ANDORRA ULTRA TRAIL 2011

El cap de setmana del 15 al 17 de juliol la Montse i un servidor vàrem retornar a Andorra per tal de córrer dues proves de l'Andorra Ultra Trail Vallnord. El 2010 ja hi vàrem ser, la Montse va complir els deures realitzant la "trail", patint a la pujada al Comapedrosa i les inclemències d'una tempesta. Jo, anava a fer la "ultra" (112 km i 9.800 m.+) però aproximadament al km 40 (Margineda) em retirava ja que tenia el tall horari bastant a sobre i el cansament era evident.
Aquest va ser el motiu perquè en aquesta edició del 2011 tornéssim els dos (més que res per la meva tossuderia de treure'm l'espina clavada d'haver abandonat).

En aquesta ocasió, la Montse repetia la "trail" (35 km i uns 2.500 m.+) i jo tenia l'intenció de fer la nova prova "la ronda dels cims" (170 km i 11.900 m.+). La Montse va tornar a fer els deures, ella mateixa en farà la ressenya i jo vaig tornar a punxar (aquesta cursa és la meva maledicció...)

ronda dels cims

trail

Aquí va el relat de la meva experiència a la ronda:
D'entrada, i tot i haver-me retirat, em quedo en la part positiva. No, sense el mal regust d'haver d'abandonar una cursa i més aquesta, que repetia per tal d'acabar els deures, però no ha pogut ser.
El principal error ha estat el ritme, que hauria d'haver estat un pèl més alt. Tot i així tampoc sé si l'hauria aguantat massa més alt... Però està clar que he comès el mateix error que l'any passat i aquesta cursa en concret, a part que el recorregut és tècnic i exigent, t'obliga a portar un ritmet alegre. Segons càlculs es podia finalitzar a un ritme d'entre 3 a 3,5 km per hora, contant algunes parades de poca estona en els avituallaments. Lògicament al principi, el ritme és una mica més alt i fa que agafis confiança i et relaxis en els avituallaments. A mesura que passen les hores i els kms., aquests costen més de passar i a part venen les temudes "pajares", els atacs de son... i això fa que el temps de tall es vagi escurçant.
Va ser una cursa en la que vaig provar alguna cosa nova però que tampoc em va convèncer gaire, la primera i pensant de cara la Tor:
 - Vaig estrenar el compartiment frontal de la motxil·la Raidlight (Pack avant equilibre), quan realment no feia falta, ja que el material m'hi cabia de sobres a la motxil·la i vulguis o no, és un pes extra. Evidentment no atribuiré la culpa del meu abandó a la butxaqueta frontal, però ja era un pes superflu.
- Vaig fer algun invent per gestionar la son (un altre dels meus punts febles) i va consistir en què quan em venia un atac de son, (me'n van venir més d'un, sobretot a partir de la segona nit) parava on fós a dormir cinc minuts i arrancava de nou. Quan em depertava em notava més desvetllat però un cop menjava alguna cosa i tenia aliment a l'estómac em tornava a venir la son. Considero que el més efectiu i si t'ho pots permetre és parar i dormir unes dues horetes. No vaig recórrer a la cafeïna en comprimits, que potser per les característiques d'aquesta cursa, m'hagués tret algun atac de son de la segona nit (però això ja no ho sabré....). Evidentment de cara la Tor no faré paradetes de cinc minuts sinó, si que ho porto clar i això que els talls horaris de la Tor són un pèl més flexibles.

Bé, la part positiva que en trec i que la valoro molt positivament, d'entrada, no deixa de ser un molt bon entrenament (131 km i suposo que uns 9.000 m.+). Em fot haver de recórrer a la frase: ha estat un bon entrenament, un entrenament de qualitat.... quan en realitat ha estat una derrota. Però bé, tot i que fot, què i guanyo? o què hi perdo? En fi, no val la pena amoïnar-s'hi gaire. Sempre puc dir que el meu objectiu és la Tor però que collons!, si vaig a una cursa és per acabar-la i per tant Andorra també era un objectiu...
El que em dóna més tranquil·litat de tot això és que no m'he lesionat i tot i que vaig plegar exhaust físicament no arrossego seqüeles i no he perdut per res la motivació d'anar a donar-ho tot a la Tor.
En aquesta batalla, qui m'ha vençut és el cap i més que probablement el sentit comú.
Arribava a Pas de la Casa (km 131 aprox.) cap a les 04:00 del diumenge (44 hores de cursa) allà em trobo a la Montse i em comenta que estan informant a la gent que per arribar a Incles ( uns 10 kms i uns 800 m.+ i tall horari a les 08:00) ho tenen una mica magre. És en aquest punt quan apareix el dimoniet que portem dins el cap i no para de dir-me: nen! deixa-ho estar que en 4 hores dubto que arribis!. Faig càlculs i l'angelet insensat que també portem dins el cap em diu: si apretes una mica, pots arribar, un cop allà podràs dormir una horeta bona i tindràs gairebé 11 hores per acabar els 25 - 30 kms. restants!!
Conclusió: el dimoniet es menja l'angelet insensat amb patates i jo li faig cas i ho deixo estar. Cal dir però, que el dimoniet tenia algun argument que altre:
Feia ja una bona estona que (jo)  tenia mal de gola (similar a la sensació de les engines) suposo que perquè vaig veure molta aigua i molt fresca dels rius que anava creuant i si sumes cops de fred espontanis va fer que arrossegués molèsties a la gola.

Bé, per acabar la crònica de la meva retirada, només em queda dir que estic content perquè si comparo la retirada de l'any passat amb la d'enguany, aquesta ha estat més profitosa.
Ni he tingut dolors als genolls ni els tinc ara (a diferència de l'any passat) tampoc he hagut de recórrer a les drogues (ibuprofenos...).
A part els kms. i desnivell realitzats no és el mateix el d'enguany que l'any passat.
He compartit bons moments amb la gent de Tortosa (Karim, Carlos i Paco) i els del Trote (Jaume, Josep Maria i Àngel) amb tots ells, també batallarem a la Tor.
Felicitar els companys d'Obrint traça i especialment la setena posició del Marc a la ronda i la tercera posició de la Mar a l'ultra iniciàtic.
I com no!! agrair el suport incondicional, la paciència, el seguiment.... de la Montse que el dia abans de fer la trail enlloc d'estar reposant a l'hotel em va fer el seguiment, ens va convidar a una cervesa a tota la comitiva tarragonina en un avituallament em sembla que a Arcalís i que després d'haver acabat la trail i estar rebentada... Encara va agafar el cotxe, va pujar cap a Pas de la Casa entre les 00:00 i les 01:00 hores i va esperar que arribés a les 04:00 per portar-me cap a l'hotel. L'únic que puc dir-te Montse és GRÀCIES, GRÀCIES I MOLTES GRÀCIES.....

Si tornaré a Andorra... doncs ara mateix continuo pensant NO!. Però mai es pot dir mai....
tot i que ara mateix estic saturat de curses, d'ultres.. i l'únic que tinc el cap és d'aquí 50 dies intentar acabar la Tor.

La Montse ens relata:

Jo no m'extendré gaire en el meu relat, ja que, en aquesta ocasió, el gran protagonista va ser l'Enric per la duresa de la prova. Un any més em decideixo a pujar el temut Comapedrosa, aixó sí, amb la fabulosa companyia d'en Vadó, gracies a ell vaig superar la meva por. Aquest any sense atacs de vertígen, llamps, llàgrimes i demés... Fins i tot vàrem baixar temps i vam xalar d'allor més, amb moments de tota mena, és clar. També vam trobar a faltar a en Loren (company comapedrosístic de l'any anterior) al que vam recordar simpàticament quan pujavem aquelles pedrotes....

Si jo tornaré una altra vegada? Doncs a l'Enric li dic que no hi torno mai més, però en el fons ho tornaria a repetir tantes vegades com fes falta... És una experiència inoblidable.