Finalment al llarg de l’abril he fet els
deures i he sumat 300 km de carrera a peu. Suficient com per anar a Canàries
amb uns mínims per acabar decentment. Dels diferents objectius que m’he marcat
al llarg de l’any la Transvulcania és dels que em feia més il·lusió, tant pel
renom de la cursa com pel lloc: la “Isla bonita” a l’illa de la Palma.
Es tracta d’una cursa d’uns 83 km segons la
organització tot i que poc fiable (hi ha gent que li surten 74, altres que més
i segons el meu fenix crec que uns 80, ja hi som...) i uns 4.400 m. de
desnivell positiu (uns quants més segons el meu fenix... “continuo confiant en
la maquineta”). Amb punt de sortida al Faro de Fuencaliente cota 0 i arribada a
Los Llanos de Aridane cota 340, assolint el Roque de los muchachos cota 2.426 i
seguint la Ruta del Bastón (GR-131) creuant la Caldera de Taburiente baixant
fins al Puerto de Tazacorte per rematar la feina pujant 340 metres fins los
Llanos. La dificultat principal: la calor i el fet d’ascendir de cota 0 a 2.400
en relativament pocs km.
Seguint amb el nostre periple d’anar cada any a una illa a córrer una
cursa: 2010 Mallorca - UTST, 2011 Las Palmas de Gran Canaria -
Transgrancanaria, 2012 Menorca - Camí de
Cavalls. El 2013 ens hem decidit a anar a la Transvulcania a l’illa de la Palma
a viure una experiència similar a la viscuda a la UTMB en quant a ambient,
nombre de corredors ( uns 2.500!), corredors èlit de tot el món però, amb la
calidesa d’una illa i d’una gent fantàstica
Només arribar a l’aeroport de Santa Cruz de la
Palma ja es respira ambient de Transvulcania i es veuen grans murals i cartells
de la cursa per tot arreu.
Hem estat en un apartamentet senzillet a
Tazacorte, però amb una piscineta a la part superior de l’edifici, amb vistes a
l’oceà i el més important, molt aprop de l’arribada de la cursa.
A la Palma a part de cares conegudes ens hem
trobat amb en Toni, la Mònica, l’Oscar i l’Anna i a la nit hem vist el “cuñao”.
Per motius professionals no l’hem tornat a veure fins el dissabte a la nit ja
acabada la cursa compartint sopar a los Llanos de Aridane.
Hem arribat dijous, el divendres hem aprofitat
per anar a la platja, piscina, recollir dorsal i alguna cerveseta que altra.
Dissabte a les tres i poc ens hem llevat i la
Montse m’ha acompanyat amb el Fiat Panda
que ha llogat fins el nivell del mar, cota 0, al Faro de Fuencaliente, punt de
partida d’aquesta cursa. A la carretera que portava al far s’ha creat un embús
ja que ens pocs instants s’han concentrat uns 2.500 corredors entre les dues
curses més els respectius familiars. Casualment ens hem trobat amb en Toni,
Oscar, Mònica i l’Anna i plegats hem baixat fins baix el corralet. Mentre en
Toni i jo esperavem per validar els xips, la Montse per variar, s’ha mesclat
amb l’èlit. De sobte l’escolto cridar com una boja i veig en Miguelón votant
per allà al mig i en Zigor de The North Face fent-los alguna fotillo. Ja dins
el corralet en Depa ajudava que allò fos una festa amb els respectius
parlaments d’en Miguelón, Kilian, Emelie, Nuria Picas...
Eren vora les 06:00 i começa a sonar el
Thunderstruck de AC/DC, es dóna la sortida i tot déu surt encegat amunt que ens
espera una ascensió de prop de 2.000 metres.
La
sortida m’ha comentat la Montse que ha estat molt bonica. El fet de sortir de
nit, que ens facin pujar serpentejant I l’efecte de tants frontals encesos
pujant ha estat molt xulo.
Prop de les 07.00 he passat pel poble de los
Canarios, com cada any una aglomeració de gent espectacular i encara de nit.
Aquests canaris i concretament la gent de la Palma ha estat impressionant en
tots moments. A tot arreu t’oferien aigua, beguda, aliments i molts ànims.
Realment córrer a les Canàries o a Euskadi és una altra història...
Després de los Canarios i fent-se de dia, el
paissatge ha començat a canviar i hem
gaudit d’unes vistes molt boniques. Realment el contrast dels pins verds amb la
terra negra volcànica és molt bonic. La pujada s’ha fet dura ja que el sòl era
tou i perdies tracció però almenys no hi havia grans pendents i a aquelles
hores la calor encara no apretava. Un cop a las Deseadas a cota 1.930 hem
baixat fins el Refugio del Pilar (meta de la cursa curta i primer avituallament
gran), allà hi havia una gentada de por animant o esperant veure els corredors.
A partir d’aquell punt hem continuat pujant fins assolir diferents pics a 2.000
m. (Pico de la Nieve, Pico de la Cruz i el Roque de los Muchachos a 2.426m.). A
partir del Roque ha començat el llarg descens fins cota 0 al Puerto de
Tazacorte, ni més ni menys que 20 km de descens non stop.
A aquestes alçades la calor ja apretava i també el cansament. Al Puerto de Tazacorte a cota 0, una altra festassa de gent, soroll i ànims.
El darrer tram del Puerto fins los Llanos de Aridane, cota 340, ha estat el més dur de tot, per la calor, pel pendent, cansament... Sort dels veïns que t'anaven animant i remullant i treies les forces d'on fos. L'arribada realment espectacular, amb catifa vermella i tot.
Aquesta gent fa sentir especial des del primer fins l'últim corredor. Potser per això en 5 anys que porten han passat d'uns 250 corredors a més de 2.500 corredors i això va a l'alça...
Com ha anat dient més d'un pro aquests darrers dies, és una cursa que almenys, s'ha de córrer una vegada ja que és de les que se't queden al disc dur. És com l'UTMB, almenys una vegada!
En breu penjaré una petita mostra en primera persona del que va ser la meva cursa. Bé... si me'n surto amb l'editor de vídeo ja que sóc novell i vaig bastant peix. Aquest any m'he encapritxat d'un nou gadget. Vull compartir i a la llarga poder visualitzar aquests impressionants paisatges que visitem i que si no és en cursa possiblement se'ns passarien per alt. Imatges que a un mateix li queden en els records de per vida (el millor tresor que ens podem endur). Doncs què millor que poder immortalitzar i compartir aquests records... Paro, que ja m'estic posant tendre... salut!! i BE A HERO!
PD: Finalment, la Montse s'ha sortit amb la seva...