, altimetries de vertígen, cotes per sobre de 2.000 m., companyia de vaques, de merdes de dos pams, de cavalls, de prats sense arbres, de tarteres, de canviar la motxil·la minimalista de Salomon per l'Endurance de Raidlight, de portar indubtablement els pals... En fi, ha arribat l'hora de la veritat.

I què millor que començar el juliol amb la Núria-Queralt, la clàssica de les clàssiques a Catalunya.

Ha estat la primera vegada que hi participo i la veritat és que és molt bonica i molt recomanable, per alguna raó aquesta era la 21ª edició d'aquesta clàssica.

Aquest any com a novetat, està inclosa dins la I Lliga de curses d'ultraresistència de la FEEC i concretament és la tercera de les cinc ultres que formen part d'aquesta lliga.

La travessa consta de 92 km, uns 5.000 m+ i uns 6.300 m-, se surt des del Santuari de Núria i es finalitza a Berga, el punt més alt és el Pas dels Lladres, cota 2.536 m.

Com que amb la Montse teníem uns dies lliures vam decidir anar a passar la setmana de Sant Pere als Pirineus. Vam començar per l'Aragonès: Sabiñánigo, Torla (autocaravanes, vehicles non grats al PN Ordesa y Monte Perdido), Laspaúles, Ainsa, Benasque i vam continuar pel Català: Vielha, Port de la Bonaigua (amb cremada de pastilles de frens inclosa, baixant el port), Esterri d'Àneu, Sort, la Seu d'Urgell, túnel del Cadí i ens plantem divendres a Queralbs.

Vam fer nit al pàrquing del cremallera ja que l'endemà l'hauríem d'agafar per pujar a Núria.

Dissabte 2 de juliol a les 11:00:00 es dóna el tret de sortida amb el repic de campanes del santuari, prèviament i en la recollida de dorsals saludem cares conegudes com en Marc, en Toni i un parell de vascos, en Xabier i en Javier, que curiosament, amb un d'ells vam acabar junts l'Ehunmilak l'any passat i que ens tornarem a trobar el setembre a la Tor. Em despedeixo de la Montse i en marxa!!!

Només començar ja noto que tinc alguna cosa al ventre que està donant voltes i em donarà algun mal de cap que altre. Inicialment no li dono importància ja que ho associo als nervis previs de cursa i la nit abans ja havia buidat el dipòsit, per tant aquella sensació hauria de desaparèixer en qualsevol instant. Els primers 9 kms resulten còmodes amb puja-baixa suau.

A partir del km 9, la cosa s'anima, ascensió al Pas dels Lladres, 4 kms i 700 m+. Passem de 1.800 m. a 2.536 m. En l'ascensió noto que el monstre que porto a la panxa té ganes de gresca, em sento dèbil i amb dolor al ventre. Busco algun arbre per evacuar-lo quan abans millor, però a més de 2.000 m., d'arbres, més aviat pocs, així que decideixo continuar fins dalt amb els dolors. Un cop a dalt si que ja no puc més i l'únic que veig és un cercle de pedres d'uns 2m. de diàmetre i uns 70 cms. d'alçada, (espai per protegir-se del vent) i no dubto en anar a buidar les meves misèries (em sap greu si algú té pensat refugiar-s'hi ja que hi trobarà un regalet, però això sí que era una emergència!).

"Cosa pudenta fora del ventre". A partir d'aquí vaig pensar que s'hauríen acabat els meus problemes,  jajaja, il·lús de mí...

Començava el descens fins la Molina, uns 1.200 m-, així que em vaig posar a córrer, però notava que encara portava alguna cosa al ventre i corrent em produïa una sensació bastant molesta. Així que quan començaven a divisar-se arbres vaig haver de fer una segona parada obligatòria. Em sentia bastant dèbil, feia unes 4 hores que havia sortit i no havia menjat res. En aquesta segona parada el monstre va sortir en un estat més liquós i vaig pensar que "tururut viola". Tenia una descomposició de cavall, amb dolors i dèbil, però vaig continuar fins la Molina. En aquest punt hi havia avituallament sòl·lid i vaig decidir menjar si no, sí que era carn de canó. En aquest punt, em vaig atrevir bastant ja que les opcions culinàries eren amanida de pasta i gaspatxo. Vaig pensar "from lost to the river", si continuava descomposant-me, poc més duraria i si no menjava, encara duraria menys. Així doncs, em cardo un plat de pasta i un de gaspatxo (amb dos collons mariner!). La qüestió és que vaig assimilar bé el menjar i tot i que tindria una sensació estranya a l'estómac durant bona part de la cursa, no tornaria a treure cap animaló més.

Surto de la Molina, pujant per les pistes d'esquí fins el Coll de Pal (2.112m.). Mica en mica vaig recuperant forces i començo a treure'm del cap l'opció d'abandonar. Una vegada dalt, baixem fins el refugi de Rebost seguint el mateix itinerari que la travessa Cavalls del Vent i arribo a Bagà (meitat del recorregut) amb més bones sensacions. Menjo un plat de verdura, saludo a la Montse i sant tornem'hi. En aquest punt he conegut l'Enric d'Alpicat, un altre que també ens trobarem a la Tor.

La segona meitat m'he sentit molt millor i mica en mica he anat avançant gent. Aquest tram, fins Gisclareny ha estat molt bonic i a partir d'aquí ja se m'ha començat a fer fosc. Arribada a Saldes i ànims que queda l'última pujada, 1.200 m+ fins el refugi d'Ensija. En l'ascensió he suat moltíssim, hi havia molta humitat, el que he arribat a beure també ha estat considerable, no recordo quantes vegades he omplert la bossa d'aigua. A partir d'aquí, comença el descens fins el final, sense oblidar alguna pujadeta cabroneta cap al final (pujada a Queralt). Finalment  arribo a Berga, poc després de les 7 del matí, amb un temps de 20 hores i 13 minuts i posició 113.

Molt content d'haver-la pogut acabar després del que m'havia arribat a passar pel cap en la primera part de la cursa. Tot i que si hagués hagut de fer més paradetes inoportunes no hagués dubtat a abandonar ( que no estem tan sonats!!!)

Aquestes són les dades de la cursa:

Inscrits: 398

No sortits: 24
Sortits: 374
Abandonats: 154
Arribats: 220