II ULTRA TRAIL BARCELONA

UTBCN
28, 29/04/2012 Sitges (Barcelona)
106 km  4.750 m+

HTBCN
28, 29/04/2012 Sitges (Barcelona)
72 km  2.805 m+

Segona edició d'aquesta ultra. L'any passat la Montse i un servidor hi vam ser i un cop acabada vam decidir que no hi tornariem, motiu? Principalment perquè no ens va agradar l'últim tram de cursa i perquè vam considerar que va ser un risc innecessari el fet de fer passar els corredors per la riera tal i com baixava de plena reflexions-ultra-trail-barcelona-2011. Els organitzadors van tenir la mala sort que algú va sabotejar el marcatge i va fer que uns quants corredors es perdessin amb les consegüents neutralitzacions d'algun tram a posteriori i el descontentament d'alguns. Així doncs l'idea era no tornar-hi, PERÒ...

Quan estavem a Xerta fent les Fonts a finals de març, la Montse estava amb l'Ana Sebastian i  l'Olga, amb qui ja havíem coincidit a Canàries i en alguna altra cursa. El curiós es que aquesta noia i com a novetat d'aquest any, estava en la organització de l'UT Barcelona. La Montse li va comentar l'experiència de l'any passat i l'Olga li va dir que enguany la organitzaven ells i que entre altres coses, havien variat el recorregut (per cert havien incrementat el desnivell positiu). La Montse i jo ja teniem més o menys el "planning" fet i volíem fer la Riudoms - la Mola, però aquest aspecte ens va fer canviar els plans. Tant a un com l'altre ens interessava fer tirades llargues i què millor que cascar-se 100 i 70 i escaig km respectivament.

Així doncs, el divendres 27 d'abril ens plantavem a Sitges. Una altra novetat d'aquest any era que la sortida es donava a la Plaça Baluart (com l'any passat) però l'arribada era al Port d'Aiguadolç. Aquest aspecte ja ens agradava més ja que prop de l'arribada hi havia una gran esplanada per aparcar l'autocaravana. Vam anar a buscar els dorsals a un hotell i allà ens vam trobar amb uns vells amics. en Salva i en Loren (amfitrions). Un cop recollit el dorsal vam anar a hidratar-nos convenientment a una terrassa que ens van portar en Salva i en Loren i cadascú ens vam cardar una pinta que ens va deixar a to.

El dissabte a les 07:00 es donava el tret de sortida de la UTBCN i la HTBCN. A la sortida com és habitual, amics i cares conegudes. Ens vam retrobar amb en Salva i en Loren, acompanyats de la Tatiana i també amb en Xavi de Flix. La Montse que serà ella qui explicarà la seva experiència, va fer la HTBCN amb el "grupetto" mencionat, jo vaig fer l'altra i així va anar:

Els primers metres d'enguany també eren nous, ens van fer recórrer el passeig marítim fins el port d'Aiguadolç els quals vaig fer amb la Montse i el grupetto. Llavors pujavem fins la part alta d'una urbanització i allà ja agafavem un corriol que ens portaria fins la creu de Sant Isidre. Fins a Begues (km 30 i escaig) vaig anar prou bé, tot i que des del km 12 que arrossegava les ditxoses molèsties al bessó / soli dret. Vaig arribar a Begues cap allà a les 12:00 amb la Pilar Caixach i en Jaume Terés (dos autoritats de l'ultraresistència d'aquest país) i a un ritme de 7,4 km l'hora. Vaig menjar bé, ells van començar a tirar i poc després vaig sortir, les molèsties no desapreixien, però vaig continuar igual. Durant el matí i bona part de la tarda vam tenir un temps agraït tret del vent, com que estava tapat no vam passar calor (a diferència de l'any passat). A Torrelles (meitat de la cursa) encara mantenia un ritme prou bo, entre 7  i 7,5 km/h. Allà vaig tornar a menjar bé i les molèsties que no desapareixien, era un dolor suportable sempre i quan no forcés però continu. Cap al vespre se'ns va posar a ploure, primer de forma molt suau i aquí un dels errors: com que plovia tan suau vaig decidir no parar a tapar-me. Quan va començar a ploure una mica més fort ja anava xop. L'altre error i per cert de novell, va ser que per no parar a canviar piles i voler apurar el frontal, no hi veia tres dalt d'un ruc. De fet em guiava més per la llum posterior vermella del que portava davant que no pas del meu frontal.
Lliçó apresa:  A les curses s'hi ha d'anar amb el frontal amb les piles noves i si no es gasten del tot ja les apuraré en entrenaments.
Els últims km se'm van fer especialment durets, tenia els peus xops i em feien mal, quan vaig arribar vaig comprovar que tenia una butllofa al taló del tamany d'una ametlla. Un altre aspecte a millorar va ser que en els últims km (20, 15...) com que ja tenia més ganes d'acabar que altra cosa, en els darrers avituallaments gairebé no vaig menjar i.. error! vaig acabar buit. Tot i així vaig finalitzar amb 18 hores i 34 minuts i ben content. Havia fet una previsió d'unes 16 hores, però en aquestes distàncies millor no fer gaires previsions i sortir a gaudir! A diferència de l'any passat, l'últim tram no era la maleïda riera sinó que tornavem pel mateix corriol que havíem pujat.

El dilluns de la mona encara tenia dolor al bessó, així que me'n vaig anar a urgències. A l'espera d'una eco ja em van comentar que tenia pinta de trencament de bessó intern de grau 1 i de 1 a 2 setmanes de repòs.

La Montse ens relata: 
    Tal i com us ha explicat l'Enric una servidora va assistir a l' HTBCN. On vaig posar el meu peu a prova després de la lesió que em vaig fer a la Marxa de la Selva-Prades. Però en vaig sortir molt contenta, ja que no vaig sentir dolor en cap moment. La sortida d'aquesta cursqa va ser una barreja de sensacions. En primer lloc, tenia mal record de l'any anterior, però a l'hora, curiositat per com seria enguany. En segon lloc, por per com reaccionaria el meu peu, el qual es va portar molt bé. I en tercer lloc, alegria per poder gaudir de la cursa amb molt bons amics de fatigues als que feia molt de temps que no veia. Només que per aixó últim ja valia la pena estar en aquell arc de sortida, Lóren i Vadó, m'ho vaig passar genial!!! I com no també gaudir de la companyia d'en Xavi de Flix amb qui coincidim assiduament en aquestes batalletes inoblidables. L'organització d'aquest any s'ho va currar de valent i la sensació final va ser molt bona... Ara de cap al següent repte: Trail Menorca Sud.


            
   

ABRIL AIGÜES MIL

Trail des Citadelles
8/4/2012 Lavelanet (França)
73 km, 3.600 m+

Comença la primavera, l'abril i setmana santa i per variar... aigua!! fantàstic! i més si un vol gaudir de la muntanya!! Em trenquen el cor els del sud amb les seves engalanades i pomposes processons o les Eves Maries que van buscant el sol a la platja, jajaja! (sóc un cabró ho sé...). No patiu que el dia de la mona tindreu solet (i per variar així ha estat).

Així doncs aquest dijous la Montse i un servidor cardem el camp cap al nord, a terres càtars a gaudir una mica del fang. Perquè de fet, quan sento parlar d'aquesta cursa o en veig imatges i vídeos només veig fang. Anem a Lavelanet (França) a fer el Trail des Citadelles i de pas visitarem el castell de Montsegur 1.200 m (punt més alt de la cursa).

Quan hem sortit de casa encara aguantava el temps, ennuvolat, però aguantava. Hem anat a sopar amb la family a Balaguer, de fet hem fet nit als peus del Segre. El divendres de bon matí (cap allà les 11 o les 12...) tirem amunt, la Seu d'Urgell, Puigcerdà on hi fem parada per carregar provisions enmig de l'alta burgesia barcelonina. Entrem a França per Bourg madame o la Guingueta.

Podíem haver passat pertun túnel però hem decidit fer un coll, el coll de Porte-Puymorens. A mitja pujada se'ns fot a nevar de mala manera. De fet dalt al coll hi havia força neu. Sortosament hem pogut baixar bé amb l'autocaravana. Sort ja que no portavem cadenes. Baixant del coll hem seguit la carretera pel mig d'una vall amb uns paisatges molt bonics. Aquesta part de França és força bonica, una mica marginada per part dels propis francesos, però val la pena apropar-s'hi, ja que ho tenim ben bé al costat de casa.

El divendres hem fet nit a un poble com podíem haver fet nit a qualsevol altre. Però ha donat la casualitat que era Roque-fixade, un poble molt bonic, que com el nom indica té un castell fixat a la roca. Curiosament per aquest poble hi passa la cursa ja que el dissabte al matí hem pujat al castell i hem vist cintes. De fet si tornem un altre any per aquesta zona, segur que hi tornarem a fer nit ja que és molt bonic i tranquil.

El dissabte arribem a Lavelanet, no puc dir el mateix d'aquest poble. No sé com definir-lo però segur que no diré que és bonic... Recollim dorsal i a dormir d'hora ja que el diumenge comença la cursa a les 06:00.

La Montse tenia intenció de fer la cursa de 40 km però a causa de la lesió que arrossega de la marxa de la Selva ha decidit fer repòs. Bé repòs, repòs, tampoc ja que m'ha fet el seguiment en BTT.

La cursa m'ha agradat molt, molt fresca, paisatges molt bonics, molt de fang i bon ambient. És una cursa molt corredora i més aviat poc tècnica. L'unica tecnicitat és no caure enmig de tant de fang. Els avituallaments molt complets i la organització molt atenta. Un punt a favor d'aquesta cursa és que malgrat ser francesa no et demanen certificat mèdic (si estàs federat es clar!). Has d'enviar una còpia de la targeta federativa i llestos i l'altre punt a favor és que pels que no són francesos tenen l'opció de fer el pagament de la inscripció el mateix dia de recollida del dorsal. Finalment l'he acabada en 11 hores i 31 minuts i prou sencer, tret d'una mica de molèstia al bessó dret. La Montse ja té clar que l'any que següent hi ve!

més fotos al face

9a MARXA LA SELVA - MUNTANYES DE PRADES

I ja en van 9, la marxa de casa nostra segueix creixent, cada dia capta més participants i sempre en marxen contents. No és d'estranyar, les muntanyes de Prades tenen el seu encant i no només pels escaladors, si a això se li suma una bona organtizació amb bons avituallaments la gent repeteix. Aquesta fòrmula no falla...
La Montse ja és una incondicional de la marxa, amb aquesta ja en van 3 ininterrompudes i amb una progressió ascendent, felicitats !... Serà ella però, qui explicarà la seva vivència.
En el meu cas, és la segona vegada que hi participo, la primera va ser el 2009 en la que vàrem tenir aigua tota la marxa. Per motius laborals no vaig poder fer-la ni el 2010 ni el 2011, però enguany ho tenia bé i no me la volia perdre pas. Tenia moltes ganes de fer-la, perquè és la de casa i perquè és la que organitza el club al qual estem federats, l'Arítjol.
Aquest any hem tingut molt bon temps i ens ho hem trobat tot fresquet ja que a principis de setmana va ploure una mica (ja convenia!).
Com sempre retrobament amb amics de tot arreu i molt bona ambient. Felicitar en Marcel Maldonado que és qui va guanyar, membre de l'Arítjol i mig OT, i agrair els km compartits amb un parell d'OT desperdigonats per aquestes muntanyes, en Marc entre Prades i els Cogullons i en Joan (Presi) entre Capafonts i les antenes de la Mussara.
Finalment la vaig acabar en 9 hores, 54 minuts i molt content. Si l'any que ve les obligacions laborals m'ho permeten, allà estaré. A veure si es pot fer en 9 hores...

La Montse ens relata:
Gràcies, Enric, per la teva felicitació. Ja saps que és la que més valoro... Com us ha comentat l'Enric anteriorment he fet una petita progressió desde la primera vegada que hi vaig participar. Enguany ho he fet en 11h30min. I vaig quedar en una 7a posició femenina que em fa sentir molt orgullosa. Degut al meu esforç, però, he patit una petita lessió que m'està impedint seguir els meus entrenaments (encara que són justets). I de moment no he pogut realitzar una de les curses que tenia al calendari d'enguany, Citadelles. Espero recuperar-me haviat i poder realitzar UTBarcelona el dia 28 d'abril. He patit un esguinç a la zona del tendó extensor del dit gros del peu dret, el qual m'ha probocat un ematoma intern en aquesta zona. Encara que sembli una cosa greu (per la llarga definició), més aviat és una cosa que requereix repós de la zona i antiinflamatoris. Col·loquialment parlant m'ha sortit un bulto al peu que em dóna pel cul.
A part de tot això, només volia fer un petit incís en les destrosses que han fet asfaltant les pistes de les muntanyes de Prades. Cosa que ha desgraciat el paisatge per complert, per afaborir no se a qui.... O sento, però algú ho havia de dir.

II UT LES FONTS

120 km 6.000 m+
Xerta, 9,10 i 11-3-12

Aquest cap de setmana passat es va celebrar la segona edició de l'UT Les Fonts. Com a novetat d'aquest any la segona etapa s'incrementava en km i desnivell i es passava per la població de Prat del Comte. Aquest any la Montse es va animar a fer-la tota ja que l'any passat només  va fer la trail (segona etapa). Malhauradament no va poder acabar la segona etapa a causa dels exigents talls horaris. Tot i així i sent conscient que no podria ser finisher de l'ultra, el diumenge va sortir i va acabar la cursa dignament.
Sens dubte aquesta ultra és la més dura de tota la província de Tarragona i no només per distància i desnivell sinó pel terreny i els pendents. Potser per això i pel format en etapes la fa tan atractiva i personalment li auguro un gran futur. De fet aquest segon any ja ha crescut en número de paticipants i la seva procedència. En fi! una ultra digne per formar part de la Lliga catalana de curses d'ultrarsistència, per duresa, pels llocs on transcorre i sobretot per la organització ja que i segons el meu parer, guanya en qualitat a més d'una i de dues de les que hi formen part. Llarg futur a l'Ut les Fonts!!
Ha estat un molt bon cap de setmana en el que ens hem retrobat amb molts amics i coneguts i ens ho hem passat d'allò més bé. També ens ha servit per veure que la gent no està quieta i que ens hem de posar les piles ja que es pot dir que ja han arribat les curses. La gent està molt forta !

Etapes:
 - Nocturneta 09-03-12, 21:00, (Xerta, Aldover) 23 km i 350 m +
 - Trail 10-03-12, 06:00, (Xerta, Paüls, Prat del Comte, Alfara de Carles) 70 km i 4.000 m+
 - Cursa 11-03-12, 08:00 (Xerta) 27 km i 1.650 m+



més fotos al face

GR10 XTREM

La Montse ja ha explicat com vam acabar el 2011. De fet, i en el meu cas, tenia intenció d'acabar l'any fent les 6 hores de Calella i les 24 hores d'atletisme de la Marató de tv3. La primera setmana de desembre es va celebrar la cursa d'atletisme en ruta de les 6 hores de Calella de la costa. El 2010 hi vaig participar i em va agradar força i per aquest motiu hi tornava. En l'edició del 2011 però, no em vaig trobar gaire bé. Ja vaig sortir emprenyat perquè algun fill de la gran #;+*"%*´!.. durant la nit ens va fer una pintada a l'autocaravana, d'aquestes amb retolador permanent que non se'n van. A part no em vaig sentir cómode i quan portava uns 36 quilòmetres, vaig deixar-ho córrer. Dues setmanes després tenia les 24 hores i una setmana abans vaig enganxar un bon refredat. Finalment no m'hi vaig presentar ja que no estava en condicions i a part fotia un fred i una ventada que feia por.

Tot i així la valoració global del 2011 que en faig és esplèndida, amb 2.200 i pocs km a les potes i molt content no haver pres mal.

Comencem el 2012 amb l·lusió! Més per menys! com diu l'Arturo MAnoStijeras (cago en tot...). Encara no hem paït els excessos del Nadal que el dia 13 de gener ens presentem a Puçol, tocant València per tal de participar en la tercera edició de la GR10 Xtrem (93 km i 3.800 m+)

Es surt del nivell del mar i tal i com diu la cursa es segueix el gr10 al seu pas per la comunitat valenciana. S'assoleix el Bellida a 1.323 m. i la prova finalitza a la Pobleta de Andilla, tocant Aragó. La cursa és molt corredora, pista ampla, excepte la primera part que són més tècnics, puges per un parell o tres de canals equipats amb cordes. Superats els canals, que per cert es fan uns taps macos, la resta és tot pista.

Cursa molt recomanable tant pel que fa la organització (molt atenta), avituallaments com per les característiques de la cursa. Va bé que la primera de l'any sigui corredora i poc complicada, en quant al terreny, es clar.

Em vaig trobar prou bé, tret d'alguna punxada als bessons i alguna tibada als isquios. A mitja cursa em vaig trobar amb l'Ana Sebastian (TORera) i l'Álvaro amb qui m'hi vaig ajuntar i vam fer la cursa fins el final plegats. Aquesta Ana està feta una fiera, després de la Tor se'n va anar al Nepal a fer una cursa en autosuficiència marca Racing The Planet (pata negra) de 200 i tants km i per si fós poc també va fer l'ultra del Montsant. M'ho vaig passar molt bé amb ells dos. De fet, gràcies a una pastilla miraculosa de l'Àlvaro que em va dir que eren sals, va ser prendre-me-la i els dolors als isquios van desaparèixer. L'única pega que vam tenir, va ser a 3 km de l'arribada (té collons la cosa...). l'Ana va quedar fosa, a 0, sense combustible... va jeure i ja no va poder arrancar, la vam tapar amb la manta tèrmica ja que feia un fred que pelava i tot i menjar-se una barreta no tenia el cos ni el cap per continuar ballant. Vam trucar la organització i vam esperar que la vinguéssin a buscar. Almenys van estar mitja hora i això que estavem a 3 km, el problema és que no teníem cobertura al mòbil i van haver de donar l'avís els corredors que ens anaven avançant. Arriben a tardar més i ens han de recollir a l'Álvaro i a mi que ens estavem quedant gelats. Finalment arribem a la Pobleta 15 hores i 35 minuts després d'haver sortit. Vam anar a veure l'Ana i començava a fer millor cara, la van tapar bé i li van donar un caldet calent.

Bé, doncs ja tenim la primera de l'any a la saca. Ara fins el març res de llarg, anar sumant quilometrets i el març tornarem a Xerta, que enguany la Montse fa la llarga, al tantu ! 120 km i 6.000 m.+ , per etapes.

I AIXÍ ÉS COM VAM DESPEDIR EL 2011

La Montse ens relata:
Com que amb la saga de l'Enric ha passat una miqueta de temps, em disposaré a fer un breu resum del que va ser el final de la meva temporada de l'any passat. Més que res perquè se m'acumula la feina i jo no tinc tanta memòria com el meu campió personal.

Començo per l'UTSM, el 15 d'octubre a les 9 del matí, una servidora i l'Enric comencem el que és el meu repte de l'any, baixar temps respecte l'any anterior de l'Ultra Trail Serra del Montsant (100km i 4.005 m. de desnivell positiu). Sortim amb alegria de Cornudella, com no, rient i saltant, és clar, era el començament. Ens dirigim cap a Ulldemolins (km 18), primer avituallament sòlid, amb la mala sort que, quan casi arribem, un desgraciat (perquè no té altre nom) va atropellar una companya de curses molt estimada per tots, en un camí asfaltat i es va donar a la fuga. Allò ens va fer endarrerir a tots plegats, ja que no podiem sortir sense solventar el problema. Veient que la nostra campiona, forta com un roure, continuava en carrera, tot i utilitzant solsament un pal per la lesió al braç, vam decidir continuar la cursa amb moltes ganes. Ens dirigim a Cabacés (km 57), segon avituallament sòlid. Allí decidim canviar-nos de roba i tapar-nos una mica, ja que l'any anterior vam patir una mica de fred (una miqueta de res). Justament aquest any em foto de calor, jajaja. Vaig tindre el plaer de gaudir d'un bon tram de cursa amb l'Ana Sebastian, l'Enric Sabaté, juntament amb l'Enric. Tres gegants finishers de la Tor 2011, tot un plaer. També vam gaudir durant la cursa de la companyia d'en Xavi de Flix i de la seva dona, la que ens donava recolzament psicològic als controls. Un cop a Escaladei (km80) i últim avituallament sòlid, vaig anar de cap a caiguda, vam perdre de vista a la parella de campions, Enric i Ana, i vam continuar amb en Xavi. Per mi va ser dur el fet de no poder tirar i haver de reduir ritme. Dur psicològicament, ja que el meu company d'equip, tot i venir recentment d'una proba duríssima, hagués tirat amb més rapidesa. Tot i això vam finalitzar el recorregut amb un temps de 21h. (Repte superat)

Tres setmanes més tard, ens decidim a fer la cursa de la Riera de Gaià, una cursa majoritàriament per pista de terra, de 21km, per començar a preparar el cos per a les properes competicions.

El dia 13 de Novembre ens endinsem al món de l'asfalt. L'Enric amb la Marató Costa Daurada, on va fer un temps de 3h32min. i una servidora amb la 10Km, on vaig fer un temps de 52min. No ens podem queixar.




I dos setmanes després, em decideixo a realitzar per tercer any consecutiu la mitja de Tarragona. Tot un repte per a mi, ja que l'esforç que realitzo a l'asfalt, per a mi és molt més gran. Com s'acostuma a dir: La cabra tira pal monte. I jo sóc una cabra boja. Tot i això, vaig baixar 14 min. de l'any anterior.

I ara si que em despedeixo del tot esmentant la meva participació a la Sant Silvestre de Reus. Dic participació perquè, el que no es pot pretendre, és inflar-se a menjar, beures 3 ampolles de vi amb 3 colegues i anar a córrer un cursa. Bé, això ho reservo per a mi, jaja...

TOR DES GEANTS 2011 PART 8 I ÚLTIMA

Per fi, últim episodi. Sens dubte se'm fa més dur escriure que no pas caminar. S'acaba l'any i s'acaba la crònica de la Tor. Ja tinc ganes de començar el 2012 el qual tinc ja tinc més o menys muntat. Poc a poc aniré, bé anirem, ja que la Montse té uns quants projectes molt interessants, exposant les aventures que tenim intenció de fer. D'entrada, desitjar-vos a tots una molt bona entrada d'any i que el 2012 sigui millor que el 2011.
Per on anava...
A les 08:37 del divendres 16 de setembre i uns 10 minuts després d'en Javier i l'Edu, vaig sortir d'Ollomont direcció Courmayeur. 48 km i 2.880 m. positius per acabar la Tor. La darrera etapa també va ser prou macota, teníem un parell de colls pel davant, el primer a 2.700 m. i el segon el gran Col Malatra, en el qual tornavem a acaronar la barrera dels 3.000 ( bé, 2.936 m. exactament) per darrera vegada. Així doncs, només sortir d'Ollomont a 1.400 m. teníem el col Champillon a 6 km, però també a 1.300 m. positius. Al poc temps de sortir, vaig atrapar a l'Edu i en Javier i vam anar junts una estona, la veritat és que ja anavem bastant tocats. No sé en quin punt vaig començar a notar molèsties al genoll però es podien aguantar. l'Edu anava bastant eufòric i va decidir avançar pel seu compte. No sé com va anar, que jo també em vaig distanciar del Javi i vaig fer bona part de l'etapa  en solitari.

Un cop a Champillon, tocava baixar a Bosses. Descens d'uns 900 m. negatius i planejar fins Saint Rhemy de Bosses al km 303. Vig arribar a les 14:26 i feia moltíssima calor. Allà em va rebre la Montse. Em va fer molta il·lusió veure-la ja que estava a 30 km de Cormayeur, només em faltava un coll, un coll maco, però només un ! i si tot anava bé aquella nit podia deixar enllestida la feina. Vaig aprofitar per menjar bé perquè el darrer coll eren uns 1.200 m. positius i el cos ja feia estona que deia prou. Eren 12 km de pujada.
De fet, no recordo que la pujada se'm fés molt dura, suposo perquè era l'última i per les ganes d'acabar. Vaig disfrutar molt pujant, el paissatge era esplèndid. Vam pujar vorejant una vall fins Merdeux i vam continuar pujant fins el Refugi du Lac. El guarda del refugi era molt simpàtic i agradable. Ara sí que ja només quedava cremar l'últim cartutx, estava a 2.537 m. i tant sols quedaven 400 positius. Va ser un ascens genial, el Col Malatra imponent!! Mentre pujava em queien les llàgrimes, ara si que sabia que ho havia aconseguit i per fi em començava a veure FINISHER. Mentre pujava em van venir molts sentiments emotius al cap. S'apropava la fi d'un projecte que ja feia quasi dos anys que li anava al darrera. Em van venir al cap les coses que vaig haver de renunciar al llarg de l'any per tal de poder fer la Tor. Suposo que algunes decisions que en el seu moment vaig haver de prendre no tothom les compartiria en la seva escala de valors. Però tots els que fem coses d'aquestes sabem com això que fem ens arriba a omplir personalment i la necessitat que tenim  de superar-nos i travessar noves barreres.  Per la meva part el fet que els nostres éssers més propers acceptin les nostres decisions i les puguin comprendre ja em satisfà.

Un cop dalt el coll, a 2.936 m. Vaig parar una estona a gaudir de les vistes i de l'alçada. Ja es començava a veure el Mont blanc, encara era de dia però començava a fer fresca. Vaig decidir tapar-me una mica, em vaig prendre un ibuprofeno ja que la molèstia al genoll continuava i tenia ganes d'apretar una mica baixant. El descens fins al Refugi de Bonatti va ser espectacular. No sé d'on, però vaig treure forces per córrer i vaig baixar a un ritme bastant maco. Un cop a Bonatti, el refugi estava ple de gent que estava sopant, em van rebre com una autoritat. Em vaig sentir molt afalagat. Vaig prendre Coca-Cola i vaig continuar, sabia que estava a temps d'arribar a Courmayeur i fotre'm una pizza, vaig calcular que podria arribar entre les 21:00 i les 22:00. Ja començava a estar fins els nassos de la "pasta al pommodoro" i del "brodo". Així doncs vaig sortir escopetejat de Bonatti direcció al refugi de Bertone.
Mentre baixava baix adelantar algú que altre i per sorpresa meva vaig trobar en Jaume Garrosset del Trote extrem de Tarragona. Em va fer molta il·lusió trobar-me'l, el pobre anava fet un nyap. Tenia els peus destrossats, gairebé no podia ni caminar. Si no recordo malamanet em va comentar que fins Gressoney, o sigui els primers 200 km els va fer corrent i sense dormir.

A partir de llavors va començar la seva penitència amb els peus. Vam arribar plegats al Refugi de Bertone, ja havíem descendit 1000 m. des de Col Malatra i encara ens en quedaven 600 m. Em va explicar que sense paracetamol no podia ni caminar i se li havia acabat. A part ja feia estona, ja que en un refugi no li en van voler donar. Anava demanant pastilles per aguantar el seu dolor als corredors i algun que altre li "passava" algo. A mi em quedava algun ibuprofeno i li vaig donar un. Em va comentar que tirés ja que no podia caminar gaire ràpid. Ah!! i a part dels peus em sembla que tenia una llaga als ous, bé... deixem-ho en l'entrecuix, "vamos"... que anava ben servit. Li vaig dir que no tenia cap intenció d'anar més ràpid. Em feia il·lusió arribar amb en Jaume, amb qui ja vam compartir km en la malaurada edició del 2010.

Recordo que la baixada de Bertone a Courmayeur es va fer bastant llarga, només eren 4 km però 600 m. negatius. Es van fer pesats però com que anavem xerrant anavem matant el temps. Vam entrar a Cormayeur per una zona residencial de cases i fins arribar al centre del poble també es va fer llarg. Finalment a les a les 22:28 finalitzavem la Tor amb un temps de 132 hores, 28 minuts i 32 segons i posició 149 de 300 finisher's. A l'arribada ens va rebre la Montse i un grapat d'espectadors. Només acabar ens vam entaular al restaurant situat a la línia d'arribada amb la Montse i per fi, em vaig poder menjar la pizza!!!