TOR DES GEANTS 2011 PART 1

M'ha costat una mica però finalment m'he decidit a escriure. A escriure el que ha estat la meva millor experiència esportiva i probablement personal, ja que 330 km i 24.000 m. de desnivell positiu suposo que és més un repte personal que no pas esportiu. No em vull extendre gaire, entre altres coses perquè si he de parlar de tots els colls i de tots els punts on vam dormir o bé menjar, no els recordo, la veritat. El que sí que recordo és tots els amics que hem estat allà i tots els que allà n'he fet de nous.
Aquesta edició ha estat especial i m'he sentit més confiat (o si més no motivat) que l'any passat. Principalment perquè ja sabia on em fotia, no com l'any passat que per tots era un sac de dubtes, incògnites,estratègies... (l'únic que sabia eren els km i el desnivell, tot el demés em venia de nou)  i molt important, per la quantitat de catalans i espanyols que hi hem participat i en aquest sentit en tot moment m'he trobat molt ben acompanyat. Vull esmentar-los a tots i espero no descuidar-me'n a cap (demano disculpes si m'he descuidat d'algú):

- Marc (company OT)
- Jaume, Josep Maria, Àngel (trote extrem Tarragona)
- Karim, Carles, Paco, Elena, Ferràn (trail uec Tortosa)
- Santiago Esteller i família (Vinarós)
- Eugeni Rosselló (lo noi de la pobla i 9è Tor des Geants 2011)
- Enric Sabaté (company RLT)
- Bodi, Sergi, Clave, Manels (corredors.cat)
- Oscar, Javier,Iker, Edu, Robert, Albertxo, Yosu (vascos)
- Ana Sebastian ( València)
- Manel Balet i Pilar(company de fatigues Tor 2011)
- Pablo Criado i Ana Bustamante (3è classificat Tor 2011)
- Samuel Arroyo i Lídia (vascos, un altre crack)
- Joel i Yvonne (lo noi del gos)

A tots ells els agraeixo els bons moments que hem passat junts, sigui corrent, caminant, patint, gaudint, reposant, menjant o xerrant... gràcies.
També vull agrair el seguiment que ens heu fet des d'aquí que també heu viscut intensament la Tor. Quan tornes i ho veus, fa molta il·lusió: Obrint Traça, Corredors.cat, Corriendo por la sierra (gracias Ramon, que currada!), al fòrum Raidlight Team i a la resta que em pugui deixar.
I la meva més gran admiració i respecte cap a la Montse. D'ella si que puc dir que ha fet la Tor.  M'ha fet el seguiment juntament amb en Pau i probablement ha patit més que jo. Fer el seguiment a un participant és tan  o més dur que córrer la pròpia cursa. Les persones que fan el seguiment d'algun corredor, dormen malament o no dormen, fan una quilometrada impressionant amb vehicle, a peu o com puguin, mengen a deshores i malmengen, vetllen pels seus amics o familiars, pateixen per ells però alhora els animen, els cuiden, els motiven. He dit pateixen i a vegades pateixen més que el propi corredor (un altre tipus de patiment) ja que el corredor està fent el que li agarada on li agrada, en canvi l'amic o familiar, si veu que el seu corredor no ha arribat a un punt de control en una determinada franja horària, ja pateix. Per tant mereixen un gran reconeixement. En fi !! que t'estic molt agraït del que has fet i no només per mí, ens has cuidat i t'has preocupat d'un grapat de corredors que segurament t'estan agraïts, però vull ser jo qui et faci aquest reconeixement. Gràcies Montse! no sé si ho hagués aconseguit sense tenir-te al costat.

Pel que fa la cursa no portava cap estratègia definida, de fet no m'havia mirat ni perfils, ni temps de passos, ni res. Les etapes ja les havia mirat l'any anterior i ja era suficient. El que si portava a sobre era un full amb els talls horaris, que això si que ho vaig portar al "dedillo" ja que l'any passat vaig cometre l'error d'anar fregant els talls horaris. Pel que fa la sòn (principal maldecap de tots) tenia clar que només dormiria quan realment tingués sòn independenment que finalitzés una etapa o em trobés en una base vida o no. També tenia clar i més sabent que el meu ritme és de tractoret que no podia permetre'm el luxe de dormir més de 3 hores seguides. I així ho vaig fer, vaig dormir en fraccions de 2 a 3 hores i en total suposo que en vaig dormir unes 10 o 12, però tampoc ho puc precisar. De fet, la primera etapa no vaig dormir a Valgrisenche (1a base vida), vaig dormir més endavant. En canvi, potser en una mateixa etapa o en un tram no molt extens de km entre un punt i un altre igual feia dues dormides, en funció sempre de com apretés la son i el cansament.
Molt important, al menys per mí, la motivació, compartir km amb gent però a vegades gaudint de la solitud, no la soledat. Només sortir em deia a mi mateix lo afortunat que era d'estar en aquell lloc i fent el que m'agrada. Tenia una setmana per endavant de gaudiment, de no pensar en res més que caminar, menjar i cagar. Em trobava als peus dels 4.000 més emblemàtics d'Europa i mica en mica els aniria visitant. Realment córrer i caminar per aquests llocs i tantes hores et fa reflexionar tant i tant. Veus lo insignificants que som al costat d'aquests colosos, o de les seves valls, o dels passos d'aigua. Quines valls les alpines!. Passar per llocs gairebè desconeguts per la humanitat, realment és un privilegi. Fer-se de dia als peus del Cervino, ascendir al punt més alt 3.300 al costat del Gran Paradiso, córrer amb el Mont Rosa com escenari de fons o veure el Mont Blanc baixant de Col Malatrà direcció Bonatti cosa que significa que ja tens la Tor a la butxaca... no té preu!

últim àpat en condicions abans de la festa

això és el que els italians entenen per un cafè amb gel

los tortosins

arc de sortida

amb els germans Gross (guanyadors edició 2010) i en Gigi (darrer finisher edició 2010)

a sopar en bona companyia (brifing i pasta party)

Ara sí que ja no hi ha marxa enrera...

A dormir! que més d'un fa cara de son