Bé, al "lio", em vaig quedar a Valtourneche (fi de la cinquena etapa), ja només en queden dues...
Suposo que vam dormir unes dues hores ja que a les 10:30 vam arrancar de nou. Portavem 236 km i ens quedaven dues etapes, uns 100 km, la cosa ja anava coll avall.
La dificultat que se'ns presentava a la sisena etapa era l'alçada. La major part de l'etapa per no dir tota, transcorria per sobre dels 2000 m. i bona part entre 2.500 i 2.800 m. Valtourneche està a la cota 1.526, no tornaríem a baixar a 1.500 m. fins Closé ( o sigui, uns 35 km per sobre de 2.000 m.). Aspecte que vam notar. Alhora vam gaudir d'unes vistes i d'uns paisatges esplèndids. Deixavem enrera el Mont Rosa i vam passar per unes valls espectaculars.
Només sortir de Valtourneche vam ser obsequiats amb una ascensió de 650 m. positius en poc més de 4 km (per calentar una mica...) fins el Refugi de Barmasse. A partir d'aquest refugi l'ascensió va passar a ser més suau però constant.
El primer coll va ser la Fenetre du Tsan a 2.738 m. Després aniríem flanquejant entre Bivacs (petits avituallaments en alçada), refugis i colls. Si no m'equivoco, la foto de l'esquerra correspon al refugi de Cuney, km 256. Eren les 18:10 del dijous (portàvem unes 104 hores en cursa). Continuavem els quatre: l'Edu, en Javier, un servidor i en Manel. Després del Col de Vessona a 2.788m, vam descendir fins Closé a la cota 1.463. Calculo que vam estar unes 12 hores entre 2.000 i 2.800 m.
De Cuney a Closé ens vam disgregar una mica, jo vaig anar amb en Manel una estona. No sé ben bé en quin punt en Manel va començar a tenir dolor al genoll. L'únic que recordo era que era baixada, deuria ser arribant a Closé. Suposo que influiria bastant la baixada de Vessona fins Closé (gairebé 1.400 m. negatius en uns 9 km).
El pitjor és que el dolor cada vegada era més intens fins el punt que va optar per abandonar. Recordo com en Manel havia disfrutat particularment d'aquella etapa, no parava de mencionar com estava disfrutant i de cop i volta li apareix un dolor que finalment pot amb ell. Quina ràbia!! i més quan portavem 270 km a les cames. Sembla ser que tot li va venir arràn d'un cop que es va clavar al genoll amb una pedra quan intentava fer una foto a la Pilar al mig d'un rierol. Finalment el cop li va passar factura. Vaig intentar convence'l com fós perquè continués però va creure que el més oportú era abandonar.
Vaig entrar a Closé a les 22:33 hores del dijous i ja només quedava un coll per finalitzar l'etapa. 1.000 m. positius fins el Col Bruso a 2.500 m. i 12 km de Closé a Ollomont. Fet el coll tocava descens fins Ollomont (final d'etapa). Eren 1.100 m. negatius en uns 6 km. Així doncs arribava a Ollomont a les 04:35 del divendres amb en Edu i en Javi.
A Ollomont vam decidir dormir una mica, unes 3 hores. Allà ens esperaven en Robert i l'Albertxo (vascos). Aquest parell si que s'ho van currar, com la Montse, van fer la Tor, (des d'una altra vessant), però i tant si la van fer la Tor... En aquest punt la Montse no va poder venir ja que l'accessibilitat no era gaire bona. És l'única base vida en la que no va poder venir.
Tot i que vaig passar una mica de fred, recordo que em va anar molt bé dormir a Ollomont. De fet no recordo els moments previs, tant sols i no n'estic segur del tot, em sembla que a Closé hi havia muntada una tenda tipus Creu Roja, que hi havíen camilles metàl·liques al terra per dormir una estona. Vaig intentar dormir però va ser impossible, feia molt de fred, els sanitaris no paràven de xerrar i les camilles metàl·liques eren molt incòmodes. Vaig estar-hi una estona però vaig decidir continuar ja que estava perdent temps. Al no poder dormir, els darrers 12 km se'm van fer bastant durs.
El que si que recordo va ser el despertar. Suposo que ens vam despertar cap a les 08:00 ja que a les 08:37 abandonava Ollomont. Recordo fins i tot el que vaig menjar per esmorzar. Recordo que malgrat el fred que vaig passar aquelles tres hores dormint, el fet de dormir em va anar de primera. També recordo com l'Edu em va venir a despertar i no parava de pressionar-me perquè arranquéssim de nou (jejeje). Però, el que més recordo era un sentiment de felicitat i d'orgull. Ara sí que començava a veure la llum d'aquell túnel. Estava a uns 50 km de la glòria. No tenia dolors destacables, suposo que els peus una mica atrotinats, igual que les articulacions, però a aquelles alçades, què voleu? Eren les 08:37 del matí del divendres, feia un dia esplèndid i si tot anava bé aquella mateixa nit podria arribar a Courmayeur.
De Cuney a Closé ens vam disgregar una mica, jo vaig anar amb en Manel una estona. No sé ben bé en quin punt en Manel va començar a tenir dolor al genoll. L'únic que recordo era que era baixada, deuria ser arribant a Closé. Suposo que influiria bastant la baixada de Vessona fins Closé (gairebé 1.400 m. negatius en uns 9 km).
Vaig entrar a Closé a les 22:33 hores del dijous i ja només quedava un coll per finalitzar l'etapa. 1.000 m. positius fins el Col Bruso a 2.500 m. i 12 km de Closé a Ollomont. Fet el coll tocava descens fins Ollomont (final d'etapa). Eren 1.100 m. negatius en uns 6 km. Així doncs arribava a Ollomont a les 04:35 del divendres amb en Edu i en Javi.
A Ollomont vam decidir dormir una mica, unes 3 hores. Allà ens esperaven en Robert i l'Albertxo (vascos). Aquest parell si que s'ho van currar, com la Montse, van fer la Tor, (des d'una altra vessant), però i tant si la van fer la Tor... En aquest punt la Montse no va poder venir ja que l'accessibilitat no era gaire bona. És l'única base vida en la que no va poder venir.
El que si que recordo va ser el despertar. Suposo que ens vam despertar cap a les 08:00 ja que a les 08:37 abandonava Ollomont. Recordo fins i tot el que vaig menjar per esmorzar. Recordo que malgrat el fred que vaig passar aquelles tres hores dormint, el fet de dormir em va anar de primera. També recordo com l'Edu em va venir a despertar i no parava de pressionar-me perquè arranquéssim de nou (jejeje). Però, el que més recordo era un sentiment de felicitat i d'orgull. Ara sí que començava a veure la llum d'aquell túnel. Estava a uns 50 km de la glòria. No tenia dolors destacables, suposo que els peus una mica atrotinats, igual que les articulacions, però a aquelles alçades, què voleu? Eren les 08:37 del matí del divendres, feia un dia esplèndid i si tot anava bé aquella mateixa nit podria arribar a Courmayeur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada