PREPARACIÓ TOR DES GEANTS 2011

Primer de tot vull aclarir que les paraules que segueixen el present escrit no són fruit de la necessitat d’enaltir el meu ego. Tot i que em sento molt orgullós d’haver acabat aquesta gesta, el motiu d’aquestes línees és per si algú està interessat en fer la Tor pugui tenir les referències d’un simple mortal, que es lleva cada dia per anar a treballar, que practica aquest “esport” com una simple afició, que no segueix dietes miraculoses, ni un pla d’entrenament definit i que entrena quan pot i quan vol.

Des d’aquí i si és d’interès per algú, vull animar a tothom a emprendre aquesta aventura, que tot i no ser fàcil, és molt bonica i les sensacions i  emocions que t’aporta, almenys a mí, m’ha fet créixer una mica com a persona.

D’entrada i per la gent que pensi que és una prova destinada per a superhomes, per a inhumans... que s’ho tregui del cap. Us puc ben assegurar que els que érem allà hem patit, gaudit, rigut, plorat, vist, sentit, escoltat, emocionat, menjat, pixat, cagat... com ho fa el nen més innocent. Una dada bastant significativa: la mitjana d’edat dels participants a la Tor 2011 era de 45 anys i el més veterà 72 (per cert finisher). Per tant queda palès que d’atletes superherois no n’hi havia gaires.

Bé, dit el dit, deixaré constància de com he preparat aquesta prova i així d’aquí uns anys, si tinc accés a aquestes línees pugui riure una estona que tal i com indica el títol d’aquest bloc no deixa de ser un diari, on la Montse, la Lola i jo, hi expliquem les nostres vivències (esportivament parlant).

La preparació tot just comença la darrera setmana de setembre de 2010. Com sabeu, el 2010 vaig anar a la primera edició de la Tor però em vaig acabar retirant a Niel (km 187) per dolor al genoll i per la pressió del tall horari. Només retirar-me, em va faltar temps per anar a comprar un paquet de tabac. Dotze dies abans de començar la Tor, o sigui el 30 d’agost de 2010 havia deixat de fumar per afrontar la prova. Bé, com podeu comprovar, disciplina i rigor, valors importants en l’esport, brillen per la seva absència en el meu cas. La idea era deixar de fumar en acabar l’any.

...i un nap! He fumat aquest 2011 a un ritme d’unes 15 repeticions diàries (15 cigarrets diaris) fins el 15 d’agost.

El 15 d’agost, se’m devia aparèixer la mare de Déu d’agost, la qüestió, és que des de les 23:00 hores del dia 15 d’agost de 2011 que no provo un cigarret i segons l’aplicació informàtica QUITOMETRO, aquests són els meus guanys en aquest just moment:

-         111,76 euros estalviats

-         620,88 cigarrets no fumats

-         1 mes, 1 setmana i 19 hores sense fumar

-         3,73 grams de nicotina que no he consumit

-         37,25 grams de quitrà que no he consumit

...Seguiré informant. Si em sento orgullós d’haver acabat la Tor, no me’n hi sento menys d’haver deixat de fumar (possiblement el millor que pugui fer un fumador en aquesta vida).

Seguint amb la meva particular preparació, retorno al setembre de 2010 quan em vaig retirar. El primer pensament, és el de no acceptar la realitat i dir: JO AQUÍ NO TORNO!

Però quan passa una setmana i analitzes el què ha passat, el perquè, el com... te n’adones d’una punxada que et provoca una espina que portes clavada i no és res més que això el que t’hi fa tornar.

Ja m’havien dit que aquest “esport” era una droga / una malaltia. De fet ho he comprovat i ara ho puc afirmar. Encara recordo l’any 2008 que la meva germana em va enredar per fer la CCC (Courmayeur-Champex-Chamonix). Quan la vaig acabar, vaig sentir una sensació de felicitat immensa però alhora tenia la sensació que havia fet la “germana petita”. Així doncs, el 2009 vaig tornar per fer l’UTMB Ultra Trail del Mont Blanc. Acabar la UTMB sí que va ser una experiència única. El 2010 em van posar al cap la Tor des Geants i totes les curses / travesses que vaig fer al llarg de l’any no deixaven de ser entrenaments per aquesta cursa. Fins i tot la Ehunmilak (100 milles del País Vasc), una cursa més dura que la UTMB (per km i desnivells) perdia una mica la seva magnitud ja que el punt de mira estava en la Tor. L’abandó a la Tor 2010 va ser una davallada. Però des del mateix mes de l’abandó vaig tenir clar que el 2011 hi tornaria i des de llavors que he dedicat bona part del meu temps a preparar aquesta prova. Mireu si es greu la malaltia, que aquest 2011 he renunciat a compromisos socials (amistats / familiars) per tal de preparar o participar a la Tor 2011. No esmentaré el tipus de compromisos per no entrar a fer judicis de valors. Realment és una malaltia i és degenerativa!! Però d’alguna cosa s’ha de morir...

Així doncs, ja retornat a casa, rumio com afrontar una cursa de 330 km i de 24.000 m. de desnivell positiu. La veritat és que no hi ha gaire cosa escrita però el que tinc clar és que hauré de fer molts km i molt de desnivell.

Per començar, DESCANS!! Encara que m’he retirat, 187 km i uns 15.000 m. de desnivell positiu no és “moco de pavo” i s’ha de descansar

Així doncs fins gairebé el 15 d’octubre de 2010 vaig estar parat.

El 15 d’octubre vaig participar amb la Montse a la

 - Ultra Trail Serra Montsant (97km i uns 3.700 m. de desnivell positiu)

Sensacions molt bones, ritme tranquil i cap dolor al genoll.

A partir del novembre, deixo la muntanya i faig rodatges per asfalt. A mitjans de novembre participo a

 - Marató Costa Daurada (42,195 km) 03:37 hores (el tabac no em permet anar més ràpid i millorar la meva marca 03:30:00 (Marató Barcelona 2008).

Durant tot l’hivern  combino carrera a peu amb dues classes setmanals de spinning (l’spinning m’ha anat molt bé pel genoll).

La primera setmana de desembre participo a la meva primera prova de resistència en ruta:

 - 6 hores de Calella

En total faig 61 km, 9è de la general i 1r de la categoria (estic sorprès i tot). Aquest any hi torno!!

2011

Aquest any tenia l’idea de fer una o dues ultra/es al mes (de 70 a 100 km) per tal d’acumular kilòmetres. O sigui que les ultres serien els veritables entrenaments i durant la setmana recuperació i alguna tirada que altra.

Durant el gener i el febrer rodatges bastant suaus.

Gener uns 60 km en total

Febrer uns 155 km en total

Març (270 km)

-         Transgrancanaria (123 km i 8.500 m. de desnivell total acumulat)

-         Ultra trail les fonts (102 km i 5.000 m. de desnivell positiu en tres etapes)

Abril (167 km)

-         Marxa de resistència 24 hores de Llançà (80 km i 2.900 m. de desnivell positiu)

-         Marxa Riudoms- la Mola- Riudoms (54,9 km i 2.950 m. de desnivell acumulat)

Maig (267 km)

-         Ultra trail Barcelona (110 km i 4.500 m. desnivell positiu)

-         Almogàver autosuficient (67,7 km i 2.820 de desnivell positiu)

Juny (102 km)

-         Ruta del Císter en BTT (110 km i 3.000 m. de desnivell positiu)

-         Fredes – Paüls (48,5 km i 1.500 m. de desnivell positiu)

Juliol (254 km)

-         Núria- Queralt (92 km i 5.000 m. de desnivell positiu)

-         Ultra trail Andorra – la Ronda dels Cims “DNF” (retirat a Pas de la Casa km 131)

Agost (192 km)

-         Travessa Borges Montblanc (51,4 km i 1.200 m. de desnivell positiu)

Bé, com veieu els kilòmetres no són cap disbarat ni molt menys, més aviat al contrari. Considero que és molt més important la preparació psicològica que no pas la física. Com és prepara la part psicològica? ...ni p... idea! S’ha de ser una mica “massoca”  i sonat (però només cal veure els desgraciats que fem aquestes coses i ajuda a comprendre-ho una mica...)