SOM-HI

Aquesta setmana he sortit a caminar un parell de dies, aquesta i poc més és la preparació amb la que em presento a l'Ultra Trail Costa Daurada que es celebra aquest cap de setmana. Resumint si acabo ja serà un èxit.
Porto dues setmanes completament parat arràn d'una bronquitis que no em va deixar fer la 10a Marxa de la Selva - Muntanyes de Prades. No he començat l'any amb massa bon peu i mai millor dit ja que amb el doloret del metatars encara no he acabat de fer net del tot i no serà perquè no hagi fet bondat...
Pensar que l'any passat en aquestes dates ja portava més de 350 km en curses per muntanya (GR10 xtrem, UT les Fonts, Marxa la Selva i trail des Citadelles) em ve la mala llet, però com diuen: no hay mal que por bien no venga...
Això si! de ganes de cremar metxa n'hi ha més que mai i a poc més d'un mes per baixar cap a les Canàries he de fotre molts però que molts km. Amb il·lusió! que ja és primavera...

Per començar, aquest cap de setmana tant la Montse (que ella si que va fer la marxa de la Selva) com jo, participarem en aquesta segona edició de la UTCD. La Montse en la modalitat Half (46 km Vilaplana - Prades) i jo en la Ultra (90 km Prades - Prades)

Aquesta seria la volta de l'Enric

 

 

i aquesta seria la volta de la Montse



 

 Correm a casa i pels paratges més bonics (muntanyes de Prades i un xic de Montsant). L'únic però, és que ens anuncien pluges, almenys no passarem calor.


Una altra proposta per aquest mes, concretament els dies 20 i 21 d'abril és la que ens proposa l'amic Jordi (Riudecanyenc). Ni més ni menys que la segona edició de la firaesport. Una molt bona opció per gaudir de l'esport i el lleure al camp de Tarragona en família. Amb moltes activitats i en un entorn incomparable com és Vilanova d'Escornalbou. A part d'activitats lúdiques i familiars hi ha proves de cursa de muntanya, cursa btt, combinada, marxa cicloturista, caminada, passejada... en fi activitats per tothom. Una oportunitat per passar un cap de setmana en família a la natura.

AQUEST ANY NO... O SI...

Avui fa deu dies em trobava davant l'ordinador, bé, el twitter, a l'espera del sorteig per la inscripció a la Tor des Geants. En la seva quarta edició la Tor no para de créixer en quant a demanda, cosa comprensible pel seu saber fer i el seu tracte cap els participants.
Aquest any érem gairebé 1.500 candidats per 600 + 60 places (44% de possibilitats d'aconseguir plaça). Finalment i després de tenir-nos fins a mitjanit esperant, no vaig ser agraciat. Ni jo, ni l'Antonio amb qui teníem intenció de fer-la plegats. Què hi farem! haurem d'esperar el 2014 .

 

 

Qui d'alguna manera o altra s'alegrarà o m'agrairà que no m'hagi tocat el sorteig (a part de l'economia familiar) és el meu cos: cames, articulacions, tendons, lligaments... i és que en el cas d'haver estat agraciat a la Tor 2013, dues setmanes abans aniria, bé, vaig, al Grand Raid des Pyrenees, res... 165 km i uns 10.000 m+ de res, per estirar les potes...

I és que aquest 2013 tot i no haver-hi Tor, penso que no faré curt, ja que a part del GRP, tinc intenció de tornar a Andorra a acabar el que vaig deixar a mitges el 2011, la Ronda dels Cims! amb 170 km i 13.000 m+.

A part d'aquestes dues curses, el maig anem a la Palma, la "isla bonita", a córrer la Transvulcania, a principis de juny a Ribes de Freser a fer els Bastions, el setembre a Rialp, a la Rialp Matxicots i si tinc més sort en el sorteig, tornaré a la Ultra Cavalls del Vent. Per acabar l'any, em faria gràcia córrer alguna marató de muntanya com la del Montseny i la Marató Pirata de Montserrat. Temps al temps i que l'il·lusió, motivació i lesions ens permetin dur-ho a terme.

 

Pel que fa aquests dos mesos que portem d'any, tenia clar que la muntanya quedaria aparcada per donar pas a l'asfalt. De fet des de l'octubre que poca cosa (en quant a travesses). El novembre vaig córrer la Mitja marató de Tarragona, que tot i no fer marca, em vaig donar per satisfet amb 1h 34'. El gener van començar els problemes. Preparant la Marató de la Costa Daurada em vaig sobrecarregar el metatars del peu esquerre. Vaig fer dues tirades de 30 km per sòl dur amb un interval de dues setmanes entre cada tirada (excessiu pel meu estat). Dues setmanes després tenia la marató i tot i les inclemències meteorològiques vaig fer marca, 3:29:59. Passada la marató, van tornar les molèsties al metatars i a sobre ens va invair un virus (parent de la grip) que a casa ens va deixar a tots ben estabornits. Aquesta setmana començo a aixecar cap i toco fusta ja que el diumenge 03 de març tenim la Mitja de Cambrils. Espero no recaure en les molèsties al metatars si no m'hauré de plantejar deixar de córrer durant un temps.

 

El març i abril tornem a la muntanya i per preparar la Transvulcania tant la Montse com jo, farem la marxa de la Selva-Muntanyes de Prades, la Ultra Trail Costa Daurada (HTCD la Montse) i la marxa Riudoms-la Mola-Riudoms.

Doncs aquest és el "planning" i l'afrontarem amb moltes ganes. Amb més ganes que mai ja que estic fent la ultra de la meva vida, la més llarga, la més satisfactòria i la que més coses positives m'aporta: deixar de fumar.

Porto gairebé un any i sens dubte és el millor repte que mai un addicte a la nicotina es pugui proposar. Després de 15 anys autodestruint-me, em veig amb cor de superar les meves pors i febleses. Així que estic més motivat que mai. GOOO!!!

 

 

JA VA SENT HORA DE POSAR-SE LES PILES

La Montse ens relata:

 

15 de febrer de 2013. Fa temps que no escric res en el nostre bloc i us demano disulpes. Des que vaig fer la última crònica de la cursa de Menorca us he deixat penjats però ja tornem a donar guerra i és que des de llavors ja ha plogut una mica.




- Kilian's Classik: Cursa recomanada.

- G2Haundiak: No oblidaré mai aquella cursa que no vaig aconseguir finalitzar a causa d'una hipotèrmia a dalt el Txindoki.

- Half Trail Costa Daurada: On vaig aconseguir fer 3a fèmina. Enguany hi tornem.

- Ultra Trail Serra de Montsant: Retirada a Cabacés.

- Mitja de Tarragona: Tot i la meva falta d'entrenament en asfalt vaig aconseguir baixar temps respecte l'any anterior.

- La Riera en cursa: Tot i arrossegar un bon encostipat allà vam ser i ens ho vam passar d'allò més bé.

I vam acabar l'any tot rient amb amics i família a la Sant Silvestre de Tarragona.

Ara ja va sent hora de posar-se en marxa, deixar els virus enrere i agafar forces per començar la bona temporada.

RESUMINT (3a part i última)

Ara que tinc uns dies de festa acabaré de resumir d'una vegada el que ha estat el 2012. Em vaig quedar amb la Ehunmilak. L'agost tocava el que vindria a ser la cirereta del pastís. Una cursa en modalitat per equips de 240 km i 16.000 m de desnivell positiu a la zona del Midi Pyrenees francès, per entendren's, zona mítica del tour de France (Tourmalet, Aspin...). La cursa és Le grand raid des pyrenees modalitat le Raid.
Hi pendria part amb els amics vascos que el 2011 vam compartir quilòmetres a la Tor des Geants: Edu Uribe, Javier Ugalde i Yosu Artetxe.

I com no, allà ens trobaríem emb els TOReros de casa, bé, els TROteros (Jaume's i Josep Maria).
A aquestes alçades poca cosa recordo de la cursa. El que si recordo és que ens vam retirar i ben pensat és el millor que vam poder fer ja que almenys jo, no estava gaudint.
Ja sabíem on ens fotíem (circuit sense senyalitzar, pocs avituallaments, molts km i molt de desnivell) suposo que una mena de Petite Trote a Leon però enlloc dels Alps, als Piris i un pèl més reduït.
El lloc molt bonic i el poble de Vielle d'Aure tenia el seu encant. El dia de la sortida es pot dir que erem quatre matats, no sé quants vam prendre la sortida però podríem passar per quatre "domingueros" que anem a fer un volt.

Com he dit, el circuit no estava senyalitzat i en l' equip del qual en formava part vaig adoptar el rol de traçador i no pas per la meva destresa en l'orientació sinó perquè era el tanoca que tenia un gps o millor dit un totxo (garmin GPSmap 60csx). L'aparell molt maco, amb topografia a color, un zoom amb molt de detall... però el que hi tenia poca destresa era jo. L'he agafat dues vegades comptades, per fer la porta del cel (allà sí que ens va anar bé) i en aquesta cursa. Abans de sortir em va semblar entendre que deien que alguns tram de la nostra cursa coincidia amb l'Ultra, la de 160 km i aquesta sí, senyalitzada. La qual cosa ens faria una mala passada i de nit.
La sortida va ser ben d'hora pel matí i com no, només sortir, ens van cardar una pujada de 800 positius per aclarar-nos que la cosa no seria plana. Una circumstància més que ens va ajudar a desmotivar una mica més va ser que el circuit no era pas intuitiu, igual seguies un camí o corriol i de sobte et feien pujar o baixar pel dret i si no estaves pendent del track l'acabaves liant. T'obligaven anar continuament pendent de l'aparell dels nassos (almenys als que no ens coneixíem ni la zona ni el territori). Conseqüentment el ritme era molt lent i costava molt vèncer els km.
Al km 10 van ser molt generosos i ens van donar una mica d'aigua per tal d'ascendir a la cota 2.500 (Col de Couradette), baixar fins el Lac Arredoun i tornar a pujar els 2500 de Hourquette de Caderolles. Des d'aquest punt vam planejar i baixar fins el km 30 (parquing d'Oredon) i primer avituallament sòl·lid... si, si... primer avituallament sòl·lid... al km 30...
En aquest punt vam tenir una crisi important, un dels membres de l'equip va tenir un ocellot "pajaron" dels que et deixen sec. No recordo el temps que hi vam estar però suficient com per sortir amb la pressió del tall horari. Val a dir que en aquest punt vaig provar el menjar iofilitzat (una mena de pinso en una bossa que al posar-li aigua calenta en cinc minuts ho tenies a punt) de la casa Overstim's i el cous-cous està deliciòs. Me'n vaig cardar dos o tres bosses.
Finalment vam sortir tots quatre, bé tots cinc, ja que sembla ser que el "pajaron" no el vam deixar. No em situo en el temps però ja era la tarda ben entrada i tampoc recordo en quin km exactament però vam haver de fer gabinet de crisi al costat d'una presa d'un estany ja que l'ocellot dels collons ens estava alentint a tots. Va ser un moment trist però pel bé de l'equip el millor era que continuessim tres i així vam fer. Vam tenir la sort que en aquell punt també hi havia una baixa (desconec si per ocellot o no) i una parella disposats a baixar-los fins el poble amb cotxe.
Així doncs, vam arrencar de nou intentant recuperar una mica el temps ja que el tall horari ens estava vencent i aviat se'ns faria de nit. Vam fer  un collet fins a 2.500 m (Col de Madamete i al arribar a una cabana en un replà vam veure banderoles de la cursa de 160 km. Vam contrastar-ho amb el gps i tot feia pensar que era un tram comú de les dues curses. Vaig pensar, que bé! un descans a la vista ja que ja se'ns havia fet fosc i caminar i haver d'anar seguint el track a l'aparell resultava esgotador. Vam pujar un altre coll  (el Pas de la Crabe) als peus del Pic des quatre termes. Mentre pujavem veiem llumetes de frontals d'altres corredors a la llunyania i pensavem, on van aquests tanoques, tot rient.
Bé, resulta que un cop dalt, ni Pas de la Crabe, ni hòsties en vinagre, qui havia fet el tanoca erem nosaltres (ilusos de seguir unes marques..).
Tornem a tirar avall amb la conseqüent pèrdua de temps i de motivació. L'anhel de ser finisher's cada vegada el veiem més lluny ja que la nostra lluita era contra el temps i allò no ens va ajudar gens i per més inri, que no he pensat a fer-ne esment, a un dels tres, al principi no li funcionava el frontal, buff!.
Un cop superat el Pas vam passar per unes pistes d'esquí suposo que les de la Mongie. Ens trobavem als peus del Tourmalet i del Pic de Midi (punt més alt de la prova). El Pic de Midi estava neutralitzat per mal temps però havíem de pujar un coll (Col de Sencours) a quasi 2.400 m d'altitud. Vam fer números i no ens sortien, ja no estavem en la pomada. Vam desistir de fer el coll i retallar fins el següent avituallament.
Un dels tres i més per nostàlgia que per altra cosa va pujar al col del Tourmalet, els altres dos el vam esperar a peus de la carretera i quan va venir vam fervcap per la carretera fins la Mongie i de la Mongie a Artigues, cap el km 60.
I a Artigues i ja fora de temps va acabar la nostra aventura. Allà com és habitual ens esperava la Montse.
Va ser una experiència nova per mi, participar en equip, amb la dificultat i avantatge que tot és multiplica, les coses bones i les dolentes. No era nou el fet de participar en una cursa sense senyalitzar, ja que la de l'Aneto i el GR-10 tampoc ho estaven, però almenys en les dues seguies un GR. Francament, dubto que hi torni, almenys en la modalitat Raid, ja que el fet d'anar tan pendent del track no em motiva. Si que m'agradaria fer la Ultra e 160 km perquè realment la zona és molt bonica, però temps al temps.
De tornada vam fer una mica de turisme pel Pirineu "manyo", més que turisme vam estar uns dies de relax al càmping Peña Montañesa, als peus del Monte Perdido. Hi vam estar la mar de bé i això que no som de càmpings. Realment la zona del Midi Pirenees i el Hautes Pirenees és molt bonica, de fet tenim pendent tornar-hi i anar a fer alguna ruta al circ de Gavarnie que ens en han parlat molt bé.

                                           *****

 

El setembre tenia intenció de participar en la primera edició de la Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada però una indisposició m'hi va fer desistir a última hora. Si que hi va participar la Montse, en la modalitat HALF i en aquest cas vaig ser jo qui li va fer el seguiment. Serà ella qui n'explicarà la seva experiència.

A finals de mes i a última hora, em van oferir córrer la Ultra Cavalls del Vent ja que l'Álvaro no hi podia anar. Vaig accedir a fer-la ilegalment. A Bagà vam coincidir amb amics i companys OT: el Narcís, l'Albert i les Roses. Malaurada cursa! al refugi de Prat d'Aguiló em vaig retirar i sens dubte el millor que podia / podíem haver fet (oi Narcís?). Em va fer molta il·lusió trobar-vos al refugi de Cortals de l'Ingla (Assumpta i Bodi) No parlaré de les circumstàncies, conseqüències i resultats de la cursa ja que ja ho ha fet molta gent. Un accident lamentable, DEP 3a.

 

 

                                           *****

 

A l'octubre i per tercer any consecutiu vam participar en equip la Montse, l'Antonio i un servidor a la Ultra Trail Serra de Montsant. En aquesta ocasió la Montse va punxar a Cabacés per dolències a la planta del peu (una fascitis plantar segons el podòleg que hi havia a l'avituallament). Vam seguir l'Antonio i jo i vam acabar ben xops. L'organització i amb bon criteri va neutralitzar el tram de la serra major perquè va fotre un xàfec de collons.

                                                                 *****

Ara sí!! diria que ja he deixat el diari al dia. Des del Montsant que hem aparcat una mica les tirades llargues en muntanya. Ara és temps d'asfalt i de pensar en quins merders ens fotrem aquest 2013, que de moment, encara ens queda il·lusió i salut per enredar-nos. Mentrestant, la setmana que ve, la primera i única marató d'asfalt de l'any. Salut i bon any a tothom!!

BON ANY A TOTHOM !

RESUMINT (2a part)

 

Aquest any vam fer les vacances el juliol ja que teníem intenció de tornar a Euskadi a repetir la Ehunmilak en el meu cas i la G2haundiak la Montse. Ja que teníem unes tres setmanes vam aprofitar per anar a córrer la Kilian's Classik a Font Romeu i així la Montse li demanaria a en Kilian si li podria signar el llibre "Córrer o morir".
La Montse va córrer la cursa de 25 km i 900 m+ i jo vaig córrer la de 45 km i 1.700 m+. A Font Romeu ens vam trobar amb els amics Narcís i la Rosa i el Toni, l'Alfons i la Mònica. La cursa va ser molt bonica i una festa "made in Salomon" amb tots els seus icones internacionals i lògicament el seu abanderat Kilian Jornet presidint la cerimònia.
Córrer per Font Romeu, un plaer i un goig pels ulls i sentits: la Calma, les Bulloses, els nombrosos estanys...
De 1.757 m que es troba Font Romeu fins 2.581 (poca broma). Molt bon ambient i punt de trobada de molts aficionats al trail per veure, conèixer o fotografiar-se amb els que normalment veiem a les revistes, facebooks o You tube's.
El que havia de ser una tiradeta llarga per mi ja que només set dies després m'esperaven 100 milles es van convertir en una bona esmolada de potes. Entre el desnivell acumulat i el paissatge que t'engrescava a apretar el resultat va ser una sobrecàrrega al cuàdricpes que em tindria tota la setmana següent pendent del doloret al genoll. Finalment 07:01:51 pels 45 km's
Cap de setmana molt bonic on a part de córrer vam sopar amb la Rosa i en Narcís a Puigcerdà i l'endemà de córrer la Montse va aconseguir que en Kilian li firmés el llibre i fotografiar-se junt a ell i la Mireia Miró. Felicitar a en Toni Calderón 7è de la general i un total de 5 hores per infiltrar-se dins la tropa que vestien de gris, blanc i vermell.

 

Passat el cap de setmana ens vam desplaçar cap Euskadi pel sud de França. Vam arribar una setmana abans de la cursa i vam aprofitar per fer una mica de tursime pel nord, Baiona, Irun, Donosti... i com no, ruta gastronòmica.

Finalment ens vam plantar a Beasain punt de sortida de la Ehunmilak i la G2haundiak.
La Montse s'estrenava en la cursa G2haundiak de 88 km i 6.000 m.+ i jo repetia la Ehunmilak de 168 km i 11.000m.+ (Ehunmilak 2010).
Com ja va sent habitual, cares conegudes, l'Antonio qui seria company de fatigues de la Montse, va fer cap el mateix divendres cuita corrent ja que havia estat fent unes sessions d'hidratació específica als San Fermines de Pamplona, en Marc que també repetia, la colla del Trote capitanejats per en JaumeG, en Xavi de Flix, els vascos de la Tor... en fi, els tarats de sempre.
Tenia un molt bon record de la cursa tant pel recorregut, entorn, organització, gent... i és que córrer a Euskadi és una altra història. És com córrer a Itàlia o França (hi ha més cultura de l'esport i de la muntanya). A Catalunya només he vist un ambient similar a curses com Cavalls del vent (curses de la Catalunya central) i alguna de les de l'Ebre, però ja dic, res a veure com Euskadi. En fi en tenia un molt bon record tot i acabar amb els peus destrossats a causa del fang i l'aigua.
La idea que tenia era acabar i és que en una cursa de 100 milles acabar ja és molt i tots els que n'heu fet alguna sabeu del que parlo. De fet, un pot pensar que de 100 km a 100 milles només van uns 67 km i si has fet 100 km la resta és "calderilla". Doncs NO! la diferència és un abisme ja que la majoria de mortals hi invertirem si no dues nits, gairebé. Crec que el cos pot aguantar una nit sense dormir i rendir amb prou garanties, però quan li demanes una segona nit la cosa ja canvia i o bé pares a fer una dormideta o recorres a estimulants com la cafeïna (Durvitan).
Al meu parer el millor és parar i dormir 20 minuts o una horeta, com que m'incloc al grup que invertiré de 40 a 50 hores, lògicament no em vindrà d'una horeta i així m'estalvio patiments innecessaris i millor rendimeht posterior. Sembla mentida però el fet d'estar estirat i tancar els ulls una estona (ja no dic dormir) et recarrega les piles a tope.

Tornant al que anava... la meva intenció era acabar però, i ja que repetia, si podia esgarrapar alguna horeta o alguns minuts no diré que no fós una motivació extra. Així doncs divendres 13 de juliol a les 18:00 hores sortiem els participants de la Ehunmilak de Beasain, la previsió meteorològica no era gaire bona. Semblava que es repetia la història del 2010.
Només sortir ja vaig cometre una errada, la típica errada que sempre dius que no et tornarà a passar, que aniràs de menys a més, que correràs amb el cap, que seràs conservador...
Doncs que a la mitja hora ja anava esbufegant com un porc i suant de mala manera per haver sortit a un ritme més alt del que em corresponia. Em va enganxar pujant a Izazpi. Se'm va fer un nus a l'estómac i em costava respirar, els corredors m'anaven passant, entre ells els del Trote, va ser quan em vaig trobar amb en Xavi de Flix el qual em va anar esperant. Vaig insistir que tirés però no hi va haver manera, és així de tossut. Pel cap em van invair els mal pensaments: retirada, la que m'espera, on estarà el cony d'avituallament, Xavi tira que et faig anar malament, com "pillaré", seré burro... i així els primers 30 km. Lògicament se'ns va fer de nit, ens va començar a ploure, francament molt mal temps però tot i el mal temps la muntanya estava farcida de gent animant amb totes les seves forces. I és que entre "aupa's" i "oso ondo's"  treies forces d'on fos i tiraves i tiraves.
Al km 30 o 40 i ja en plena nit, crec que als voltants de les 02:00 (tot i que no ho recordo exactament) ens va avituallar un matrimoni ja grandets davant de casa seva, en una pista enfangada i ens van oferir menjar casolà, crec que un coc si no recordo malament i beure. Estaven sota la pluja, sense més aixopluc que els seus impermeables i no eren pas de l'organització. Resulta que en les tres edicions de la cursa allà havien estat. Tota la meva admiració i respecte cap aquesta gent. Això és capital humà i la resta són tonteries, gràcies, gràcies i moltes gràcies.
Això a qui a casa... no em feu riure!!
No sé si va ser el gest d'aquesta bona gent o el coc miraculós que vaig recuperar l'alè i vaig començar a tirar una mica fins al punt i no sé com que em vaig separar d'en Xavi i en Yosu (company bascTor 2011) .Ens retrobaríem al cap d'una estona a Azpeitia (km 53), allà en Xavi va arribar amb dolors al genoll de tal magnitud que va optar per deixar-ho córrer.
Portava unes 12 hores en cursa i tot i el mal temps em trobava prou bé. Abandonava Azpeitia recuperat definitivament de la "pájara" inicial i amb força per afronyar els 115 km restants.

 

Tocava pujar a Ernio a a la cota 1.078 per tornar a baixar fins Tolosa, primer avituallament gran. Portava 18 hores en cursa, o sigui eren les les 12:00 i poc del migdia. Tocava menjar bé i canviar-se de roba ja que venia un dels plats forts de la cursa, el Txindoki en plena serra d'Aralar. Ja sabíem que havíen neutralitzat el cim per les condicions meteorològiques però tot i així al coll pujant el Txindoki realment feia molt mal temps: vent, boira pixanera, sensació tèrmica molt baixa (d'això us en pot parlar bé la Montse...).

La pujada se'm va fer amena ja que em vaig ajuntar amb a un parell de vascos i l'anavem fent petar, en May i en Ricardo Cabanillas de Tolosa i des d'aquí agrair que ens acompanyessin en David el fill d'en Ricardo i un amic seu en Raul fins al coll del Txindoqui. A partir del coll fotia un fred que pelava i això que vaig passar per allà de dia (a les 19:00 més o menys). Fins l'altre cim, el Ganbo les condicions meteorològiques van ser molt dures, per aquest motiu vaig intentar apretar una mica i descendir al més aviat possible ja que tot i ser juliol i estar a 1.400 m. d'alçada fotia un fred que pelava.

El següent avituallament sòl·lid era a Lizarrusti, eren les 22:00 hores i portava unes 28 hores en cursa, el cansament ja es feia notar, estava al km 115 i a 15 km d'Etxegarate. Aquells 15 km sense cap mena de dubte van ser els més durs, per mi i per la majoria. És la segona nit, és un tram molt monòton (tobogans de pista ampla gairebé tot recte), va ploure tota la nit, el camí estava inpracticable pel fang (no es podia ni sortejar el camí de la quantitat de fang, els peus et quedaven sotarrats fins els turmells). Realment van ser 15 km de batalla psicològica, maleïnt la cursa i maleïnt-me a mi mateix ja que jo ja sabia el que era passar per allà i en aquelles condicions...

Vaig arribar a Etxegarate a les 03:00 destrossat psicològicament, em vaig canviar de roba, vaig menjar, em van curar els peus (tenia les plantes bastant malmeses) i vaig procurar dormir una mica. Tot i treure'm la sòn, vaig agafar fred.

Em quedaven menys de 40 km per arribar de nou a Beasain, així doncs i abans que arrenqués el dia vaig reempendre la marxa per tal de pujar a San Adrián, Aizkorri i Andratx (zona de marató de Zegama). Se'm va fer de dia a l'ermita de San Adrián i si no recordo malament, vaig parar a fer algun cop de cap ja que tenia atacs de sòn, era un tram que anava sol i amb 36 hores a les cames ja pesava tot.

Entre l'Aizkorri i Andratx em vaig trobar amb l'Edu Uribe (company vasc de la TOR 2011 i amb qui seriem companys d'equip al següent repte del 2012: Grand Raid des Pyrenees), vam compartir els darrers km de la cursa.

Vam fitxar plegats a Mutiloa poc després de les 13:00 hores i ara si, va començar a fer bon dia, sortir el sol i fer calor (per acabar de rematar). Anavem bastant tocats i a 10 km de l'arribada em vaig enxufar un gel de cafeïna que em va donar energia suficient per oblidar el dolor de peus, de genolls i arribar corrent fins el final.

Per sorpresa meva, la Montse em va venir a buscar corrent a uns km's de l'arribada i vam fer els darrers km's plegats. Gràcies Montse!!! entre tu i la cafeïna em vau ajudar a acabar prou dignament. Finalment i per sospresa meva vaig esgarrapar uns minuts a l'edició del 2010 i vaig acabar en 45:24:22. Després del calvari que vaig passar: pájara inicial, condicions meteorològiques, fang... no pensava pas fer menys temps que la primera edició.

Deixo que sigui la Montse qui expliqui la seva vivència perquè lo seu si que no té desperdici i alhora mèrit.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra... Ho corroboro i de fet... no sé perquè... em sembla que el 2013 hi tornem.

Gràcies bascos!! sou colllonuts!!

Zorionak eta laster ikusiko duzu.

 

 

 



 

 

 

fotos d'Eduardo Uribe FINISHER Ehunmilak2012 Zorionak!
 

 

RESUMINT... (1a part)

Abans que res i des d'aquest petit espai tan la Montse com jo volem retre-li homenatge a la

 

 Teresa Farriol

 

experta corredora i Campiona veterana de curses d'ultraresistència de Catalunya 2012.

Morta en cursa a la Cavalls del Vent del 29 de setembre de 2012.

Totes les condolències a família i amics.

 

No la coneixíem personalment però sí sabíem qui era i en el meu cas (Enric) havíem coincidit en més d'una cursa. Concretament encara recordo quan em va avançar a la Cavalls, tot pujant cap al Niu de l'àliga. També tinc la seva imatge d' Emmona, vam coincidir una estona a Núria. En les dues ocasions vestia la samarreta de Corredors.Cat, per això m'era fàcil reconèixer-la. Les dues vegades vaig pensar: collons si que està forta aquesta paia! (tant en una com en l'altra jo anava treient la llengua i  ella a part de concentrada semblava molt còmoda i no vegis com enfilava...).

 

Ja fa gairebé un mes d'aquest injust accident i se'n ha parlat i escrit molt. Aquest esport s'està globalitzant cada dia més i cada vegada més, més gent en parla i n'escriu. Algunes opinions resulten interessants, altres d'encertades, altres de desafortunades i d'altres que no s'haurien de publicar enlloc, com l'escrit del carallot del Salvador Sostres. Veient la seva cara i la seva fesomia  no m'estranya que aquelles idees hagin pogut sortit d'un individu com ell (juraria que es tracta del germà bessó del Torrente). Cal dir que no em sorprenen gens els seus pensaments, doncs reflexa a la perfecció el rol d'"españolito" de sèrie. (futbol, toros, la roja, vivir bien, comer bien, futbol, la liga, la copa, la chámpion, escaqueo, siesta, futbol, playa, tapita, vinito, cervecita, futbol...).

 

Per altra banda, m'emociono i em cau la llàgrima al llegir els escrits i les paraules de tots aquells que l'heu conegut, que heu corregut i heu conviscut amb ella. Em fa molt feliç veure com l'esport i la muntanya (una combinació perfecta) poden arribar a unir tant la gent i crear uns llaços afectius tan grans que molta gent seria incapaç d'imaginar-se (posem el cas del Sostres i símils). Una prova d'això són la colla de correcats en el seu espai virtual de Corredors.cat. Fa temps que tafanejo en el seu forum i certament és un espai en el que hi ha molta informació de curses i de tot tipus i on hi intercatua moltíssima gent, inclús en coneixem uns quants. Veient que són una gent tan maca i sana (d'ànima !, físicament no hi ha cap dubte). He pres la decisió que m'hi associaré.

 

Teresa, tot i no haver-te conegut personalment et tindrem present i en el meu cas (Enric) quan torni a Emmona el 2013 tindré un pensament per tu a Núria així com quan torni a fer la travessa de Cavalls, doncs són les imatges que en tinc de tu.

 

 

*****

 

Com bé diu el títol del post resumiré... i bastant ja que hem tingut el bloc bastant abandonat, no sé si per la calor de l'estiu, la mandra o una mica tot plegat, el cas és que hem tingut la paradeta tancada uns 4 mesos.

Aquest cap de setmana tancarem la temporada de muntanya 2012 amb l'Ultra trail Serra del Montsant (per 4t any seguit i 3r que el fem plegats amb la Montse). De fet amb la Montse vam considerar que seria la nostra cursa, ja que a part de ser a casa, el Montsant ens agrada molt. També cal dir que a partir de l'any que ve ho haurem de tornar a considerar, ja que el cony de cursa m'ha costat 80 euros (poca broma! i sort que teníem una invitació i la Montse tot això que s'ha estalviat).

És la bombolla de les ultres. Massa gent s'ha apuntat a aquest carro i la cosa ja comença a espetegar. Que en tingui coneixement aquest any  ja se'n han hagut de suspendre tres per manca d'inscrits (Tunez Dune Trail, Delta Run, Evasion Spirit Trail). On anirem a parar... i és que, qui està disposat a pagar 300 o més euros per una cursa i més, i curses que encara han de veure la llum. Una cosa és Sables,  4deserts, Curses per l'Himàlaia, Tor des Geants, UTMB o curses que ja tenen el peix venut, però l'altra, és esquitxar una morterada per simples projectes...

Bé, enguany tornarem a UTSM (que em sembla que aquest cap de setmana ens mullarem) i l'any que ve ja es veurà...

 

Ens vam quedar amb la Camí de Cavalls de Menorca el maig. Per cert, cursa molt recomanable i gent molt maca.

El juny vam anar a Sant Joan de les Abadesses per córrer la Ultra Emmona (106 km i 8.300+ en un màxim de 36 hores) I Campionat de Catalunya de curses d'ultraresistència. És una cursa que tot i la seva duresa vaig disfrutar molt. Era la primera de l'any en alçada i tenia l'oportunitat de pujar els cims més importants del Pirineu Oriental, que no coneixia, el Taga (2040m), Bastiments (2882m), Pic del Freser (2835), Pic de l'Infern (2860) i el cim més alt, el Puigmal (2914m)

Com sempre vam coincidir amb molts amics: Assumpta i Bodi, Enric Sabaté, kiko i Carol, la tropa de Tortosa i l'Álvaro de Carlets amb qui vaig fer tota la cursa (ho sento si m'he descuidat algú però a aquestes alçades ja tinc llacunes). Vam tenir molta sort amb el temps, ja que m'imagino que fer el Puigmal amb mal temps ha de tocar una mica els nassos. De fet, em va agradar tant la cursa que l'any que ve tinc l'intenció de tronar-hi i això que l'última pujadeta al Taga és de les que fan mal...