AQUEST CAP DE SETMANA ULTRA... O VOLTA!!!

El perquè del títol no és altre que coincidint que m'estic llegint el llibre del sr. Jurek Eat&run (eminència de la llarga distància) és curiosa la terminologia que et trobes amb el gran ventall de curses i marxes que tenim i l'ambiciosa competència per veure qui organitza la competició més dura, més extrema...

Ultra - [LC] Prefix que significa ‘més enllà’, ‘en grau excessiu’. Ex.: ultramar, ultraconservador.

Dit tècnicament, ultramarató, més enllà d'una marató (42,195 km). En muntanya, trail o bé ultratrail. Ara bé, així com d'una marató la distància està reglada, d'un trail.. que és un trail?    un rastre, una travessa, un camí, un corriol...

Si ja no tenim clar que és un trail, que cony és quelcom més enllà d'allò que no tenim clar?

I si encara ho vols embolicar més pots afegir anglicismes: HALF, SHORT, LONG...

i que clar, amb aquests prefixos queda super-requete-xaxi-piruli i posats a organitzar un event per què no embotir-hi tres, quatre o cinc formats més i així multiplicar els ingressos encara que després surti un xurro d'esdeveniment mal organitzat i descoordinat.

Extrapolant la distància de Filípedes a la muntanya hauríem de considerar que una ultratrail és tota aquella prova més enllà dels 42,195 km. Així per exemple la Copa Catalana de Caminades de Resistència de la FEEC és un catàleg  d'ultratrails. 

Cert que la FEEC té el seu propi reglament on regula el format de les marxes i curses en funció de si són o no competitives, de la distància, dels desnivells i del medi (alçada) i per això les divideix en diferents lligues o copes tot i que és clar dit TÈCNICAMENT...

I és per això que cada organitzador l'anomena o deixa d'anomenar com li plau i alguns encara és permeten l'atreviment d'anunciar la seva prova com la més dura. Per exemple la Transvulcania de la Palma. Almenys fins enguany, es venien com: el ultramaratón más duro del mundo. JAJAJA!! no discuteixo la seva duresa però d'aquí a anunciar-se com a tal, què voleu que us digui. Per començar i almenys fins enguany ja no posaven la distància correctament i en una cursa que ha crescut com la Transvulcania i amb el ressò mundial que ha assolit.

No crec que sigui tangible catalogar una cursa com la més dura perquè hi juguen molts factors: distància, desnivell, terreny, alçada, meteorologia, ajuda externa... 

I en aquesta cursa que s'ha posat de moda de veure qui té el pistó més llarg i més dur està molt bé sempre i quan no es jugui amb la seguretat dels participants més enllà de la responsabilitat que cada participant ha de tenir al córrer en el medi natural.

A mode competitiu i en llarga distància, majoritàriament s'han imposat les distàncies americanes per excel·lència: 50 milles (vora els 80 km) Cavalls del Vent, Volta Cerdanya Trail, Transvulcania. 100 milles (vora els 160 km) UTMB, Ehunmilak, 100 Western States, GRP  i les 135 milles (vora els 217 km). Badwater, Spartathlon, VCUF. (les que he mencionat tenen algun km de més, sobretot la Spartathlon 246,  és per tenir una referència)

Personalment crec que l'essència d'una ultra és almenys, passar-te una nit amb el seu corresponent dia corrent/caminant, que hagis d'activar la llum frontal, que t'hagis de posar i treure capes de roba. Que passis fred, son, calor, et mullis... i que hagis de gestionar-te l'alimentació i l'hidratació i les cures (en la mínima mesura és clar), sense més ajuda que la que et trobis en els avituallaments si els hi són.

Per això crec que les 100 milles és la distància ultra per excel·lència sense desmerèixer cap cursa amb inferior quilometratge perquè evidentment no és el mateix els 101 de Ronda que la Ultra Mític d'Andorra. La primera és pot fer en 12 hores i la segona és gairebé impensable.

Per això em fan gràcia els que es posen en boca haver fet la cursa del Montblanc quan han fet la CCC.

Jo vaig fer la Courmayeur-Champex-Chamonix el 2008 en unes 22 hores (ho sé sóc una tortugueta) però només acabar em vaig dir aquí he de tornar a fer la Ultra Trail du Montblanc UTMB, la mítica, la clàssica, l'autèntica, l'èpica. La volta al massís amb sortida i arribada a la Plaça del Triangle. Compartir sortida amb els millors a la cursa en que tothom hi vol ser!

El motiu de tant de "rollo" i tanta nostàlgia no és altra que indignació per veure en el que s'està convertint aquest esport o millor dit en la pèrdua de valors que caracteritzen el muntanyisme. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana 1 de juny per donar inici a les festes de Reus que estan a tocar, es va celebrar la XVIII Caminada, repeteixo Caminada, Reus Prades Reus. Una marxa de resistència fantàstica amb un recorregut molt bonic i amb uns avituallaments esplèndids. Repeteixo,  és una marxa a peu, excursionista, no competitiva on preval el repte personal i de superació del participant, així com la germanor i solidaritat entre participants.

Superació personal perfecte! és lícit i motivador plantejar-se diferents propòsits: acabar, baixar de 12, de 8, de 7, de 6 o de 5!!! hores. Això està molt bé, però a quin  preu? escurçant recorregut intencionadament, fent un tram per la carretera de l'Aleixar per evitar l'últim repetxonet depista. Baixant per Campanilles enlloc de per Tosques per estalviar-te 1 o 2 km?

Veure a Vilaplana llebres esperant els seus atletes per conduïr-los fins l'arribada... 

Bé! i tornant als americanismes i concretament al llibre del mestre Jurek, la figura del "pacer" o llebre és comuna en les curses USA, però la finalitat de la llebre és acompanyar el corredor els últims trams de cursa donant-li algun consell i evitant que es perdi però en cap cas donant-li menjar ni beure.

Pujant amb la Montse per Tosques direcció la Mussara en vam veure algun que ni que fos el primer ministre, portava una càpsula de seguretat impressionant: l'encarregat del líquid, l'encarregat del ritme, l'encarregat del sòlid, l'encarregat del material... pffff!!! que trist!! i el corredor, perdó, el marxaire, quin mèrit té??

Em fa pensar en el 2011 a la Tor des Geants que la Montse m'oferia descansar a l'autocaravana per tal de conciliar una mica el son enlloc de les sorolloses bases vida i jo li deia que de cap manera, no volia cap tipus de privilegi. 

En canvi hi havia un "freaki" que feia la cursa acompanyat del seu gos i la seva parella que li feia el seguiment que li van comentar a la Monste els punts en el que es podia fer alguna trampa i ella em podia carregar a l'autocaravana i aixì estalviar alguns quilometrets...

Però anem a veure!!!! he destinat un any  preparant-me aquesta aventrua, he renunciat a anar a actes familiars per estar allà, he destinat les meves vacances i les de la meva parella i una bona suma econòmica i grans dosis d'il·lusió per estar allà i un cop allà, fer TRAMPES??

A quin cap li entra això? Només puc pensar que pensaments així provinguin d'algun tipus de patologia, alguna ment malalta.

Doncs el mateix que penso dels tarambanes que fan trampes ja sigui en competició com en una caminada no competitiva de superació personal, germanor i solidaritat.

Dit això i descansat que m'he quedat, aquest cap de setmana comença la gresca!! Amb la Montse ens en anem a la Cerdanya a fer-ne la volta. Compartint escenari amb llegendes USA Pablo Vigil i els tarahumara Sivino Cuberase i Arnulfo Quimare. El divendres amb l'Antonio intentarem fer els 214 km i 10.000+ que formen aquesta volta.

TRAIL MENORCA CAMI DE CAVALLS

Petit vídeo del que ha estat l'edició d'aquest 2014. Felicitats nois!! és la segona vegada que venim i repetirem. Bon tracte, bona organització i una illa esplèndida. Montse! la crònica....

  

      

JA HI SOM

Doncs si, ja hi som. Un altre any i tornem amb les enredades. Aprofitant que estic de vacances i acabem de tornar de Menorca (suposo i espero que la Montse farà la merescuda crònica  de la Trail Menorca Nord) és un bon moment per alimentar aquest petit espai.

La veritat  és que he estat uns mesos decaigut per molèsties, primer als isquios i després al psoas, de fet, amb el psoas encara no he fet net del tot per això no em venia gaire de gust escriure. Suposo que és el preu que paguem els esportistes i més  els que fem muntanya i més concretament els que fem llarga distància i encara concretant més, els que sent uns simples mortals amateurs no respectem prou els descansos.

Tot i així continuaré corrent i explorant el medi: ja siguin muntanyes, illes, deserts.... En fi, tot allò que estigui poc urbanitzat i amb pocs signes de civilització. Perquè el que tinc clar és que el que m'agrada i m'omple és la muntanya és on "connecto" i on puc reflexionar sobre on sóc i on vull anar. Em va agradar molt una frase que va dir un pastor, em sembla que de Palamós. El seu lloc de treball és les Gavarres i va comentar al programa ELS DIVENDRES que la gent de ciutat quan pujava a les Gavarres a esbargir-se li deien que ho feien per desconnectar. Ell els corregia, "aquí veniu a connectar" és a baix on esteu desconnectats. Té tota la raó. Oblidem massa sovint d'on venim. Vivim en una societat cada dia més malalta i cada dia som més vulnerables al nostre entorn. De fet sense telèfon mòbil més d'un es veuria apurat i jo no en sóc l'excepció.
Vaja! que no serà el puto psoas qui em privarà de córrer per muntanya.

De l'any passat... buff!! bons records esportius, a part de UTMCD i de  la Transvulcania, finament em vaig treure l'espineta de la Ronda dels cims. Va ser una penitència i més quan la meitat de la prova la vaig fer amb llagues i butllofes als peus, però gràcies a un podòleg francès que estava al refugi de l'Illa vaig poder acabar. A part dels peus molta calor, molta neu i molta aigua a causa del desglaç i com baixaven els rius... Bon viatge compartit bona part amb en Carlos i des de l'Illa amb en Josep Maria i gran experiència personal!! 59 hores i 36 minuts per acabar l'animalada més gran que he fet després de la Tor des Geants
Al setembre vam anar al Pallars a córrer la Rialp Matxicots extrem. Una gran cursa organitzada per un gran corredor i una organització impecable. Del paisatge, muntanya en estat pur. Montsent de Pallars...
i per acabar l'any vam anar al Montseny a córrer la meva primera marató de muntanya, bona experiència i brutal córrer entre els tritons del Montseny coronant els clàssics Turó de l'Home, Agudes i Matagalls.
Com cada any agrair l'inestimable suport i seguiment de la Montse i d'en Pau, sense ells no seria possible i és que en tantes hores com no alimentis el cap de bona harmonia aquest no tira! i si aquest no tira, ja pots estar el fort que vulguis que no arribaràs molt lluny. Gràcies!!
Gràcies Pochi i Assumpta per les fotos i com no a tota la tropa tallaferro, jejeje.
Gràcies a la sister i al cuñao per deixar-nos dutxar al xaletet de Sant Esteve i felicitar al cuñao per la victòria, com no!!!
Enhorabona Sergi dels Patxanguerus per finalitzar la Celestrail, no és moc de pav!!!

Ronda dels cims 184 km i 12.000 m+
AUTV 2013

Rialp Matxicots Extrem 82 km i 6.000 m+

Marató del Montseny 42 km i 2.700+

SOM-HI

Ja que la Montse ha pres la iniciativa, jo no seré menys i continuaré alimentant aquest diari que amb la tonteria enguany farà 5 anys. Últimament la blogosfera està una mica en crisi, almenys en alguns dels blocs que segueixo (o seguia) habitualment. Certament, Facebook i Twitter han fet mal en aquest sector sobretot per la facilitat d'ús i la immediatesa en la que hi pots compartir missatges, fotografies i vídeos. El fet de poder-ho fer a través de telèfon, tauletes, etc i des de qualsevol lloc també ha ajudat  a copsar aquest sector. 

No fa gaire vaig llegir una entrada que havia escrit sobre una cursa que vaig fer fa dos o tres anys i tornant a llegir-la, a part que vaig aconseguir la informació que buscava, vaig reviure en part la cursa i al mateix temps vaig recordar aquell fantàstic viatge. 
És quan t'adones de com passa el temps de ràpid i parlo de dos o tres anys, ja veus tu! i per aquest motiu és pel que hem decidit junt amb la Montse donar-li continuïtat a aquest diari; per poder reviure aquests fantàstics moments que aquest esport ens atorga. Al cap i a la fi és amb la finalitat que aquest va néixer. Que si a part de servir a la finalitat pel que va ser creat serveix de distracció per algú altre, millor que millor.

Doncs bé, després de gairebé nou mesos sense escriure (parlo de l'Enric es clar...), crec que ja va sent hora de trencar aquesta ratxa i anar fotent blat al graner però perquè no em sigui tan traumàtic aniré poquet a poquet. Primer de tot faré un petit resum d'aquest 2013 que també ha estat un bon any esportivament parlant i dic esportivament perquè aquest 2013 se n'ha anat una persona, una bona persona, que tot i que feia relativament poc temps que el coneixia i tampoc era familiar directe meu, és d'aquelles persones de les que la seva bondat et deixa marca. 

Un cop fet el resum, faré una entrada amb les novetats per aquest 2014 que no en són poques: una nova disciplina esportiva, nous colors, nous projectes, entre ells tornar als Alps francesos a tancar una trilogia. Tornarem a Menorca tal i com va dir la Montse. Alguna cursa de 100 milles més caurà i suposo que també una de 200 km. Sempre i quan pugui disposar de les corresponents vacances!

I per acabar també vull editar els vídeos que vam fer a La Palma i Andorra, això és el que més mandra em fa, buffff 

FELIÇ 2014!!!!

La Montse ens relata: 

     Comencem l’any, i mai millor dit, amb bon peu! I si més no, amb ganes, moltes ganes de fer anar els peus i les cames.

     Aquest any nou tinc un bon propòsit. Vull ser finisher de la Camí de Cavalls 2014. Aquest és el meu repte de l’any. Jo no he superat mai la barrera dels 100km, però les ganes de superació, la força de voluntat i l’ajuda de l’Enric, hi són. Així que, Menorca m’espera!!!!!

Aquest any passat 2013, va ser per a mi un petit any sabàtic pel que es refereix a curses i ultres de muntanya. Dic petit perquè alguna cosa que altra vaig fer, com ara la Marxa de la Selva-Prades, Half Costa Daurada, Riudoms-La Mola i alguna coseta que altra  però, sense sentir-me pressionada pels temps, ni pels reptes, ni per totes aquestes coses que nosaltres mateixos ens obliguem de vegades a fer, sense adonar-nos que també hi ha altres coses a la vida i que moltes vegades no els dediquem el temps necessari. Aquelles petites coses que ens donen la suficient energia per poder tenir reptes i assolir els temps que ens agradaria. Doncs ara estic en aquest moment de la roda on tinc ganes de tornar a reemprendre amb ganes alguns reptes. Així que, un cop passat aquest 2013, on he pogut gaudir de la muntanya d’una forma molt especial, intentant arribar al Cim del Pic de l’Alba a Benasque, on em vaig quedar al coll a 3000 m per un atac de vertigen.

(Agraeixo la infinita paciència que van tenir tots els companys/es de l’ascensió, i sobretot a la Carme Sas, qui va aconseguir que fes allò que creia que no podria fer mai. A l’Ernest que també em va donar molta seguretat i com no em va fer riure mentre plorava a l’hora. A la cunyada que sempre em dóna bons consells. I al meu Enric, que sempre està al meu costat en els moments importants de la meva vida.) 

On també he aconseguit fer el Pedraforca, amb una mica de fred i vent, per superar aquest vertigen que no podrà amb mi, on m’ho vaig passar genial, amb el Xavi, l’Antonio i l’Enric. 

I un cap de setmana dels que no s’obliden va ser a finals de juny, on vaig córrer la Solidaritrail amb el meu fill Pau, la primera cursa de muntanya que fem plegats i de ben segur que no serà l’última.

I com no, per Tots Sants, sortida des de Queralbs, en Pau i jo vam pujar a Núria pel camí vell i seguidament al pic de l’Àliga, va ser genial!

   

Tots aquests moments són els que t’omplen d’energia, una energia que no ens hauria de faltar mai. Una energia que, aquest any que ara comença, canalitzarem per poder finalitzar amb dignitat la CDC 2014.

I els records que ens fan plorar del 2013, també els tindrem presents, perquè res hagués sigut el mateix sense ells, perquè em sento molt afortunada d’haver pogut conèixer i compartit la meva vida amb una persona tan i tan especial que ja no està entre nosaltres. Gràcies per tot el que em vas ensenyar... Allà on siguis.

TRANSVULCANIA 2013

Finalment al llarg de l’abril he fet els deures i he sumat 300 km de carrera a peu. Suficient com per anar a Canàries amb uns mínims per acabar decentment. Dels diferents objectius que m’he marcat al llarg de l’any la Transvulcania és dels que em feia més il·lusió, tant pel renom de la cursa com pel lloc: la “Isla bonita” a l’illa de la Palma. 

Es tracta d’una cursa d’uns 83 km segons la organització tot i que poc fiable (hi ha gent que li surten 74, altres que més i segons el meu fenix crec que uns 80, ja hi som...) i uns 4.400 m. de desnivell positiu (uns quants més segons el meu fenix... “continuo confiant en la maquineta”). Amb punt de sortida al Faro de Fuencaliente cota 0 i arribada a Los Llanos de Aridane cota 340, assolint el Roque de los muchachos cota 2.426 i seguint la Ruta del Bastón (GR-131) creuant la Caldera de Taburiente baixant fins al Puerto de Tazacorte per rematar la feina pujant 340 metres fins los Llanos. La dificultat principal: la calor i el fet d’ascendir de cota 0 a 2.400 en relativament pocs km.

Seguint amb el nostre periple d’anar cada any a una illa a córrer una cursa: 2010 Mallorca - UTST, 2011 Las Palmas de Gran Canaria - Transgrancanaria, 2012 Menorca -  Camí de Cavalls. El 2013 ens hem decidit a anar a la Transvulcania a l’illa de la Palma a viure una experiència similar a la viscuda a la UTMB en quant a ambient, nombre de corredors ( uns 2.500!), corredors èlit de tot el món però, amb la calidesa d’una illa i d’una gent fantàstica

Només arribar a l’aeroport de Santa Cruz de la Palma ja es respira ambient de Transvulcania i es veuen grans murals i cartells de la cursa per tot arreu.

Hem estat en un apartamentet senzillet a Tazacorte, però amb una piscineta a la part superior de l’edifici, amb vistes a l’oceà i el més important, molt aprop de l’arribada de la cursa.

A la Palma a part de cares conegudes ens hem trobat amb en Toni, la Mònica, l’Oscar i l’Anna i a la nit hem vist el “cuñao”. Per motius professionals no l’hem tornat a veure fins el dissabte a la nit ja acabada la cursa compartint sopar a los Llanos de Aridane.

Hem arribat dijous, el divendres hem aprofitat per anar a la platja, piscina, recollir dorsal i alguna cerveseta que altra.

Dissabte a les tres i poc ens hem llevat i la Montse m’ha acompanyat amb el Fiat  Panda que ha llogat fins el nivell del mar, cota 0, al Faro de Fuencaliente, punt de partida d’aquesta cursa. A la carretera que portava al far s’ha creat un embús ja que ens pocs instants s’han concentrat uns 2.500 corredors entre les dues curses més els respectius familiars. Casualment ens hem trobat amb en Toni, Oscar, Mònica i l’Anna i plegats hem baixat fins baix el corralet. Mentre en Toni i jo esperavem per validar els xips, la Montse per variar, s’ha mesclat amb l’èlit. De sobte l’escolto cridar com una boja i veig en Miguelón votant per allà al mig i en Zigor de The North Face fent-los alguna fotillo. Ja dins el corralet en Depa ajudava que allò fos una festa amb els respectius parlaments d’en Miguelón, Kilian, Emelie, Nuria Picas...

Eren vora les 06:00 i começa a sonar el Thunderstruck de AC/DC, es dóna la sortida i tot déu surt encegat amunt que ens espera una ascensió de prop de 2.000 metres.

La sortida m’ha comentat la Montse que ha estat molt bonica. El fet de sortir de nit, que ens facin pujar serpentejant I l’efecte de tants frontals encesos pujant ha estat molt xulo. 

Prop de les 07.00 he passat pel poble de los Canarios, com cada any una aglomeració de gent espectacular i encara de nit. Aquests canaris i concretament la gent de la Palma ha estat impressionant en tots moments. A tot arreu t’oferien aigua, beguda, aliments i molts ànims. Realment córrer a les Canàries o a Euskadi és una altra història...

Després de los Canarios i fent-se de dia, el paissatge ha començat a canviar i  hem gaudit d’unes vistes molt boniques. Realment el contrast dels pins verds amb la terra negra volcànica és molt bonic. La pujada s’ha fet dura ja que el sòl era tou i perdies tracció però almenys no hi havia grans pendents i a aquelles hores la calor encara no apretava. Un cop a las Deseadas a cota 1.930 hem baixat fins el Refugio del Pilar (meta de la cursa curta i primer avituallament gran), allà hi havia una gentada de por animant o esperant veure els corredors. A partir d’aquell punt hem continuat pujant fins assolir diferents pics a 2.000 m. (Pico de la Nieve, Pico de la Cruz i el Roque de los Muchachos a 2.426m.). A partir del Roque ha començat el llarg descens fins cota 0 al Puerto de Tazacorte, ni més ni menys que 20 km de descens non stop.

A aquestes alçades la calor ja apretava i també el cansament. Al Puerto de Tazacorte a cota 0, una altra festassa de gent, soroll i ànims. 

El darrer tram del Puerto fins los Llanos de Aridane, cota 340, ha estat el més dur de tot, per la calor, pel pendent, cansament...  Sort dels veïns que t'anaven animant i remullant i treies les forces d'on fos. L'arribada realment espectacular, amb catifa vermella i tot.

Aquesta gent fa sentir especial des del primer fins l'últim corredor. Potser per això en 5 anys que porten han passat d'uns 250 corredors a més de 2.500 corredors i això va a l'alça...

Com ha anat dient més d'un pro aquests darrers dies, és una cursa que almenys, s'ha de córrer una vegada ja que és de les que se't queden al disc dur. És com l'UTMB, almenys una vegada!

En breu penjaré una petita mostra en primera persona del que va ser la meva cursa. Bé... si me'n surto amb l'editor de vídeo ja que sóc novell i vaig bastant peix. Aquest any m'he encapritxat d'un nou gadget. Vull compartir i a la llarga poder visualitzar aquests impressionants paisatges que visitem i que si no és en cursa possiblement se'ns passarien per alt. Imatges que a un mateix li queden en els records de per vida (el millor tresor que ens podem endur). Doncs què millor que poder immortalitzar i compartir aquests records... Paro, que ja m'estic posant tendre... salut!! i BE A HERO! 

                

                         
PD: Finalment, la Montse s'ha sortit amb la seva...

ABRIL AIGüES MIL... I NEUS DEU!

El mes d’abril ha estat el mes de transició (de nou) cap a la muntanya. Després d’un hivern fred, humit i ventós, alguna molèstia que altra, algun refredat i procés víric i algun romanço que altre també, han fet que fins ben entrada la primavera no trepitgés gaire la muntanya.

Així doncs a principis d’abril hem participat (la Montse en la modalitat Half i un servidor en la modalitat Ultra) en la prova que segueix l’anomenada ruta dels Refugis. La ruta que transcorre majoritàriament per les muntanyes de Prades però trepitjant Albarca, Cornudella de Montsant i Siurana.

El recorregut molt bonic, sobretot la part de Siurana i la de la Vall del riu Brugent. Un recorregut prou exigent pels 90 km que compta ja que segons la organització suma uns 4000 i escaig metres de desnivell positiu.

El GPS em sembla que me n’ha sumat més, de fet, bastant més (almenys de desnivell) però perquè o bé encara no el domino prou i no l’acabo de configurar prou bé, o bé, perquè aquests del Garmin han creat un trunyo de “muxo cuidao”. Amb l’orgullós que estava quan vaig adquirir el meu flamant Fenix. Pensava que ja no se’m resistiria cap cursa de més de 12 hores i fins a unes 50 hores. 

                         

Bé... de moment en aquesta ultra  de la Costa Daurada he estat unes 17 hores i uns 20 minuts i pel que fa l’autonomia de la bateria cap problema. Ara... a l’hora de fer les correccions d’alçada i de gravar el recorregut en la modalitat Ultratrac (gravació de punt per minut) crec que no reflecteix correctament la realitat. L’altímetre és baromètric i si varia la pressió atmosfèrica també varien els càlculs en la suma del desnivell o en reflectir l’alçada real a cada moment. El menu de configuració té moltes possibilitats però a l’hora de configurar-lo és poc intuitiu i costa familiaritzar-s’hi. Els diferents sensors que disposa l’aparell es poden calibrar automàticament o manualment i es poden calibrar o bé al principi, o constantment o a demanda de l’usuari. Depenent de l’elecció, el consum de la bateria serà diferent... En definitiva: UN XOU!! Espero familiaritzar-m’hi aviat i treure-n’hi tot el potencial, que sembla que l’aparell el tingui però de moment i xafardejant entre els comentaris de diferents usuaris, és un mar de dubtes i alguns d’aquests aparells ja han donat problemes perquè a causa de la condensació apareix una taca de baf en el centre de la pantalla .

Tornant a la cursa i tal com es titula aquest post hem tingut de tot: molt de fred a la sortida, pluja, solet i una mica de neu i tot.

 Els primers 20 i pocs km, el tram de Prades a Cornudella, han estat molt planers i corredors. Quan estava arribant a Cornudella i veia que anava amb els Jaume’s del Trote m’he adonat que havia sortit massa ràpid. Suposo que després de gairebé 6 mesos sense fer cap prova d’aquestes m’he emocionat... Ja ho he pagat, ja! A partir de Cornudella és on realment començava la cursa i les pujades.

Suposo que rodant en pla no he acusat tant el problema ja que durant l’hivern havia fet asfalt. A l’hora de pujar, si que ho he notat, tant a nivell de cames com d’aire, em faltava aire i més quan encara no fa ni una setmana que surto d’una bronquitis...

A Vilaplana (equador de la cursa) m’he avituallat tant bé que no tirava ni a la de tres. M’he cruspit dues fiambreres de pasta i pujant per Campanilles ho he pagat. Se’m repetia la pasta constantment i m’he notat pesadíssim. A més he parat a tapar-me ja que a mitja pujada s’ha posat a nevar, al cap de poc he hagut de tornar a parar atreure’m roba ja que semblava que sortís el sol. Vaja, que la pujada a la Mussara ha estat distreta.

Finalment he acabat sencer i molt content i satisfet ja que al no poder fer la Marxa de la Selva – Prades no sabia com m’aniria. Ha estat un bon entrenament de cara Canàries i Andorra.

A finals d’abril hem participat a la Marxa de Riudoms la Mola (tant la Monste com un servidor) i tal i com diu el títol de l’entrada hem tingut aigua i neu. A causa del temps no ens han deixat pujar a la Mola. Suposo que ha estat el més encertat ja que ha caigut un bon tou de neu a la zona dels molins. Ha estat molt corredora i molt divertida. M’ho he passat molt bé i també m’he trobat molt bé ja que gairebé l’he feta tota corrent i hi he invertit 5 hores i 29 minuts per fer uns 48 km. Suposo que mica en mica vaig notant els efectes de ser un no fumador. I ara si que ja puc dir que fa un any que sóc NO fumador. No vull atribuir-me cap mèrit, tot i que és el millor que un fumador pugui fer al llarg de la seva carrera de fum,  perquè pensant-ho bé, el que resulta inversemblant és que algú es pugui enganxar a una cosa tan repugnant com és fumar. De fet quan vaig començar a fumar, ja fa uns quants anys, ningú m’hi va obligar i sempre he sabut que no m’aportava cap benefici. El que costa d’imaginar-se i qualsevol persona raonable es pot preguntar: perquè tant de temps?

El que si té mèrit és tota aquella gent que lluita dia a dia per combatre alguna maleïda malaltia que no té cura. Que lluiten dia a dia per viure. Que viuen cada dia intensament sabent que és un dia menys en la seva cursa contrarrellotge. Que ells no han tingut la possibilitat de decidir si volien o no el que els ha tocat viure. Que per més preguntes de perquè a ells i per més precs que facin no acbaràn amb la seva malaltia. Que per molta voluntat que hi posin, (ara per ara) no podran deixar el que ha decidit er el seu acompanyant inseparable.

Per tots ells, el meu reconeixement.