TRAIL MENORCA CAMI DE CAVALLS

Petit vídeo del que ha estat l'edició d'aquest 2014. Felicitats nois!! és la segona vegada que venim i repetirem. Bon tracte, bona organització i una illa esplèndida. Montse! la crònica....

  

      

JA HI SOM

Doncs si, ja hi som. Un altre any i tornem amb les enredades. Aprofitant que estic de vacances i acabem de tornar de Menorca (suposo i espero que la Montse farà la merescuda crònica  de la Trail Menorca Nord) és un bon moment per alimentar aquest petit espai.

La veritat  és que he estat uns mesos decaigut per molèsties, primer als isquios i després al psoas, de fet, amb el psoas encara no he fet net del tot per això no em venia gaire de gust escriure. Suposo que és el preu que paguem els esportistes i més  els que fem muntanya i més concretament els que fem llarga distància i encara concretant més, els que sent uns simples mortals amateurs no respectem prou els descansos.

Tot i així continuaré corrent i explorant el medi: ja siguin muntanyes, illes, deserts.... En fi, tot allò que estigui poc urbanitzat i amb pocs signes de civilització. Perquè el que tinc clar és que el que m'agrada i m'omple és la muntanya és on "connecto" i on puc reflexionar sobre on sóc i on vull anar. Em va agradar molt una frase que va dir un pastor, em sembla que de Palamós. El seu lloc de treball és les Gavarres i va comentar al programa ELS DIVENDRES que la gent de ciutat quan pujava a les Gavarres a esbargir-se li deien que ho feien per desconnectar. Ell els corregia, "aquí veniu a connectar" és a baix on esteu desconnectats. Té tota la raó. Oblidem massa sovint d'on venim. Vivim en una societat cada dia més malalta i cada dia som més vulnerables al nostre entorn. De fet sense telèfon mòbil més d'un es veuria apurat i jo no en sóc l'excepció.
Vaja! que no serà el puto psoas qui em privarà de córrer per muntanya.

De l'any passat... buff!! bons records esportius, a part de UTMCD i de  la Transvulcania, finament em vaig treure l'espineta de la Ronda dels cims. Va ser una penitència i més quan la meitat de la prova la vaig fer amb llagues i butllofes als peus, però gràcies a un podòleg francès que estava al refugi de l'Illa vaig poder acabar. A part dels peus molta calor, molta neu i molta aigua a causa del desglaç i com baixaven els rius... Bon viatge compartit bona part amb en Carlos i des de l'Illa amb en Josep Maria i gran experiència personal!! 59 hores i 36 minuts per acabar l'animalada més gran que he fet després de la Tor des Geants
Al setembre vam anar al Pallars a córrer la Rialp Matxicots extrem. Una gran cursa organitzada per un gran corredor i una organització impecable. Del paisatge, muntanya en estat pur. Montsent de Pallars...
i per acabar l'any vam anar al Montseny a córrer la meva primera marató de muntanya, bona experiència i brutal córrer entre els tritons del Montseny coronant els clàssics Turó de l'Home, Agudes i Matagalls.
Com cada any agrair l'inestimable suport i seguiment de la Montse i d'en Pau, sense ells no seria possible i és que en tantes hores com no alimentis el cap de bona harmonia aquest no tira! i si aquest no tira, ja pots estar el fort que vulguis que no arribaràs molt lluny. Gràcies!!
Gràcies Pochi i Assumpta per les fotos i com no a tota la tropa tallaferro, jejeje.
Gràcies a la sister i al cuñao per deixar-nos dutxar al xaletet de Sant Esteve i felicitar al cuñao per la victòria, com no!!!
Enhorabona Sergi dels Patxanguerus per finalitzar la Celestrail, no és moc de pav!!!

Ronda dels cims 184 km i 12.000 m+
AUTV 2013

Rialp Matxicots Extrem 82 km i 6.000 m+

Marató del Montseny 42 km i 2.700+

SOM-HI

Ja que la Montse ha pres la iniciativa, jo no seré menys i continuaré alimentant aquest diari que amb la tonteria enguany farà 5 anys. Últimament la blogosfera està una mica en crisi, almenys en alguns dels blocs que segueixo (o seguia) habitualment. Certament, Facebook i Twitter han fet mal en aquest sector sobretot per la facilitat d'ús i la immediatesa en la que hi pots compartir missatges, fotografies i vídeos. El fet de poder-ho fer a través de telèfon, tauletes, etc i des de qualsevol lloc també ha ajudat  a copsar aquest sector. 

No fa gaire vaig llegir una entrada que havia escrit sobre una cursa que vaig fer fa dos o tres anys i tornant a llegir-la, a part que vaig aconseguir la informació que buscava, vaig reviure en part la cursa i al mateix temps vaig recordar aquell fantàstic viatge. 
És quan t'adones de com passa el temps de ràpid i parlo de dos o tres anys, ja veus tu! i per aquest motiu és pel que hem decidit junt amb la Montse donar-li continuïtat a aquest diari; per poder reviure aquests fantàstics moments que aquest esport ens atorga. Al cap i a la fi és amb la finalitat que aquest va néixer. Que si a part de servir a la finalitat pel que va ser creat serveix de distracció per algú altre, millor que millor.

Doncs bé, després de gairebé nou mesos sense escriure (parlo de l'Enric es clar...), crec que ja va sent hora de trencar aquesta ratxa i anar fotent blat al graner però perquè no em sigui tan traumàtic aniré poquet a poquet. Primer de tot faré un petit resum d'aquest 2013 que també ha estat un bon any esportivament parlant i dic esportivament perquè aquest 2013 se n'ha anat una persona, una bona persona, que tot i que feia relativament poc temps que el coneixia i tampoc era familiar directe meu, és d'aquelles persones de les que la seva bondat et deixa marca. 

Un cop fet el resum, faré una entrada amb les novetats per aquest 2014 que no en són poques: una nova disciplina esportiva, nous colors, nous projectes, entre ells tornar als Alps francesos a tancar una trilogia. Tornarem a Menorca tal i com va dir la Montse. Alguna cursa de 100 milles més caurà i suposo que també una de 200 km. Sempre i quan pugui disposar de les corresponents vacances!

I per acabar també vull editar els vídeos que vam fer a La Palma i Andorra, això és el que més mandra em fa, buffff 

FELIÇ 2014!!!!

La Montse ens relata: 

     Comencem l’any, i mai millor dit, amb bon peu! I si més no, amb ganes, moltes ganes de fer anar els peus i les cames.

     Aquest any nou tinc un bon propòsit. Vull ser finisher de la Camí de Cavalls 2014. Aquest és el meu repte de l’any. Jo no he superat mai la barrera dels 100km, però les ganes de superació, la força de voluntat i l’ajuda de l’Enric, hi són. Així que, Menorca m’espera!!!!!

Aquest any passat 2013, va ser per a mi un petit any sabàtic pel que es refereix a curses i ultres de muntanya. Dic petit perquè alguna cosa que altra vaig fer, com ara la Marxa de la Selva-Prades, Half Costa Daurada, Riudoms-La Mola i alguna coseta que altra  però, sense sentir-me pressionada pels temps, ni pels reptes, ni per totes aquestes coses que nosaltres mateixos ens obliguem de vegades a fer, sense adonar-nos que també hi ha altres coses a la vida i que moltes vegades no els dediquem el temps necessari. Aquelles petites coses que ens donen la suficient energia per poder tenir reptes i assolir els temps que ens agradaria. Doncs ara estic en aquest moment de la roda on tinc ganes de tornar a reemprendre amb ganes alguns reptes. Així que, un cop passat aquest 2013, on he pogut gaudir de la muntanya d’una forma molt especial, intentant arribar al Cim del Pic de l’Alba a Benasque, on em vaig quedar al coll a 3000 m per un atac de vertigen.

(Agraeixo la infinita paciència que van tenir tots els companys/es de l’ascensió, i sobretot a la Carme Sas, qui va aconseguir que fes allò que creia que no podria fer mai. A l’Ernest que també em va donar molta seguretat i com no em va fer riure mentre plorava a l’hora. A la cunyada que sempre em dóna bons consells. I al meu Enric, que sempre està al meu costat en els moments importants de la meva vida.) 

On també he aconseguit fer el Pedraforca, amb una mica de fred i vent, per superar aquest vertigen que no podrà amb mi, on m’ho vaig passar genial, amb el Xavi, l’Antonio i l’Enric. 

I un cap de setmana dels que no s’obliden va ser a finals de juny, on vaig córrer la Solidaritrail amb el meu fill Pau, la primera cursa de muntanya que fem plegats i de ben segur que no serà l’última.

I com no, per Tots Sants, sortida des de Queralbs, en Pau i jo vam pujar a Núria pel camí vell i seguidament al pic de l’Àliga, va ser genial!

   

Tots aquests moments són els que t’omplen d’energia, una energia que no ens hauria de faltar mai. Una energia que, aquest any que ara comença, canalitzarem per poder finalitzar amb dignitat la CDC 2014.

I els records que ens fan plorar del 2013, també els tindrem presents, perquè res hagués sigut el mateix sense ells, perquè em sento molt afortunada d’haver pogut conèixer i compartit la meva vida amb una persona tan i tan especial que ja no està entre nosaltres. Gràcies per tot el que em vas ensenyar... Allà on siguis.

TRANSVULCANIA 2013

Finalment al llarg de l’abril he fet els deures i he sumat 300 km de carrera a peu. Suficient com per anar a Canàries amb uns mínims per acabar decentment. Dels diferents objectius que m’he marcat al llarg de l’any la Transvulcania és dels que em feia més il·lusió, tant pel renom de la cursa com pel lloc: la “Isla bonita” a l’illa de la Palma. 

Es tracta d’una cursa d’uns 83 km segons la organització tot i que poc fiable (hi ha gent que li surten 74, altres que més i segons el meu fenix crec que uns 80, ja hi som...) i uns 4.400 m. de desnivell positiu (uns quants més segons el meu fenix... “continuo confiant en la maquineta”). Amb punt de sortida al Faro de Fuencaliente cota 0 i arribada a Los Llanos de Aridane cota 340, assolint el Roque de los muchachos cota 2.426 i seguint la Ruta del Bastón (GR-131) creuant la Caldera de Taburiente baixant fins al Puerto de Tazacorte per rematar la feina pujant 340 metres fins los Llanos. La dificultat principal: la calor i el fet d’ascendir de cota 0 a 2.400 en relativament pocs km.

Seguint amb el nostre periple d’anar cada any a una illa a córrer una cursa: 2010 Mallorca - UTST, 2011 Las Palmas de Gran Canaria - Transgrancanaria, 2012 Menorca -  Camí de Cavalls. El 2013 ens hem decidit a anar a la Transvulcania a l’illa de la Palma a viure una experiència similar a la viscuda a la UTMB en quant a ambient, nombre de corredors ( uns 2.500!), corredors èlit de tot el món però, amb la calidesa d’una illa i d’una gent fantàstica

Només arribar a l’aeroport de Santa Cruz de la Palma ja es respira ambient de Transvulcania i es veuen grans murals i cartells de la cursa per tot arreu.

Hem estat en un apartamentet senzillet a Tazacorte, però amb una piscineta a la part superior de l’edifici, amb vistes a l’oceà i el més important, molt aprop de l’arribada de la cursa.

A la Palma a part de cares conegudes ens hem trobat amb en Toni, la Mònica, l’Oscar i l’Anna i a la nit hem vist el “cuñao”. Per motius professionals no l’hem tornat a veure fins el dissabte a la nit ja acabada la cursa compartint sopar a los Llanos de Aridane.

Hem arribat dijous, el divendres hem aprofitat per anar a la platja, piscina, recollir dorsal i alguna cerveseta que altra.

Dissabte a les tres i poc ens hem llevat i la Montse m’ha acompanyat amb el Fiat  Panda que ha llogat fins el nivell del mar, cota 0, al Faro de Fuencaliente, punt de partida d’aquesta cursa. A la carretera que portava al far s’ha creat un embús ja que ens pocs instants s’han concentrat uns 2.500 corredors entre les dues curses més els respectius familiars. Casualment ens hem trobat amb en Toni, Oscar, Mònica i l’Anna i plegats hem baixat fins baix el corralet. Mentre en Toni i jo esperavem per validar els xips, la Montse per variar, s’ha mesclat amb l’èlit. De sobte l’escolto cridar com una boja i veig en Miguelón votant per allà al mig i en Zigor de The North Face fent-los alguna fotillo. Ja dins el corralet en Depa ajudava que allò fos una festa amb els respectius parlaments d’en Miguelón, Kilian, Emelie, Nuria Picas...

Eren vora les 06:00 i começa a sonar el Thunderstruck de AC/DC, es dóna la sortida i tot déu surt encegat amunt que ens espera una ascensió de prop de 2.000 metres.

La sortida m’ha comentat la Montse que ha estat molt bonica. El fet de sortir de nit, que ens facin pujar serpentejant I l’efecte de tants frontals encesos pujant ha estat molt xulo. 

Prop de les 07.00 he passat pel poble de los Canarios, com cada any una aglomeració de gent espectacular i encara de nit. Aquests canaris i concretament la gent de la Palma ha estat impressionant en tots moments. A tot arreu t’oferien aigua, beguda, aliments i molts ànims. Realment córrer a les Canàries o a Euskadi és una altra història...

Després de los Canarios i fent-se de dia, el paissatge ha començat a canviar i  hem gaudit d’unes vistes molt boniques. Realment el contrast dels pins verds amb la terra negra volcànica és molt bonic. La pujada s’ha fet dura ja que el sòl era tou i perdies tracció però almenys no hi havia grans pendents i a aquelles hores la calor encara no apretava. Un cop a las Deseadas a cota 1.930 hem baixat fins el Refugio del Pilar (meta de la cursa curta i primer avituallament gran), allà hi havia una gentada de por animant o esperant veure els corredors. A partir d’aquell punt hem continuat pujant fins assolir diferents pics a 2.000 m. (Pico de la Nieve, Pico de la Cruz i el Roque de los Muchachos a 2.426m.). A partir del Roque ha començat el llarg descens fins cota 0 al Puerto de Tazacorte, ni més ni menys que 20 km de descens non stop.

A aquestes alçades la calor ja apretava i també el cansament. Al Puerto de Tazacorte a cota 0, una altra festassa de gent, soroll i ànims. 

El darrer tram del Puerto fins los Llanos de Aridane, cota 340, ha estat el més dur de tot, per la calor, pel pendent, cansament...  Sort dels veïns que t'anaven animant i remullant i treies les forces d'on fos. L'arribada realment espectacular, amb catifa vermella i tot.

Aquesta gent fa sentir especial des del primer fins l'últim corredor. Potser per això en 5 anys que porten han passat d'uns 250 corredors a més de 2.500 corredors i això va a l'alça...

Com ha anat dient més d'un pro aquests darrers dies, és una cursa que almenys, s'ha de córrer una vegada ja que és de les que se't queden al disc dur. És com l'UTMB, almenys una vegada!

En breu penjaré una petita mostra en primera persona del que va ser la meva cursa. Bé... si me'n surto amb l'editor de vídeo ja que sóc novell i vaig bastant peix. Aquest any m'he encapritxat d'un nou gadget. Vull compartir i a la llarga poder visualitzar aquests impressionants paisatges que visitem i que si no és en cursa possiblement se'ns passarien per alt. Imatges que a un mateix li queden en els records de per vida (el millor tresor que ens podem endur). Doncs què millor que poder immortalitzar i compartir aquests records... Paro, que ja m'estic posant tendre... salut!! i BE A HERO! 

                

                         
PD: Finalment, la Montse s'ha sortit amb la seva...

ABRIL AIGüES MIL... I NEUS DEU!

El mes d’abril ha estat el mes de transició (de nou) cap a la muntanya. Després d’un hivern fred, humit i ventós, alguna molèstia que altra, algun refredat i procés víric i algun romanço que altre també, han fet que fins ben entrada la primavera no trepitgés gaire la muntanya.

Així doncs a principis d’abril hem participat (la Montse en la modalitat Half i un servidor en la modalitat Ultra) en la prova que segueix l’anomenada ruta dels Refugis. La ruta que transcorre majoritàriament per les muntanyes de Prades però trepitjant Albarca, Cornudella de Montsant i Siurana.

El recorregut molt bonic, sobretot la part de Siurana i la de la Vall del riu Brugent. Un recorregut prou exigent pels 90 km que compta ja que segons la organització suma uns 4000 i escaig metres de desnivell positiu.

El GPS em sembla que me n’ha sumat més, de fet, bastant més (almenys de desnivell) però perquè o bé encara no el domino prou i no l’acabo de configurar prou bé, o bé, perquè aquests del Garmin han creat un trunyo de “muxo cuidao”. Amb l’orgullós que estava quan vaig adquirir el meu flamant Fenix. Pensava que ja no se’m resistiria cap cursa de més de 12 hores i fins a unes 50 hores. 

                         

Bé... de moment en aquesta ultra  de la Costa Daurada he estat unes 17 hores i uns 20 minuts i pel que fa l’autonomia de la bateria cap problema. Ara... a l’hora de fer les correccions d’alçada i de gravar el recorregut en la modalitat Ultratrac (gravació de punt per minut) crec que no reflecteix correctament la realitat. L’altímetre és baromètric i si varia la pressió atmosfèrica també varien els càlculs en la suma del desnivell o en reflectir l’alçada real a cada moment. El menu de configuració té moltes possibilitats però a l’hora de configurar-lo és poc intuitiu i costa familiaritzar-s’hi. Els diferents sensors que disposa l’aparell es poden calibrar automàticament o manualment i es poden calibrar o bé al principi, o constantment o a demanda de l’usuari. Depenent de l’elecció, el consum de la bateria serà diferent... En definitiva: UN XOU!! Espero familiaritzar-m’hi aviat i treure-n’hi tot el potencial, que sembla que l’aparell el tingui però de moment i xafardejant entre els comentaris de diferents usuaris, és un mar de dubtes i alguns d’aquests aparells ja han donat problemes perquè a causa de la condensació apareix una taca de baf en el centre de la pantalla .

Tornant a la cursa i tal com es titula aquest post hem tingut de tot: molt de fred a la sortida, pluja, solet i una mica de neu i tot.

 Els primers 20 i pocs km, el tram de Prades a Cornudella, han estat molt planers i corredors. Quan estava arribant a Cornudella i veia que anava amb els Jaume’s del Trote m’he adonat que havia sortit massa ràpid. Suposo que després de gairebé 6 mesos sense fer cap prova d’aquestes m’he emocionat... Ja ho he pagat, ja! A partir de Cornudella és on realment començava la cursa i les pujades.

Suposo que rodant en pla no he acusat tant el problema ja que durant l’hivern havia fet asfalt. A l’hora de pujar, si que ho he notat, tant a nivell de cames com d’aire, em faltava aire i més quan encara no fa ni una setmana que surto d’una bronquitis...

A Vilaplana (equador de la cursa) m’he avituallat tant bé que no tirava ni a la de tres. M’he cruspit dues fiambreres de pasta i pujant per Campanilles ho he pagat. Se’m repetia la pasta constantment i m’he notat pesadíssim. A més he parat a tapar-me ja que a mitja pujada s’ha posat a nevar, al cap de poc he hagut de tornar a parar atreure’m roba ja que semblava que sortís el sol. Vaja, que la pujada a la Mussara ha estat distreta.

Finalment he acabat sencer i molt content i satisfet ja que al no poder fer la Marxa de la Selva – Prades no sabia com m’aniria. Ha estat un bon entrenament de cara Canàries i Andorra.

A finals d’abril hem participat a la Marxa de Riudoms la Mola (tant la Monste com un servidor) i tal i com diu el títol de l’entrada hem tingut aigua i neu. A causa del temps no ens han deixat pujar a la Mola. Suposo que ha estat el més encertat ja que ha caigut un bon tou de neu a la zona dels molins. Ha estat molt corredora i molt divertida. M’ho he passat molt bé i també m’he trobat molt bé ja que gairebé l’he feta tota corrent i hi he invertit 5 hores i 29 minuts per fer uns 48 km. Suposo que mica en mica vaig notant els efectes de ser un no fumador. I ara si que ja puc dir que fa un any que sóc NO fumador. No vull atribuir-me cap mèrit, tot i que és el millor que un fumador pugui fer al llarg de la seva carrera de fum,  perquè pensant-ho bé, el que resulta inversemblant és que algú es pugui enganxar a una cosa tan repugnant com és fumar. De fet quan vaig començar a fumar, ja fa uns quants anys, ningú m’hi va obligar i sempre he sabut que no m’aportava cap benefici. El que costa d’imaginar-se i qualsevol persona raonable es pot preguntar: perquè tant de temps?

El que si té mèrit és tota aquella gent que lluita dia a dia per combatre alguna maleïda malaltia que no té cura. Que lluiten dia a dia per viure. Que viuen cada dia intensament sabent que és un dia menys en la seva cursa contrarrellotge. Que ells no han tingut la possibilitat de decidir si volien o no el que els ha tocat viure. Que per més preguntes de perquè a ells i per més precs que facin no acbaràn amb la seva malaltia. Que per molta voluntat que hi posin, (ara per ara) no podran deixar el que ha decidit er el seu acompanyant inseparable.

Per tots ells, el meu reconeixement.

SOM-HI

Aquesta setmana he sortit a caminar un parell de dies, aquesta i poc més és la preparació amb la que em presento a l'Ultra Trail Costa Daurada que es celebra aquest cap de setmana. Resumint si acabo ja serà un èxit.
Porto dues setmanes completament parat arràn d'una bronquitis que no em va deixar fer la 10a Marxa de la Selva - Muntanyes de Prades. No he començat l'any amb massa bon peu i mai millor dit ja que amb el doloret del metatars encara no he acabat de fer net del tot i no serà perquè no hagi fet bondat...
Pensar que l'any passat en aquestes dates ja portava més de 350 km en curses per muntanya (GR10 xtrem, UT les Fonts, Marxa la Selva i trail des Citadelles) em ve la mala llet, però com diuen: no hay mal que por bien no venga...
Això si! de ganes de cremar metxa n'hi ha més que mai i a poc més d'un mes per baixar cap a les Canàries he de fotre molts però que molts km. Amb il·lusió! que ja és primavera...

Per començar, aquest cap de setmana tant la Montse (que ella si que va fer la marxa de la Selva) com jo, participarem en aquesta segona edició de la UTCD. La Montse en la modalitat Half (46 km Vilaplana - Prades) i jo en la Ultra (90 km Prades - Prades)

Aquesta seria la volta de l'Enric

 

 

i aquesta seria la volta de la Montse



 

 Correm a casa i pels paratges més bonics (muntanyes de Prades i un xic de Montsant). L'únic però, és que ens anuncien pluges, almenys no passarem calor.


Una altra proposta per aquest mes, concretament els dies 20 i 21 d'abril és la que ens proposa l'amic Jordi (Riudecanyenc). Ni més ni menys que la segona edició de la firaesport. Una molt bona opció per gaudir de l'esport i el lleure al camp de Tarragona en família. Amb moltes activitats i en un entorn incomparable com és Vilanova d'Escornalbou. A part d'activitats lúdiques i familiars hi ha proves de cursa de muntanya, cursa btt, combinada, marxa cicloturista, caminada, passejada... en fi activitats per tothom. Una oportunitat per passar un cap de setmana en família a la natura.