TOR DES GEANTS 2011 PART 4

Vam sortir de Cogne amb una fresqueta més que bona. Ens trobavem tots bé i estavem tranquils ja que portavem 7 hores d'avantatge al tall horari. Aquesta tercera etapa es preveia suau, eren uns 46 km i s'acendia un coll (col Fenetre di Champorche 2.827 m.), la resta, baixada fins el punt més baix de la cursa, 300 m. Tenint en compte que Cogne es troba a uns 1.500 m. ens esperava una bona pujada. Si no recordo malament, vam pujar per una vall i fotia un fred que pelava. De fet, i en aquest mateix punt, l'any passat hi vam passar de dia (amb en Jaume i en Josep Maria) i també va fotre un fred espectacular. El fet de passar-hi aquest any de nit (la nit abans clar) va suposar una injecció d'energia positiva (anavem bé!). A mitja pujada vam tenir un avituallament fantàstic al refugi de Sogno a uns 2.500 m. Hi havia de tot i tot era bo. Realment no em cansaré de retre homenatge a la organització, als refugis i als seus guardes, la gent valldostana i a tothom que ens vam trobar pel camí de com ens van cuidar i acaronar, quin nivellàs! (escric això i em venen unes ganes de tornar-hi.... ANEU-HI! no us deixarà indiferents!).

A Sogno, ens vam trobar amb el vasc Oscar Martin (aquest sí que està sonat, l'any passat va fer la Tor i aquest any venia de fer la Petite Trote a Leon UTMB), amb la càntabra Ana Bustamante (parella d'en Pablo Criado) i la valenciana Ana Sebastian (una altra que deixa-la estar...). Eren les 3 passades de la matinada i com he dit feia bastant de fred, per tant, vam menjar calent i no ens vam encantar gaire a sortir per no agafar fred. Ens quedaven 300 m. per assolir el coll. Un cop dalt ens esperava un descens de 2.200 m. fins la propera base vida. Això sí, es baixava bé. Quan es va fer de dia, el fred va cesar i va començar a apretar la calor. Quan vam arribar a Chardonnay, al km 130 aprox. i cap allà les 08:00 del matí vam aprofitar per treure'ns la roba d'abric. Ja portavem gairebé dos dies en cursa i el cansament es començava a fer evident. Sí, portavem 130 km però també portavem uns 11.000 m. de desnivell positiu i un parell de nits ben fresquetes i això el cos i el cap ho notaven però... amb una mica de patiment, com disfrutavem! Ens quedaven 1.100 m. de baixada i 18 km. Feia molta calor i com més descendíem més es notava. Vam veure de nou vegetació i molts passos d'aigua, ja que bona part de la cursa només vam veure pedres.

Vam arribar a Donnas a les 12:34 en Josep Maria, l'Àngel, la Eleonor i jo. Molt acalorats i cansats. Allà, com no! ens esperava la Montse. Ens va posar al dia de tot de com anaven els nostres amics: l'Eugeni Rosselló de la Pobla estava en el top ten (sense paraules...), el Marc Balañà també estava pel davant juntament amb en Jaume Garrosset i que els dos no havíen dormit. Ens trobavem al km 148.7 i teníem el tall horari a les 02:00 de dimecres per tant anàvem prou bé. Ara sí! tocava dormir una estona. No ho puc assegurar amb total certesa ja que com vaig dir no ho recordo pas tot amb exactitud però diria que era la segona parada que féiem per dormir. Vam quedar els quatre que dormiríem unes tres o quatre hores. No em va costar gaire adormir-me però amb la calor que feia, a les dues hores i poc em vaig despertar de nou. Podria dir que en aquest punt finalitzava una secció de la cursa. Perquè ho dic això? Bé... portava poc més de 50 hores amb en Josep Maria i l'Àngel, amb la Eleonor no tant, i tenia un problema, no podia dormir més i havíem quedat els quatre de sortir una hora més tard. Després de debatre-ho amb la meva consellera Montse vaig pensar que no era qüestió de regalar hores i abans que estar una hora deambulant per la base vida vaig decidir reempendre la marxa en solitari.

Així doncs, vaig quedar amb la Montse que informés de tal decisió als meus companys fins llavors i que els digués que ja ens retrobaríem més endavant.

TOR DES GEANTS 2011 PART 3

Havent menjat i havent-nos abrigat, sortim de Valgrisenche  a les 23:49. La segona etapa és la que s'ascendeix al punt més alt de la cursa (col Loson 3296 m.). En total són tres colls, el primer d'aquests (col Fenetre) el vam fer de nit i cap allà les 5 del matí de dilluns arribàvem al poble de Rhemes Notre Dame després d'un descens vertiginós (1100 m. negatius en 4,5 km). No ens vam encantar gaire i vam continuar per tal de fer el primer 3.000 (col Entrelor). Ja se'ns havia fet de dia i la son començava a apretar. L'ascensió es va fer dureta, gairebé 1300 positius de cop. Arribem a Eaux Rousse a les 10:25 amb solet i bon ambient, només arribar veiem gent dormint al solet en unes hamaques. Portavem poc més de 24 hores de cursa, uns 79 km i una mica de son, així que vam decidir descansar una mica, el tall horari el teníem controlat. Vam demanar a la organització algun lloc per dormir i ens van dir a l'hotel. En un primer moment vaig pensar que s'enfotien de nosaltres, però molt alegrement em vaig equivocar. Al costat de l'avituallament hi havia un petit hotelet rural. El millor de tot és que en Josep Maria va reconèixer al propietari ja que l'any passat va parar a fer un cafè amb en Jaume.

El propietari molt amablement ens va cedir una habitació amb diversos llits i lavabo. Va ser un luxe, vam dormir entre 2 i 3 hores, però que bé que vam dormir ! sense soroll, amb un lavabo net a la nostra disposició... un luxe i a sobre gratis! Tant aquest home com tots els valdostans en general realment ens van acollir molt bé durant tota la cursa. A part quan els dèiem que erem catalans perecebiem molta complicitat (a aquesta gent no els digueu italians, són valdostans!). Llàstima que no recordo ni el nom de l'home ni de l'hotel perquè amb molt de gust en faria propaganda.

Tant en Josep Maria, com l'Àngel, com jo ens vam llevar amb molta energia i amb ganes d'afrontar el col Loson ( uns 1700 m. positius de cop). Vam començar a pujar cap allà les 14:00 hores i amb certa calor. Poc després d'abandonar el poble, vam accedir al Parc Nacional Gran Paradiso i mentre pujàvem contemplàvem un dels gegants d'Europa, el Gran Paradiso. L'ascens, tot i que va ser llarg i dur, se'm va fer més distret que el col Entrelor. Mentre ascendiem se'ns va ajuntar una noia italiana, la Eleonor, amb qui compartiriem uns quants km (una noia un tant peculiar). Un cop al col Loson, feia bastant de vent i fresqueta així que sense encantar-nos, vam beure una mica de cola i birra al vivac que teníen muntat els guardes forestals a 3.300 m. (és d'agrair perquè fotia una fresqueta bona!) i avall que fa baixada.

I com tot el que puja, baixa, vam baixar 1.700m. de cop. Vam baixar "xino xano" fins a Cogne, cap a les 21:24. Allà em vaig la trobar la Montse amoïnada ja que segons els seus càlculs hauríem d'haver arribat unes 3 hores abans (el temps que vam estar dormint a l'hotelet). Ja em vaig guanyar el primer moc i per contra el catxondeig amb els correcats que estaven per allà. La dona patint i tu dormint a un hotel, jajajaja!. Portavem gairebé  36 hores de cursa i uns 102 km. En aquesta base vida tampoc hi vam dormir, ens trobàvem bé i amb gairebé una tercera part de la Tor feta. Vam canviar-nos, menjar bé i calent per tal de reemprendre la marxa a les 23:00 juntament la Eleonor, en Josep Maria i l'Àngel.

TOR DES GEANTS 2011 PART 2

Bé, com vaig dir en la primera part, procuraré no extendre'm gaire (procuraré !...), entre altres coses perquè després de dos mesos no ho recordo pas tot.

Sortim diumenge dia 11 de setembre a les 10:00 amb moltes ganes i il·lusió. Recordo que el primer dia (o primeres hores) vaig anar una estona amb el grupet de correcats. Tot i que els dos primers dies vaig anar amb l’Àngel i en Josep Maria de Tarragona, al principi vaig sortir al meu aire i va ser quan vaig conèixer els correcats (Bodi, Manels, Sergi i Clave) i l’Enric d’Alpicat a qui ja coneixia, també vaig conèixer a l’Ana Sebastian de València. Vaig compartir tant sols una estona ja que aquesta gent anava més forta.

Diumenge al mig dia arribo al primer control a la Thuile, allà menjo una mica i sant tornem-hi. Després de la Thuile ja m'ajuntaria amb en Josep Maria i l'Àngel (Trote extrem) ja que portavem un ritme similar. Portavem una estratègia similar, "no parar a dormir si realment no teníem son" i així ho vam fer.



La primera etapa, la vaig afrontar amb força i ganes, constava de tres colls i encara anava fresc. El primer coll  (col d'arp) el vaig pujar prou bé i el vaig baixar trotant (a diferència de l'any passat) que ho vaig fer gairebé tot caminant. A la tarda/vespre, després de la Thuile i si no recordo malament, se'ns va girar mal temps i els

dos darrers colls els vam pujar amb pluja. Passat el primer (passo alto) no veiem gaire clar tornar a pujar a 2.800 i pico m. amb aquell mal temps(fred, vent i pluja). Suposo que vam pensar que no era qüestió de donar massa marge al tall horari. La qüestió es que vam continuar, vam pujar el (col de la crossatie) i vam seguir fins el final d'etapa, Valgrisenche. Vaig arribar a les 22:49 amb en Josep Maria, ben xops i amb gana, però sense gaire son. En aquest punt suposo que va ser un encert no encantar-se gaire.

De fet, només hi vam estar una hora. Tal i com havíem dit que només dormiriem quan realment tinguessim son, així ho vam fer. L'any passat vaig parar a dormir, a part em sembla que vaig arribar a Valgrisenche una o dues hores més tard. Així doncs, a les 23:49, l'Àngel, en Josep Maria i jo sortim de Valgrisenche per tal d'afrontar la segona etapa. Les sensacions eren bones, ja que en comparació amb l'any anterior anava més ràpid. Portavem 12 hores de cursa, no havíem dormit però tampoc teniem gaire son, la Tor estava en marxa i ens sentiem forts! El temps de moment no acompanyava gaire però la previsió era bona, així doncs, gas!                                                                               PD - Tenia intenció de deixar enllestida la crònica en dues parts, però vist que estic una mica encantat i que tenim el bloc una mica abandonat, he decidit fer la crònica en no sé quantes parts. El que si sé és que la PART II acaba amb la primera etapa de la Tor (Courmayeur - Valgrisenche 48,6 km i uns 3.750 m. positius).

TOR DES GEANTS 2011 PART 1

M'ha costat una mica però finalment m'he decidit a escriure. A escriure el que ha estat la meva millor experiència esportiva i probablement personal, ja que 330 km i 24.000 m. de desnivell positiu suposo que és més un repte personal que no pas esportiu. No em vull extendre gaire, entre altres coses perquè si he de parlar de tots els colls i de tots els punts on vam dormir o bé menjar, no els recordo, la veritat. El que sí que recordo és tots els amics que hem estat allà i tots els que allà n'he fet de nous.
Aquesta edició ha estat especial i m'he sentit més confiat (o si més no motivat) que l'any passat. Principalment perquè ja sabia on em fotia, no com l'any passat que per tots era un sac de dubtes, incògnites,estratègies... (l'únic que sabia eren els km i el desnivell, tot el demés em venia de nou)  i molt important, per la quantitat de catalans i espanyols que hi hem participat i en aquest sentit en tot moment m'he trobat molt ben acompanyat. Vull esmentar-los a tots i espero no descuidar-me'n a cap (demano disculpes si m'he descuidat d'algú):

- Marc (company OT)
- Jaume, Josep Maria, Àngel (trote extrem Tarragona)
- Karim, Carles, Paco, Elena, Ferràn (trail uec Tortosa)
- Santiago Esteller i família (Vinarós)
- Eugeni Rosselló (lo noi de la pobla i 9è Tor des Geants 2011)
- Enric Sabaté (company RLT)
- Bodi, Sergi, Clave, Manels (corredors.cat)
- Oscar, Javier,Iker, Edu, Robert, Albertxo, Yosu (vascos)
- Ana Sebastian ( València)
- Manel Balet i Pilar(company de fatigues Tor 2011)
- Pablo Criado i Ana Bustamante (3è classificat Tor 2011)
- Samuel Arroyo i Lídia (vascos, un altre crack)
- Joel i Yvonne (lo noi del gos)

A tots ells els agraeixo els bons moments que hem passat junts, sigui corrent, caminant, patint, gaudint, reposant, menjant o xerrant... gràcies.
També vull agrair el seguiment que ens heu fet des d'aquí que també heu viscut intensament la Tor. Quan tornes i ho veus, fa molta il·lusió: Obrint Traça, Corredors.cat, Corriendo por la sierra (gracias Ramon, que currada!), al fòrum Raidlight Team i a la resta que em pugui deixar.
I la meva més gran admiració i respecte cap a la Montse. D'ella si que puc dir que ha fet la Tor.  M'ha fet el seguiment juntament amb en Pau i probablement ha patit més que jo. Fer el seguiment a un participant és tan  o més dur que córrer la pròpia cursa. Les persones que fan el seguiment d'algun corredor, dormen malament o no dormen, fan una quilometrada impressionant amb vehicle, a peu o com puguin, mengen a deshores i malmengen, vetllen pels seus amics o familiars, pateixen per ells però alhora els animen, els cuiden, els motiven. He dit pateixen i a vegades pateixen més que el propi corredor (un altre tipus de patiment) ja que el corredor està fent el que li agarada on li agrada, en canvi l'amic o familiar, si veu que el seu corredor no ha arribat a un punt de control en una determinada franja horària, ja pateix. Per tant mereixen un gran reconeixement. En fi !! que t'estic molt agraït del que has fet i no només per mí, ens has cuidat i t'has preocupat d'un grapat de corredors que segurament t'estan agraïts, però vull ser jo qui et faci aquest reconeixement. Gràcies Montse! no sé si ho hagués aconseguit sense tenir-te al costat.

Pel que fa la cursa no portava cap estratègia definida, de fet no m'havia mirat ni perfils, ni temps de passos, ni res. Les etapes ja les havia mirat l'any anterior i ja era suficient. El que si portava a sobre era un full amb els talls horaris, que això si que ho vaig portar al "dedillo" ja que l'any passat vaig cometre l'error d'anar fregant els talls horaris. Pel que fa la sòn (principal maldecap de tots) tenia clar que només dormiria quan realment tingués sòn independenment que finalitzés una etapa o em trobés en una base vida o no. També tenia clar i més sabent que el meu ritme és de tractoret que no podia permetre'm el luxe de dormir més de 3 hores seguides. I així ho vaig fer, vaig dormir en fraccions de 2 a 3 hores i en total suposo que en vaig dormir unes 10 o 12, però tampoc ho puc precisar. De fet, la primera etapa no vaig dormir a Valgrisenche (1a base vida), vaig dormir més endavant. En canvi, potser en una mateixa etapa o en un tram no molt extens de km entre un punt i un altre igual feia dues dormides, en funció sempre de com apretés la son i el cansament.
Molt important, al menys per mí, la motivació, compartir km amb gent però a vegades gaudint de la solitud, no la soledat. Només sortir em deia a mi mateix lo afortunat que era d'estar en aquell lloc i fent el que m'agrada. Tenia una setmana per endavant de gaudiment, de no pensar en res més que caminar, menjar i cagar. Em trobava als peus dels 4.000 més emblemàtics d'Europa i mica en mica els aniria visitant. Realment córrer i caminar per aquests llocs i tantes hores et fa reflexionar tant i tant. Veus lo insignificants que som al costat d'aquests colosos, o de les seves valls, o dels passos d'aigua. Quines valls les alpines!. Passar per llocs gairebè desconeguts per la humanitat, realment és un privilegi. Fer-se de dia als peus del Cervino, ascendir al punt més alt 3.300 al costat del Gran Paradiso, córrer amb el Mont Rosa com escenari de fons o veure el Mont Blanc baixant de Col Malatrà direcció Bonatti cosa que significa que ja tens la Tor a la butxaca... no té preu!

últim àpat en condicions abans de la festa

això és el que els italians entenen per un cafè amb gel

los tortosins

arc de sortida

amb els germans Gross (guanyadors edició 2010) i en Gigi (darrer finisher edició 2010)

a sopar en bona companyia (brifing i pasta party)

Ara sí que ja no hi ha marxa enrera...

A dormir! que més d'un fa cara de son

4a CURSA DE MUNTANYA DE CASTELLVELL DEL CAMP

La Montse ens relata:


El passat 2 d'octubre una servidora va realitzar la 4a edició de la cursa de Castellvell, la qual tenia un recorregut de 12km 700m amb un desnivell acumulat de 1408 m, una distancia relativament curta però amb la dificultat del desnivell que em va fer passar factura. El fet de no haver fet res desde la travessa de Borges-Montblanc va fer que tregués el fetge a les pujades, encara que la vaig finalitzar amb un temps de 1h43min vaig tornar a recordar la lliçó: entrena xatona... entrena... Tot i això, vaig disfrutar molt del recorregut amb la companyia d'en Toni d'Obrint Traça que va fer d'aquell patiment una diversió més. Des d'aquí felicitar a tots els obridors participants i guanyadors. I agraïr la presència de la meva parella incondicional, ja que si no fos per ell no faria posible totes aquestes alegries que fan la meva vida molt més feliç.

PREPARACIÓ TOR DES GEANTS 2011

Primer de tot vull aclarir que les paraules que segueixen el present escrit no són fruit de la necessitat d’enaltir el meu ego. Tot i que em sento molt orgullós d’haver acabat aquesta gesta, el motiu d’aquestes línees és per si algú està interessat en fer la Tor pugui tenir les referències d’un simple mortal, que es lleva cada dia per anar a treballar, que practica aquest “esport” com una simple afició, que no segueix dietes miraculoses, ni un pla d’entrenament definit i que entrena quan pot i quan vol.

Des d’aquí i si és d’interès per algú, vull animar a tothom a emprendre aquesta aventura, que tot i no ser fàcil, és molt bonica i les sensacions i  emocions que t’aporta, almenys a mí, m’ha fet créixer una mica com a persona.

D’entrada i per la gent que pensi que és una prova destinada per a superhomes, per a inhumans... que s’ho tregui del cap. Us puc ben assegurar que els que érem allà hem patit, gaudit, rigut, plorat, vist, sentit, escoltat, emocionat, menjat, pixat, cagat... com ho fa el nen més innocent. Una dada bastant significativa: la mitjana d’edat dels participants a la Tor 2011 era de 45 anys i el més veterà 72 (per cert finisher). Per tant queda palès que d’atletes superherois no n’hi havia gaires.

Bé, dit el dit, deixaré constància de com he preparat aquesta prova i així d’aquí uns anys, si tinc accés a aquestes línees pugui riure una estona que tal i com indica el títol d’aquest bloc no deixa de ser un diari, on la Montse, la Lola i jo, hi expliquem les nostres vivències (esportivament parlant).

La preparació tot just comença la darrera setmana de setembre de 2010. Com sabeu, el 2010 vaig anar a la primera edició de la Tor però em vaig acabar retirant a Niel (km 187) per dolor al genoll i per la pressió del tall horari. Només retirar-me, em va faltar temps per anar a comprar un paquet de tabac. Dotze dies abans de començar la Tor, o sigui el 30 d’agost de 2010 havia deixat de fumar per afrontar la prova. Bé, com podeu comprovar, disciplina i rigor, valors importants en l’esport, brillen per la seva absència en el meu cas. La idea era deixar de fumar en acabar l’any.

...i un nap! He fumat aquest 2011 a un ritme d’unes 15 repeticions diàries (15 cigarrets diaris) fins el 15 d’agost.

El 15 d’agost, se’m devia aparèixer la mare de Déu d’agost, la qüestió, és que des de les 23:00 hores del dia 15 d’agost de 2011 que no provo un cigarret i segons l’aplicació informàtica QUITOMETRO, aquests són els meus guanys en aquest just moment:

-         111,76 euros estalviats

-         620,88 cigarrets no fumats

-         1 mes, 1 setmana i 19 hores sense fumar

-         3,73 grams de nicotina que no he consumit

-         37,25 grams de quitrà que no he consumit

...Seguiré informant. Si em sento orgullós d’haver acabat la Tor, no me’n hi sento menys d’haver deixat de fumar (possiblement el millor que pugui fer un fumador en aquesta vida).

Seguint amb la meva particular preparació, retorno al setembre de 2010 quan em vaig retirar. El primer pensament, és el de no acceptar la realitat i dir: JO AQUÍ NO TORNO!

Però quan passa una setmana i analitzes el què ha passat, el perquè, el com... te n’adones d’una punxada que et provoca una espina que portes clavada i no és res més que això el que t’hi fa tornar.

Ja m’havien dit que aquest “esport” era una droga / una malaltia. De fet ho he comprovat i ara ho puc afirmar. Encara recordo l’any 2008 que la meva germana em va enredar per fer la CCC (Courmayeur-Champex-Chamonix). Quan la vaig acabar, vaig sentir una sensació de felicitat immensa però alhora tenia la sensació que havia fet la “germana petita”. Així doncs, el 2009 vaig tornar per fer l’UTMB Ultra Trail del Mont Blanc. Acabar la UTMB sí que va ser una experiència única. El 2010 em van posar al cap la Tor des Geants i totes les curses / travesses que vaig fer al llarg de l’any no deixaven de ser entrenaments per aquesta cursa. Fins i tot la Ehunmilak (100 milles del País Vasc), una cursa més dura que la UTMB (per km i desnivells) perdia una mica la seva magnitud ja que el punt de mira estava en la Tor. L’abandó a la Tor 2010 va ser una davallada. Però des del mateix mes de l’abandó vaig tenir clar que el 2011 hi tornaria i des de llavors que he dedicat bona part del meu temps a preparar aquesta prova. Mireu si es greu la malaltia, que aquest 2011 he renunciat a compromisos socials (amistats / familiars) per tal de preparar o participar a la Tor 2011. No esmentaré el tipus de compromisos per no entrar a fer judicis de valors. Realment és una malaltia i és degenerativa!! Però d’alguna cosa s’ha de morir...

Així doncs, ja retornat a casa, rumio com afrontar una cursa de 330 km i de 24.000 m. de desnivell positiu. La veritat és que no hi ha gaire cosa escrita però el que tinc clar és que hauré de fer molts km i molt de desnivell.

Per començar, DESCANS!! Encara que m’he retirat, 187 km i uns 15.000 m. de desnivell positiu no és “moco de pavo” i s’ha de descansar

Així doncs fins gairebé el 15 d’octubre de 2010 vaig estar parat.

El 15 d’octubre vaig participar amb la Montse a la

 - Ultra Trail Serra Montsant (97km i uns 3.700 m. de desnivell positiu)

Sensacions molt bones, ritme tranquil i cap dolor al genoll.

A partir del novembre, deixo la muntanya i faig rodatges per asfalt. A mitjans de novembre participo a

 - Marató Costa Daurada (42,195 km) 03:37 hores (el tabac no em permet anar més ràpid i millorar la meva marca 03:30:00 (Marató Barcelona 2008).

Durant tot l’hivern  combino carrera a peu amb dues classes setmanals de spinning (l’spinning m’ha anat molt bé pel genoll).

La primera setmana de desembre participo a la meva primera prova de resistència en ruta:

 - 6 hores de Calella

En total faig 61 km, 9è de la general i 1r de la categoria (estic sorprès i tot). Aquest any hi torno!!

2011

Aquest any tenia l’idea de fer una o dues ultra/es al mes (de 70 a 100 km) per tal d’acumular kilòmetres. O sigui que les ultres serien els veritables entrenaments i durant la setmana recuperació i alguna tirada que altra.

Durant el gener i el febrer rodatges bastant suaus.

Gener uns 60 km en total

Febrer uns 155 km en total

Març (270 km)

-         Transgrancanaria (123 km i 8.500 m. de desnivell total acumulat)

-         Ultra trail les fonts (102 km i 5.000 m. de desnivell positiu en tres etapes)

Abril (167 km)

-         Marxa de resistència 24 hores de Llançà (80 km i 2.900 m. de desnivell positiu)

-         Marxa Riudoms- la Mola- Riudoms (54,9 km i 2.950 m. de desnivell acumulat)

Maig (267 km)

-         Ultra trail Barcelona (110 km i 4.500 m. desnivell positiu)

-         Almogàver autosuficient (67,7 km i 2.820 de desnivell positiu)

Juny (102 km)

-         Ruta del Císter en BTT (110 km i 3.000 m. de desnivell positiu)

-         Fredes – Paüls (48,5 km i 1.500 m. de desnivell positiu)

Juliol (254 km)

-         Núria- Queralt (92 km i 5.000 m. de desnivell positiu)

-         Ultra trail Andorra – la Ronda dels Cims “DNF” (retirat a Pas de la Casa km 131)

Agost (192 km)

-         Travessa Borges Montblanc (51,4 km i 1.200 m. de desnivell positiu)

Bé, com veieu els kilòmetres no són cap disbarat ni molt menys, més aviat al contrari. Considero que és molt més important la preparació psicològica que no pas la física. Com és prepara la part psicològica? ...ni p... idea! S’ha de ser una mica “massoca”  i sonat (però només cal veure els desgraciats que fem aquestes coses i ajuda a comprendre-ho una mica...)

IN BOCCA AL LUPO

Tenia ganes de fer aquesta entrada abans d'entrar en matèria amb l'experiència Tor per tal d'explicar el significat de l'expressió italiana "In bocca al lupo".

De fet, aquesta frase feta, tot i haver-la escoltat i mencionat al llarg de tota la Tor, no em venia de nou. Mirant algun vídeo de l'ultramaratonià Marco Olmo se n'hi feia esment i ja em va encuriosir. La traducció literària és "en la boca del llop" però s'utilitza per desitjar bona fortuna o sort a algú que s'ha d'enfrontar a una prova dura o perillosa, d'aquí ve la traducció literària en la boca del llop.

L'origen de la frase:
Algú diu que prové del llenguatge dels pastors on el llop és considerat com un animal perillós ja que es menja les ovelles.
En canvi altres diuen que prové del llenguatge dels caçadors, en el que matar un llop era un acte prestigiós i s'utilitzava aquesta frase per desitjar una bona caça.

Doncs això, quan a Itàlia et diuen "in bocca al lupo" és per desitjar-te bona sort, que et vagi bé, que tinguis bona fortuna... i el que s'ha de respondre és "crepi" o bé "crepi il lupo".

Bé, un cop fet l'aclariment, em posaré a escriure el que ha estat aquesta aventura i ho estructuraré en dues parts. Una que constarà de l'any previ a la cursa (preparació) i l'altra que constarà de la cursa en sí.